MITJANIT A PARÍS

Fa anys anava molt per Arenys de Mar. Ara només hi vaig a comprar líquid de lentilles... és cert... però fa un parell de dies seguits que hi he anat cada nit. I aquesta retrobada amb terres veïnes m’ha fet pensar molt.

Ahir vaig sopar a un vell restaurant. La cambrera era la mateixa. El temps passa per tots però a vegades no passa de la mateixa manera. Hi ha gent que segueix sempre fent el mateix, que no té somnis o millor dir, que permet que els somnis passin d’ells. Potser ella també sigui així. Aquell accent mulat i aquell tenyit estarrufat. Els seus moviments plens d’amabilitat dolça i aquell ambient, prop del mar. Una conversa seva. I en part, tan meva.

- “Ara i aquí no sé què fer. I potser no haig de fer res, i potser el talent m’ha d’indicar. Jo estic esperant una senyal que em digui cap on haig de tirar. No ho sé, però sento que ho tinc a les mans, que és a punt de passar, i alhora... potser no és el que haig de fer i potser no és ara, o si...”
- “Mira com a Lou que et coneix... et diré que el talent el tens en abundància. Vius en l’excel•lència i crec que ets admirable. I sovint massa estrident, però això ja ho tenen els genis. I viviu en l’escepticisme constant de si sou prou bons o no. Sempre aquesta qüestió de si quelcom ha d’assenyalar-vos un camí... i torna a girar el pensament... jo de tu ja faria la primera acció. Potser no saps cap on anar, però potser mentre comences a caminar les passes et porten a algun destí...”

Aquesta nit he anat al cine. De fet, una tarda molt agradable al costat d’una noia amb llum. Sensible, innocent i molt madura. De les poques que encara pots admirar. Deu ser que es de Can Genis en Majoria... La cosa és que hem vist “Mitjanit a París”.

He recordat com vivia jo, dia a dia, la literatura ara fa uns anys. Com sentia l’art, com va ser aquella vegada que em vaig colar a la Residencia de Estudiantes de Madrid, com va ser aquell viatge a París, d’un sol dia i per veure Courbet; com eren els matins de primera hora amb música clàssica i espelmes a l’aula. Com era el misticisme, com era l’aroma dels museus... És cert que visc en aquest món i que ell viu en mi. Però a vegades també és cert que el dia a dia te’l camufla una mica i no és el mateix que anar molts anys a estudi i viure amb personalitats d’aquest món. Amb gent que viu d’això i per això, que assisteix a trobades, que escriu llibres, que fa crítiques i que destrossa l’art. Gent que es lleva amb la Divina Comèdia, que riu de Plaute o que conviu relacions d’un platonisme mal entès. Però gent que actua.
Avui he reflexionat després del cine. I només us puc dir que no perdeu mai la vostra essència. Potser com al film us mogui la literatura, l’art... us cridi Hemingway, Picasso o potser Gauguin; potser també us torbeu amb una dona que prefereix un París allunyat de la pluja, que no vulgui anar a tertúlies i que encara que no ho vulgui i que vosaltres ho comprengueu, li tolereu que no respecti allò que és important per a vosaltres.
Diuen que la gent sovint impedeix que cada persona faci el seu camí, escrigui el seu somni. Només viureu un cop així que potser que confieu en vosaltres, us deixeu d’històries i poseu la primera pedra per construir. Amic bohemi, creu en la teva melodia, és només teva. Els genis no moren mai i potser com a la pel•lícula, també seria bo poder viatjar en el temps i prendre un vi al costat de Dalí o de Twain... però com que viatjar en el temps encara no és del tot factible, imagina com t’agradaria que et recordessin d’aquí a uns anys. Creu en tu.