AUTOPISTA

Dissabte estava a la platja amb una bona amiga. Comentàvem moments de vida i realment preníem consciència de que a vegades pots trobar-te sense saber ben bé on anar tot i sentir-ho molt a dins; pots tenir les sensacions molt clares i potser tenir massa mandra, en el sentit bo de la paraula, per fer-ho. Jo li deia que em sentia dins del meu vehicle, un vehicle que sóc jo mateixa. Per mi un vehicle dels millors, fins i tot el millor dels vehicles. Totes les eines, el motor perfecte, dipòsit a vessar, i una gran quantitat de carreteres davant meu. I potser mandra de pitjar l’accelerador... potser ganes de gaudir a un altre ritme o de viure en l’aturada. Només sensacions, aire i música, i aquella comoditat de carretera a mitja tarda...

Porto dies reflexionant el que li vaig dir i potser simplement m’agrada la sensació de conduir o d’aturar-me i saber si vull conduir o si dins el meu cotxe hi estic massa bé. La sensació d’ESCOLLIR, en resum...

Ahir sopava amb un altre bon amic. Xerràvem més o menys d’una cosa per l’estil. Ell, però, em comentava coses curioses l’endemà del sopar. És a dir, avui. Em deia que no havia estat un dels seus millors dies. Sensacions del passat apropant-se al present i fent-lo recordar aquelles rutes on fa temps ja havia aparcat. Mentre parlava del seu mal dia, jo estava tornant a casa, després del meu dia... La darrera cosa que havia fet abans de parlar amb ell havia estat mantenir una conversa amb un altre amic, algú nou, d’aquelles persones que sense saber exactament per què apareixen a la teva vida i comencen a fer-te veure que no ets l’únic que veu el món d’un altre color.
Aquest darrer amic, però, m’ha fet un comentari que m’ha fet pensar encara més profundament en tot això que us estic dient.

Segons ell, les persones que es troben enmig de l’autopista com jo o la meva amiga, no ens refiem de nosaltres mateixes i ens contenim. És una bona idea tot i que no la comparteixi (jaja, sabies perfectament que no ho faria). I et diré el per què... de fet, justament és el que més tard li he comentat al meu altre amic, al “del mal dia”.

Quan ets a l’autopista a punt d’encetar ruta o de simplement decidir aturar-te a l’àrea de servei, no és que no et refiïs de tu o que t’estiguis contenint. Per mi, i tal i com li deia al meu amic:

- És com si la vida em digués constantment “Has d’escriure el millor text del món”... I jo sentir que tinc la certesa plena i absoluta de que el puc fer perfectament. Però alhora, sentir que simplement, no em dóna la gana fer-lo”.

És una sensació imagino que estranya si un no la viu en pròpia pell. Però realment és màgica. Potser alguns la defineixen com a llibertat... Vindria a ser quelcom semblant al que fa el bebè al vídeo...





Llibertat per ESCOLLIR, llibertat per a dir NO... llibertat per fer i desfer a criteri única i exclusivament personal. Llibertat per donar-se permís, per sentir sentiments nous, i per revisar-ne de vells...per aprendre del camí, per gaudir de la pausa. Per refredar el motor, o potser, per analitzar si realment vols escriure el millor text del món.