Avui llegia un bloc que he descobert fa poc. Hi havia un text que parlava d’allò que ens succeeix i d’allò que sentim, d’aquelles situacions en les que ens diem “el cor em diu blanc però jo actuo i no sé per què... acabo fent negre...” Parlava sobre què podem racionalitzar i què no; què HAURIA de ser però no HA de perquè ser.
El text que m’he trobat venia a dir, si el parafrasegem, que no podem criticar sota cap concepte, el que senten les persones. Que no podem racionalitzar quelcom que per a l’altre escapa de la racionalitat, que no podem doncs criticar un sentiment perquè aquest és involuntari i que l’únic voluntari són les accions de la persona, tot i que aquestes es vegin sovint empeses per la irracionalitat o els sentiments. Podem criticar doncs accions i no sentiments profunds.
La conclusió que n’he extret m’ha agradat molt però alhora, també m’ha fet pensar molt. Perquè si les accions venen sovint empeses per sentiments, aleshores no les podem criticar? Però és clar, hi ha accions que a vegades s’han de revisar. I jo ho veig des de l’aprenentatge profund i el creixement. És a dir, alerta amb el que sentim i amb les accions que fer arrel d’allò que sentim. On posem el límit per saber si aquella acció és perdonable o no perquè ha estat producte d’un sentiment? I de quina mena de sentiment estem parlant concretament?
Sovint les persones, almenys les que som impulsives, ens deixem guiar molt ràpidament per la part més intrínseca, més visceral, ens emboliquem i no ens en adonem fins que ja som dins l’embolic. I aleshores una part nostra i racional s’adona de que aquell ja no era el camí. Però és clar, ja és tard. I aleshores penses... ostres les accions! No ho HAURIA d’haver fet però ja s’HA fet. I penses que et surt perquè així ho sents. I quan mires ja hi ets.
I està molt bé per a grans decisions o per a coses que si les dubtes massa passen de llarg. Però quan es tracta d’accions i sentiments a vegades cal mirar-ho amb calma tot i que ens costi a molts. Veiem un mínim foradet i ja ens hi colem. I això no pot ser. Com bé deia també aquest bloc, no ens podem agafar al primer estel fugaç que passa.
Trobo que la reflexió d’aquest bloc ens hauria de fer pensar a tots. Per què fem el que fem? Què ens mou realment? Som conscients del poder emocional i del que ens pot arribar a fer? Què som capaços de fer per amor? Fins on podem arribar seguint un sentiment? On hi ha el límit? On nosaltres el vulguem posar com diuen alguns? Segur...? O potser on les emocions ens permetin arribar?
Crec que val molt la pena reflexionar sobre això i tenir control de tots els nostres sentiments. Més que tenir control (ja que res és controlable), tenir coherència, saber-los entendre i respectar. Com he extret del text i com deia el bloc no tot el que “hauria” de ser ha de tenir un motiu per “ser”. I sobre els sentiments, tal i com diu David Deida “Lo único que no tiene reglas son las emociones. Sé comprensivo con ellas. Con las suyas y con las tuyas”.
martes, 28 de junio de 2011
jueves, 23 de junio de 2011
AUTOPISTA
Dissabte estava a la platja amb una bona amiga. Comentàvem moments de vida i realment preníem consciència de que a vegades pots trobar-te sense saber ben bé on anar tot i sentir-ho molt a dins; pots tenir les sensacions molt clares i potser tenir massa mandra, en el sentit bo de la paraula, per fer-ho. Jo li deia que em sentia dins del meu vehicle, un vehicle que sóc jo mateixa. Per mi un vehicle dels millors, fins i tot el millor dels vehicles. Totes les eines, el motor perfecte, dipòsit a vessar, i una gran quantitat de carreteres davant meu. I potser mandra de pitjar l’accelerador... potser ganes de gaudir a un altre ritme o de viure en l’aturada. Només sensacions, aire i música, i aquella comoditat de carretera a mitja tarda...
Porto dies reflexionant el que li vaig dir i potser simplement m’agrada la sensació de conduir o d’aturar-me i saber si vull conduir o si dins el meu cotxe hi estic massa bé. La sensació d’ESCOLLIR, en resum...
Ahir sopava amb un altre bon amic. Xerràvem més o menys d’una cosa per l’estil. Ell, però, em comentava coses curioses l’endemà del sopar. És a dir, avui. Em deia que no havia estat un dels seus millors dies. Sensacions del passat apropant-se al present i fent-lo recordar aquelles rutes on fa temps ja havia aparcat. Mentre parlava del seu mal dia, jo estava tornant a casa, després del meu dia... La darrera cosa que havia fet abans de parlar amb ell havia estat mantenir una conversa amb un altre amic, algú nou, d’aquelles persones que sense saber exactament per què apareixen a la teva vida i comencen a fer-te veure que no ets l’únic que veu el món d’un altre color.
Aquest darrer amic, però, m’ha fet un comentari que m’ha fet pensar encara més profundament en tot això que us estic dient.
Segons ell, les persones que es troben enmig de l’autopista com jo o la meva amiga, no ens refiem de nosaltres mateixes i ens contenim. És una bona idea tot i que no la comparteixi (jaja, sabies perfectament que no ho faria). I et diré el per què... de fet, justament és el que més tard li he comentat al meu altre amic, al “del mal dia”.
Quan ets a l’autopista a punt d’encetar ruta o de simplement decidir aturar-te a l’àrea de servei, no és que no et refiïs de tu o que t’estiguis contenint. Per mi, i tal i com li deia al meu amic:
- És com si la vida em digués constantment “Has d’escriure el millor text del món”... I jo sentir que tinc la certesa plena i absoluta de que el puc fer perfectament. Però alhora, sentir que simplement, no em dóna la gana fer-lo”.
És una sensació imagino que estranya si un no la viu en pròpia pell. Però realment és màgica. Potser alguns la defineixen com a llibertat... Vindria a ser quelcom semblant al que fa el bebè al vídeo...
Llibertat per ESCOLLIR, llibertat per a dir NO... llibertat per fer i desfer a criteri única i exclusivament personal. Llibertat per donar-se permís, per sentir sentiments nous, i per revisar-ne de vells...per aprendre del camí, per gaudir de la pausa. Per refredar el motor, o potser, per analitzar si realment vols escriure el millor text del món.
Porto dies reflexionant el que li vaig dir i potser simplement m’agrada la sensació de conduir o d’aturar-me i saber si vull conduir o si dins el meu cotxe hi estic massa bé. La sensació d’ESCOLLIR, en resum...
Ahir sopava amb un altre bon amic. Xerràvem més o menys d’una cosa per l’estil. Ell, però, em comentava coses curioses l’endemà del sopar. És a dir, avui. Em deia que no havia estat un dels seus millors dies. Sensacions del passat apropant-se al present i fent-lo recordar aquelles rutes on fa temps ja havia aparcat. Mentre parlava del seu mal dia, jo estava tornant a casa, després del meu dia... La darrera cosa que havia fet abans de parlar amb ell havia estat mantenir una conversa amb un altre amic, algú nou, d’aquelles persones que sense saber exactament per què apareixen a la teva vida i comencen a fer-te veure que no ets l’únic que veu el món d’un altre color.
Aquest darrer amic, però, m’ha fet un comentari que m’ha fet pensar encara més profundament en tot això que us estic dient.
Segons ell, les persones que es troben enmig de l’autopista com jo o la meva amiga, no ens refiem de nosaltres mateixes i ens contenim. És una bona idea tot i que no la comparteixi (jaja, sabies perfectament que no ho faria). I et diré el per què... de fet, justament és el que més tard li he comentat al meu altre amic, al “del mal dia”.
Quan ets a l’autopista a punt d’encetar ruta o de simplement decidir aturar-te a l’àrea de servei, no és que no et refiïs de tu o que t’estiguis contenint. Per mi, i tal i com li deia al meu amic:
- És com si la vida em digués constantment “Has d’escriure el millor text del món”... I jo sentir que tinc la certesa plena i absoluta de que el puc fer perfectament. Però alhora, sentir que simplement, no em dóna la gana fer-lo”.
És una sensació imagino que estranya si un no la viu en pròpia pell. Però realment és màgica. Potser alguns la defineixen com a llibertat... Vindria a ser quelcom semblant al que fa el bebè al vídeo...
Llibertat per ESCOLLIR, llibertat per a dir NO... llibertat per fer i desfer a criteri única i exclusivament personal. Llibertat per donar-se permís, per sentir sentiments nous, i per revisar-ne de vells...per aprendre del camí, per gaudir de la pausa. Per refredar el motor, o potser, per analitzar si realment vols escriure el millor text del món.
lunes, 13 de junio de 2011
MITJANIT A PARÍS
Fa anys anava molt per Arenys de Mar. Ara només hi vaig a comprar líquid de lentilles... és cert... però fa un parell de dies seguits que hi he anat cada nit. I aquesta retrobada amb terres veïnes m’ha fet pensar molt.
Ahir vaig sopar a un vell restaurant. La cambrera era la mateixa. El temps passa per tots però a vegades no passa de la mateixa manera. Hi ha gent que segueix sempre fent el mateix, que no té somnis o millor dir, que permet que els somnis passin d’ells. Potser ella també sigui així. Aquell accent mulat i aquell tenyit estarrufat. Els seus moviments plens d’amabilitat dolça i aquell ambient, prop del mar. Una conversa seva. I en part, tan meva.
- “Ara i aquí no sé què fer. I potser no haig de fer res, i potser el talent m’ha d’indicar. Jo estic esperant una senyal que em digui cap on haig de tirar. No ho sé, però sento que ho tinc a les mans, que és a punt de passar, i alhora... potser no és el que haig de fer i potser no és ara, o si...”
- “Mira com a Lou que et coneix... et diré que el talent el tens en abundància. Vius en l’excel•lència i crec que ets admirable. I sovint massa estrident, però això ja ho tenen els genis. I viviu en l’escepticisme constant de si sou prou bons o no. Sempre aquesta qüestió de si quelcom ha d’assenyalar-vos un camí... i torna a girar el pensament... jo de tu ja faria la primera acció. Potser no saps cap on anar, però potser mentre comences a caminar les passes et porten a algun destí...”
Aquesta nit he anat al cine. De fet, una tarda molt agradable al costat d’una noia amb llum. Sensible, innocent i molt madura. De les poques que encara pots admirar. Deu ser que es de Can Genis en Majoria... La cosa és que hem vist “Mitjanit a París”.
He recordat com vivia jo, dia a dia, la literatura ara fa uns anys. Com sentia l’art, com va ser aquella vegada que em vaig colar a la Residencia de Estudiantes de Madrid, com va ser aquell viatge a París, d’un sol dia i per veure Courbet; com eren els matins de primera hora amb música clàssica i espelmes a l’aula. Com era el misticisme, com era l’aroma dels museus... És cert que visc en aquest món i que ell viu en mi. Però a vegades també és cert que el dia a dia te’l camufla una mica i no és el mateix que anar molts anys a estudi i viure amb personalitats d’aquest món. Amb gent que viu d’això i per això, que assisteix a trobades, que escriu llibres, que fa crítiques i que destrossa l’art. Gent que es lleva amb la Divina Comèdia, que riu de Plaute o que conviu relacions d’un platonisme mal entès. Però gent que actua.
Avui he reflexionat després del cine. I només us puc dir que no perdeu mai la vostra essència. Potser com al film us mogui la literatura, l’art... us cridi Hemingway, Picasso o potser Gauguin; potser també us torbeu amb una dona que prefereix un París allunyat de la pluja, que no vulgui anar a tertúlies i que encara que no ho vulgui i que vosaltres ho comprengueu, li tolereu que no respecti allò que és important per a vosaltres.
Diuen que la gent sovint impedeix que cada persona faci el seu camí, escrigui el seu somni. Només viureu un cop així que potser que confieu en vosaltres, us deixeu d’històries i poseu la primera pedra per construir. Amic bohemi, creu en la teva melodia, és només teva. Els genis no moren mai i potser com a la pel•lícula, també seria bo poder viatjar en el temps i prendre un vi al costat de Dalí o de Twain... però com que viatjar en el temps encara no és del tot factible, imagina com t’agradaria que et recordessin d’aquí a uns anys. Creu en tu.
Ahir vaig sopar a un vell restaurant. La cambrera era la mateixa. El temps passa per tots però a vegades no passa de la mateixa manera. Hi ha gent que segueix sempre fent el mateix, que no té somnis o millor dir, que permet que els somnis passin d’ells. Potser ella també sigui així. Aquell accent mulat i aquell tenyit estarrufat. Els seus moviments plens d’amabilitat dolça i aquell ambient, prop del mar. Una conversa seva. I en part, tan meva.
- “Ara i aquí no sé què fer. I potser no haig de fer res, i potser el talent m’ha d’indicar. Jo estic esperant una senyal que em digui cap on haig de tirar. No ho sé, però sento que ho tinc a les mans, que és a punt de passar, i alhora... potser no és el que haig de fer i potser no és ara, o si...”
- “Mira com a Lou que et coneix... et diré que el talent el tens en abundància. Vius en l’excel•lència i crec que ets admirable. I sovint massa estrident, però això ja ho tenen els genis. I viviu en l’escepticisme constant de si sou prou bons o no. Sempre aquesta qüestió de si quelcom ha d’assenyalar-vos un camí... i torna a girar el pensament... jo de tu ja faria la primera acció. Potser no saps cap on anar, però potser mentre comences a caminar les passes et porten a algun destí...”
Aquesta nit he anat al cine. De fet, una tarda molt agradable al costat d’una noia amb llum. Sensible, innocent i molt madura. De les poques que encara pots admirar. Deu ser que es de Can Genis en Majoria... La cosa és que hem vist “Mitjanit a París”.
He recordat com vivia jo, dia a dia, la literatura ara fa uns anys. Com sentia l’art, com va ser aquella vegada que em vaig colar a la Residencia de Estudiantes de Madrid, com va ser aquell viatge a París, d’un sol dia i per veure Courbet; com eren els matins de primera hora amb música clàssica i espelmes a l’aula. Com era el misticisme, com era l’aroma dels museus... És cert que visc en aquest món i que ell viu en mi. Però a vegades també és cert que el dia a dia te’l camufla una mica i no és el mateix que anar molts anys a estudi i viure amb personalitats d’aquest món. Amb gent que viu d’això i per això, que assisteix a trobades, que escriu llibres, que fa crítiques i que destrossa l’art. Gent que es lleva amb la Divina Comèdia, que riu de Plaute o que conviu relacions d’un platonisme mal entès. Però gent que actua.
Avui he reflexionat després del cine. I només us puc dir que no perdeu mai la vostra essència. Potser com al film us mogui la literatura, l’art... us cridi Hemingway, Picasso o potser Gauguin; potser també us torbeu amb una dona que prefereix un París allunyat de la pluja, que no vulgui anar a tertúlies i que encara que no ho vulgui i que vosaltres ho comprengueu, li tolereu que no respecti allò que és important per a vosaltres.
Diuen que la gent sovint impedeix que cada persona faci el seu camí, escrigui el seu somni. Només viureu un cop així que potser que confieu en vosaltres, us deixeu d’històries i poseu la primera pedra per construir. Amic bohemi, creu en la teva melodia, és només teva. Els genis no moren mai i potser com a la pel•lícula, també seria bo poder viatjar en el temps i prendre un vi al costat de Dalí o de Twain... però com que viatjar en el temps encara no és del tot factible, imagina com t’agradaria que et recordessin d’aquí a uns anys. Creu en tu.
SIGAN SOÑANDO… ESTO ES HOLLYWOOD
Hoy voy a contaros algo extraño. Quizás ni yo lo entiendo, tal vez no sigas el texto. O tal vez te veas reflejado completamente en lo que cuento.
He llegado a casa hace poco. La tele estaba puesta, y estaban dando Pretty Woman. Venía de un fin de semana maravilloso. Y de una tranquilidad poco habitual en estos último tiempos.
No sé por qué pero siempre me pongo idiota con las comedias románticas. Imagino que todos saben de la película… Me ha hecho pensar…
Julia Roberts tiene el sueño de acabar al lado del galán seductor. Un hombre de bien. De hecho, Roberts tiene un cuento que recitaba de niña. Ella estaba encerrada en la torre más alta de un castillo. Un príncipe la iba a salvar. Y no sabemos qué pasa cuando llega el príncipe hasta el final de la película, justo cuando el gran seductor sube las escaleras de un barrio de suburbio con una rosa entre los labios. La mira profundamente y antes de besarla le dice “¿Y qué pasa cuando el príncipe salva a la princesa?” a lo que ella responde “Que ella lo salva a él”.
Ya sabéis que siempre creo en las señales. Justo antes de llegar a casa y ver la película, venía pensando en ello. “No sé que hacer…” me decía a mi misma. No sé si tener fe, no sé si creer que mi cuento es cierto, no sé si la fe sólo es tapadera de una realidad que no quiero ver; no sé si actuar, no sé si no actuar, no sé si irme, no sé si sé que no sé… un lío en letras mayúsculas. Me he puesto a cenar mirando la tele. Mi mente se ha relajado aunque no del todo, ver las escenas de Pretty Woman me hacía dar aún más vueltas.
Al final de la película, otra frase me ha quedado en mente “Sigan soñando, esto es Hollywood”. Y me he preguntado si quizá eso fuera una respuesta a mi pregunta, una señal sobre si yo también debería seguir soñando o si quizás yo soñaba demasiado; si quizás yo tenga demasiada fe o demasiada creencia en mis corazonadas, en mis intuiciones. Lo cierto es que por ahora no lo sé hacer de otra manera. Dejar de soñar a veces me suena a cerrar el cuento. Y entonces siento miedo, porqué no sé si lo que siento dentro de mí es cierto… y no sé hasta cuando voy a seguir queriendo leer mi historia como un cuento.
No lo sé. Hoy no me siento con ganas de escribir. Me borran el cuento y yo me empeño en seguir leyendo. Paciencia, amor y cómo dijo aquél…pensamientos OG. No lo sé, hoy no me entiendo.
He llegado a casa hace poco. La tele estaba puesta, y estaban dando Pretty Woman. Venía de un fin de semana maravilloso. Y de una tranquilidad poco habitual en estos último tiempos.
No sé por qué pero siempre me pongo idiota con las comedias románticas. Imagino que todos saben de la película… Me ha hecho pensar…
Julia Roberts tiene el sueño de acabar al lado del galán seductor. Un hombre de bien. De hecho, Roberts tiene un cuento que recitaba de niña. Ella estaba encerrada en la torre más alta de un castillo. Un príncipe la iba a salvar. Y no sabemos qué pasa cuando llega el príncipe hasta el final de la película, justo cuando el gran seductor sube las escaleras de un barrio de suburbio con una rosa entre los labios. La mira profundamente y antes de besarla le dice “¿Y qué pasa cuando el príncipe salva a la princesa?” a lo que ella responde “Que ella lo salva a él”.
Ya sabéis que siempre creo en las señales. Justo antes de llegar a casa y ver la película, venía pensando en ello. “No sé que hacer…” me decía a mi misma. No sé si tener fe, no sé si creer que mi cuento es cierto, no sé si la fe sólo es tapadera de una realidad que no quiero ver; no sé si actuar, no sé si no actuar, no sé si irme, no sé si sé que no sé… un lío en letras mayúsculas. Me he puesto a cenar mirando la tele. Mi mente se ha relajado aunque no del todo, ver las escenas de Pretty Woman me hacía dar aún más vueltas.
Al final de la película, otra frase me ha quedado en mente “Sigan soñando, esto es Hollywood”. Y me he preguntado si quizá eso fuera una respuesta a mi pregunta, una señal sobre si yo también debería seguir soñando o si quizás yo soñaba demasiado; si quizás yo tenga demasiada fe o demasiada creencia en mis corazonadas, en mis intuiciones. Lo cierto es que por ahora no lo sé hacer de otra manera. Dejar de soñar a veces me suena a cerrar el cuento. Y entonces siento miedo, porqué no sé si lo que siento dentro de mí es cierto… y no sé hasta cuando voy a seguir queriendo leer mi historia como un cuento.
No lo sé. Hoy no me siento con ganas de escribir. Me borran el cuento y yo me empeño en seguir leyendo. Paciencia, amor y cómo dijo aquél…pensamientos OG. No lo sé, hoy no me entiendo.
Suscribirse a:
Comentarios (Atom)
