QUI VOLS SER?

Avui he tingut un d’aquells moments d’inspiració incontrolables. Em passa molt sovint, però avui he de reconèixer que ha estat un impuls molt i molt exagerat. Em trobava al bar de sempre, tranquil•lament esmorzant. A dins, amb el portàtil, amb moltes coses per escriure. Escoltava al voltant, d’aquella manera involuntària i alhora tan innata. Un dels cambrers, argentí, deia a un dels altres “que dura es la vida, chee”, i li deia entre somriures i lamentacions de “tant de bo pogués fer una altra cosa, però ara mateix això és el que hi ha”. Hi he pensat... He pensat que podria escriure alguna cosa sobre la reflexió de qui és cada persona i de qui vol ser, o de qui pot arribar a ser. He pensat que a vegades ens mirem molt el melic i ens conformem amb allò que ja ens construeix com a persona.

He sortit del bar, començava a fer força calor i he pensat que sortir m’aniria bé. M’he assegut a la primera taula, just a l’esquerra de la porta. He mirat endavant i aleshores, a mode “d’esquizofrènia sana” -tal i com sempre m’ha dit el meu amic i pintor Bono-, he començat a visualitzar totes les taules de la terrassa. I la meva ment ha començat a veure tot tipus de personatges. Ha passat el cambrer, li he demanat un bolígraf. Amb la seva picaresca i les mans ocupades per gots buits i safata plena m’ha dit “Me metes mano?” i ha acostat la butxaca dels seus pantalons. N’he extret un bolígraf groc, d’aquests que arriben a tu sense saber mai com ho han fet. He agafat un tovalló i hi he plasmat la distribució de la terrassa, tal i com veureu a continuació. Cada quadrat és una taula. Els que són buits, són taules buides, els altres, les persones que les ocupaven:



Us n’adoneu de la quantitat de rols que hi ha al món? I això que aquí només hi ha una mínima mostra, molt i molt petita, de tot allò que pot arribar a ser. No ho sé. Però crec que és per pensar... on sóc, on vaig, on vull anar i sobretot... sóc conscient del potencial que puc arribar a tenir?

PERSONAS CON BUENA SUERTE

Hace días que tengo unas charlas más interesantes de lo habitual. Hace días que vuelvo a hablar de aquellas cosas que mueven a las personas. Hace días que hago más grande el círculo, que no limito ese tema a ese centro. Una de estas últimas noches estaba hablando con un potente interlocutor. Cuestionábamos casi al aire, la típica pregunta de “qué tal, cómo te va” y la “típica respuesta de “bien, igual que siempre”.

Me preguntaba casi a rintintín qué tal estaba yo, a lo que él mismo respondía “¿Qué pregunta no, Lou? Siempre estás bien”. La verdad es que sonríes con esa picardía entre buenos jugadores pero a la vez te lamentas suavemente, piensas cómo podrías hacer para que la gente comprendiera que hay personas que realmente están bien, personas que no se cuestionan cómo están; simplemente están, fluyen, viven. Personas que no buscan la parte oscura porqué en su cerebro esa parte no se plantea.

A todo esto, hoy andaba leyendo la contra de La Vanguardia. Me ha parecido un gran artículo. Joaquim Valls, entrenador de inteligencia emocional, economista y profesor universitario, hablaba de los siete rasgos en común de las personas con buena suerte. Me ha parecido realmente interesante y creo que puede servirnos para saber cómo hacen esas personas que simplemente se sienten bien. Cómo hacemos los que nos consideramos situados en esa punto de mira constante de los otros hacia nosotros, en esa línea del “no puede ser posible, algo debes estar fingiendo”.

Según Valls, esos rasgos son los siguientes:

1) Buen autoconcepto
2) Optimismo. Ver salida a todas las situaciones
3) Extraversión. Allá dónde van establecen buenas relaciones
4) Empatía. Saben ponerse en la piel del otro, escuchar con el corazón
5) Autogestión emocional. Autocontrol o saber enfadarse. Todo cuando toca
6) Proactividad. Generan sus circunstancias, las que les resultan más favorables
7) Perseverancia. Saben picar piedra y saben ser constantes.


Piensen en aquellas personas de su entorno que tienen éxito, que no se cuestionan -al menos a ojo de cubero-, en aquellas que siempre sonreímos, en aquellas personas que pese a todo saben reencuadrar las situaciones y ver siempre el lado optimista de la vida. ¿Las sitúan en los rasgos anteriores? ¿Pueden trabajarse a ustedes mismos en algunos de ellos? Lo cierto es que es una gran reflexión a tener en cuenta.

COSES QUE ÉS VOLEN, COSES QUE DOLEN

Avui parlava sobre la raó i l’emoció. Algú em parlava de la seva ex parella. Deia que feia poc que havien deixat la relació, tot i que decidida verbalment només per a una de les parts. La noia preguntava al noi, després d’ haver-se donat un temps, si volia o no estar amb ella. Ell li responia que no ho sabia. Ella creia que si algú no sap quelcom de tal assumpte, la resposta era simplement que no volia estar amb ella. Ella demanava un si o un no, i una resposta coherent: si era que si, avançaven junts en un projecte comú i almenys, amb intencions similars. Si era un no, cadascú pel seu camí. Però res de cafès amb llet.

Ella no estava bé. Havia tingut una conversa amb ell. Altes hores de nit i massa temps d’espera. Ella havia tancat persiana. Ja que no es definia ell, ella ho va verbalitzar, i que siguis molt feliç...

M’ha fet pensar. Fins a quin punt podem controlar el que diu el cap i el que diu el cor?

A vegades analitzo actuacions de gent propera. Nois que rebutgen el compromís i que en un acte admirable d’honestedat i suposem de raó encertada, afirmaven no voler res, almenys ara, amb l’altra part implicada. Gent que no vol una relació però que sent uns sentiments. Gent a qui tampoc li és fàcil, gent que considera a l’altre persona molt especial i a la que estima moltíssim però que no és capaç d’anar més enllà. Gent que sense voler-ho, vol i dol... I els dies passen... i se suposa que la decisió ja està presa... Però nous encontres, noves mirades, i altre cop aquesta mena d’avançar efímer però alhora escrit només en un dels guions mentals. I això no està bé.

No està bé perquè no parla de respecte i no parla de coses clares. Potser no pot parlar-ne perquè aquestes coses mai acaben d’estar del tot clares. Suposem que podem verbalitzar un mantra i repetir-nos-el dia a dia. Mentalment haurem decidit, però costarà molt fer-ho de cor. I si seguim així, seguim marejant la perdiu.

Avui m’ho deia la noia amb la que he encetat el text. I jo li he dit una cosa molt simple. Si diuen sempre que el cor acaba guanyant a la raó, si sempre diuen que l’home no fracassa per temes racionals si no que ho fa per qüestions emocionals, cal posar pausa indefinida. Tancar parada, firmar comiat.

I cal només per una simple raó. Perquè l’amor no pot racionalitzar-se i el que ha de fer l’home és sentir. Si en el cas d’aquesta noia la pilota continua, les trobades es succeeixen, les mans es busquen, els cors bateguen, però la raó segueix dient que ara això no toca... la única cosa que s’està fent és ofegar emocions. Elles volen créixer, la raó les mata.

No es tracta de ser positius o d’esperar miracles. Es tracta de no esperar res a canvi. De no esperar a seques. Es tracta de viure per un mateix i de concedir-se el luxe de noves emocions. De gestionar l’enyorança, de revalidar criteris, de deixar fluir i de no malmetre a l’altre. Ningú ens pot exigir que tinguem les coses clares. I per tenir-les clares cal veure-les de lluny. A vegades és com mirar un quadre. Si t’apropes massa t’adones de tots els punts que no ressalten, t’adones de les ombres, de les taques, de les tares. T’adones de que el quadre no et diu res. Quan respires i vas enrere, quan agafes perspectiva, comences a comprendre un rerefons d’imatge, comences a deixar d’observar errors i entendre allò que veritablement s’hi plasma.

A vegades el cor té raons que la raó no entén.