PER ABRAÇAR-NOS, COM A MÍNIM HEM DE SER DOS

Com bé sabreu alguns de vosaltres, Walter Riso és per mi un dels autors més seguits i perseguits. M’agrada molt la seva obra i darrerament estic rellegint el llibre ¿Amar o depender? Cómo superar el apego afectivo y hacer del amor una experiència plena y saludable. A vegades no saps com, però les coses s’esdevenen com per art de màgia. Sempre he tingut la ferma creença de que quan visquis una determinada situació, quan et sentis de determinada manera, quan et cansis de buscar respostes i de no trobar-les... obre un llibre i llegeix el primer que hi observis. Sempre és un senyal. I de fet, no només pot venir d’un llibre; si un està atent les coses esdevenen. Ho veureu ben clar amb el que ara us explicaré.Aquest matí mateix, he vist una pantalla a la ràdio amb dues cançons programades, una acabava (Love Today) i una altra encetava (Poquito a Poco). Això m’ha fet pensar en com n'és d'important viure l'amor al dia, en el present i de mica en mica; és com beure un bon vi... Al cap d’uns instants, he llegit una cadena de missatges en els que un dels implicats deia alguna cosa com que moltes vegades la por ens paralitza, no sabem per què engeguem a norris una relació, no sabem perquè un determinat estat alterat pot espatllar-nos el dia, o no sabem com fer marxa enrere després d’una paraula desagradable que ens penedim d’haver pronunciat. Aquestes cançons i el que he llegit m’han portat a pensar en el llibre de Riso que explica com moltes vegades, les relacions creen un llaç de dependència malaltís per al qual som capaços d’abandonar-nos a nosaltres mateixos.Riso explica que la dependència afectiva cap a la parella més tard o més d’hora crea patiment i depressió. Milers de persones arreu del món són víctimes de relacions amoroses inadequades i tot i saber-ho, no saben què fer al respecte perquè la por a la pèrdua, a sentir-se sol o a l’abandonament, contamina el vincle amorós i el torna altament vulnerable. Un amor insegur per Riso és una bomba de temps que pot explotar en qualsevol moment i ferir-nos profundament. Tot i això, per l’autor, i al contrari del que sempre s’ha dit culturalment, és possible estimar amb independència i tot i així, seguir estimant. Per ell és possible eliminar tots els lligams psicològics i tot i això, mantenir viu el foc de l’amor.Recomano molt la lectura de Riso en general i d’aquest llibre en particular. En ell hi trobareu l’explicació encertada del que és “L’apego”. Veureu que l’addicció afectiva és una malaltia que té cura i el més important, que es pot preveure. Aquest llibre pretén ajudar a aquelles persones que són o que han estat víctimes d’un amor poc sa i guiar a les parelles encara no contaminades per tal que segueixin treballant en el sa costum d’estimar intensament sense aferrar-se.De tota la lectura en podria destacar alguna cosa interessant a cada pàgina! Però vista l’experiència i el que jo en penso, us copiaré un fragment de l’obra. Així que aquí us el pasmo: Per a totes aquelles persones que encara consideren que un pot abandonar-se plenament només perquè la parella sigui feliç, per a totes aquelles persones que pensen que encara hi ha amor i que val més seguir suportant, per a totes aquelles persones que no es senten prou fortes com per donar el pas o que es creuen no mereixedores de l’amor vertader:

“No te merece quien te lastima”:

Merecer significa _hacerse digno de_ (...) Si una persona no aprecia lo que le doy, no lo comprende o no lo traduce, el amor se deshace en el camino. Un amor que no llega es un despilfarro energético de grandes proporciones. Podríamos entenderlo del siguiente modo: “No puedo amar a quien no me quiere. No tiene sentido entregarme a alguien que no quiere estar conmigo. Si no me aman, no me respetan o me subestiman, no me merecen como pareja”. Cuentan que una bella princesa estaba buscando consorte. Aristócratas y adinerados señores habían llegado de todas partes para ofrecer sus maravillosos regalos. Joyas, tierras, ejércitos y tronos conformaban los obsequios para conquistar a tan especial criatura. Entre los candidatos se encontraba un joven plebeyo que no tenía más riquezas que amor y perseverancia. Cuando le llego el momento de hablar, dijo: -“ Princesa, te he amado toda mi vida. Como soy un hombre pobre y no tengo tesoros para darte, te ofrezco mi sacrificio como prueba de amor... Estaré cien días sentado bajo tu ventana, sin más alimentos que la lluvia y sin más ropas que las que llevo puestas... esa es mi dote...”. La princesa, conmovida por semejante gesto de amor, decidió aceptar: Así pasaron las horas y los días. El pretendiente estuvo sentado soportando los vientos, la nieve y las noches heladas. Sin pestañear, con la vista fijada en el balcón de su amada, el valiente vasallo siguió firme en su empeño, sin desfallecer un momento. De vez en cuando la cortina de la ventana real dejaba traslucir la esbelta figura de la princesa, la cual, con un noble gesto y una sonrisa, aprobaba la faena. Todo iba a las mil maravillas. Incluso algunos optimistas habían comenzado a planear los festejos. Al llegar el día noventa y nueve, los pobladores de la zona habían salido a animar al próximo monarca, todo era alegría y jolgorio hasta que de pronto cuando faltaba una hora para cumplirse el plazo, ante la mirada atónita de los asistentes y la perplejidad de la infanta, el joven se levantó y sin dar explicación alguna... se alejó lentamente del lugar. Unas semanas después, mientras deambulaba por un solitario camino, un niño de la comarca lo alcanzó y le pregunto a quemarropa:
- “ ¿Qué fue lo que te ocurrió?... Estabas a un paso de lograr la meta... ¿Por qué perdiste esa oportunidad?... ¿Por qué te retiraste?.

Con profunda consternación y algunas lágrimas mal disimuladas, contestó en voz baja:

- "No me ahorró ni un día de sufrimiento... ni siquiera una hora... no merecía mi amor."

El mereixement no sempre és egolatria, si no dignitat. Quan donem el millor de nosaltres mateixos a una altra persona, quan decidim compartir la vida, quan obrim el nostre cor plenament i despullem l’ànima fins a l’últim racó, quan perdem la vergonya, quan els secrets deixen de ser-ho, almenys mereixem comprensió. Que es menyspreï, ignori o desconegui l’amor que regalem a mans plenes és desconsideració o, en el millor dels casos, lleugeresa. Una vegada vaig llegir un conte sombre els números, i la definició del 2 em va quedar clara: "El 2 és molt gustós, per abraçar-nos com a mínim hem de ser dos". Així que potser cal començar a plantejar la dualitat des de l'amor i no des de la dependència.

" Lo fàcil... no és vida"

Fa dies que vull escriure i tinc tantes coses a dir que no sé com fer-ho. La veritat és que després de tantes festes i tantes converses, el cos s’impregna de moltes sensacions i de moltes reflexions, algunes millors que altres, evidentment!

Voldria destacar avui una de les reflexions que va regalar-me un bon amic, tot i que novell pel que fa a temps de coneixença! És el que jo anomeno el “Seductionman””. Si si... donis per al·ludit. La qüestió és que en un de tants correus de bones festes, aquest fantàstic personatge (de jove vull ser com tu, per cert ;)) em va dir alguna cosa així:

“La vida és difícil. Lo fàcil és deixar els estudis a mig camí, lo fàcil és quedar-se al sofà fent el gos, lo fàcil és queixar-te d’una feina que no t’agrada, lo fàcil és no trobar parella, lo fàcil és tenir-la i deixar-la perdre, lo fàcil és no saber per què aquella i no una altra, lo fàcil és gastar i malbaratar el temps i els diners, lo fàcil és tot això... i un dia te’n adones que LO FÀCIL... NO ÉS VIDA”.

Certament aquesta reflexió em va fer pensar molt. Quina manera més encertada de descriure una idea totalment compartida! “Lo fàcil no és vida”. Amic Seductor, volia donar-te les gràcies per les teves paraules i alhora, demanar-te-les en préstec per aquest post.

Aquests darrers dies i per circumstàncies de salut, he estat físicament i mentalment de baixa forma. Desgana, tristesa, cansament, dolor... tots els símptomes d’una d’aquelles grips que et deixa fet caldo... Aquestes sensacions físiques (que en el fons són semblants a les que un té, segons diuen, quan es deixa de fumar o quan es fa un procés depuratiu), m’han permès gaudir de tot el que és fàcil: De queixar-me, de no tenir ganes de fer res, de sentir-me defallida, malament... i com no, de sentir-me en alguns moments trista, desubicada i fins i tot, amb pors. Mirat amb perspectiva, la veritat és que tot el panorama fa riure... però quan hi ets, no veus la comèdia per enlloc. I precisament això m’ha semblat molt dur per a les persones que viuen en aquesta situació cada dia. En certa manera, m’ha semblat molt trist pensar que hi ha persones que viuen cada dia amb aquests pensaments i amb aquestes sensacions “de que res flueix” i de que la vida, parlant clar, “és una merda”. Han estat tot un cúmul de sensacions les que m’han portat a sentir-me identificada amb les sensacions que segurament viuen constantment, en paraules de Plató, els que encara no han sortit de la caverna.

I aquesta situació personal viscuda, relacionada amb les paraules del meu amic Seductor, m’han fet reflexionar molt sobre com n’és d’important no caure en allò que és fàcil. És senzill caure en el dramatisme i en allò que ens resulta fàcil perquè realment no ens suposa cap esforç. I per mi això és un problema molt greu. Crec que cal aprendre què és important per a nosaltres, què pot costar-nos a nivell d’inversió energètica, com ho farem i per quin objectiu. I per a poder realitzar tot això, si voleu saber una cosa, per mi el DETALL és la cirereta del pastís.

Si tens una feina, busca el detall que té, sent en tu com la teva feina, la fas i la tens perquè t’agrada. Si tens una família, busca el detall, busca els moments per compartir, cultiva les bones sensacions i projecta-les, sigues detallista en aquest sentit... Si tens aficions, procura saber per què t’agraden, quin és el detall que les defineix? Si tens fills, fes-los saber que són el millor que t’ha passat, omple la relació de detall amorós. Si tens parella, fes-li saber detalladament perquè és ella i no una altra; si tens amics, descobreix què és el que omple l’amistat, des d’allò més efímer i precís, des d’allò més detallat a allò més complex. Busca el detall i elimina els punts de fuga. Evita les intrusions de terceres persones, en el camp i a través del mitjà que sigui, evita les paraules que poden ferir als qui t’importen, evita relativitzar en nivells desmesurats, mostra el millor de tu i fes-ho amb el detall i amb el cor, fes-ho perquè vagi destinat al que vertaderament t’importa.

Perquè en el fons, quan te’n adones de que tot lo fàcil no és vida, a vegades ja has perdut la partida. Així que procura apostar pel que és difícil. En el fons, és com el sistema de rodalies: lo fàcil és que perdis el tren, lo difícil és que tinguis el detall i la cura suficients per agafar-lo...

ÉS NADAL AL TEU COR?

Aquesta cançó, sempre que ve Nadal, em fa pensar. Si podeu escoltar-la, comprovareu com màgicament, les veus juguen constantment amb les sensacions, arriben a allò kinestèsic i ens transporten, en certa manera, a l’ambient nadalenc. Permeteu-me parafrasejar-ne algunes de les idees: “nits llargues, vent fred, carrers plens de festa... també parla d’aquelles emocions que potser no ens agraden tant, emocions com el buit que deixen aquells que ja no hi són, el buit que queda a casa quan ja no hi ha ningú, els petits detalls que són els únics que ens queden, aquell cabell llarg que queda en el jersei, aquells records que tornen a fer-se presents i sobretot, aquest temps pacient que va passant i aquesta germanor que floreix quan ens trobem junts al teu costat...”
Penso que totes aquestes idees que floreixen al voltant de l’època nadalenca estan molt bé, que tot això de l’època màgica de l’any és fantàstic i que els dinars familiars i les postals són encertades...
I quan penso en això, també penso que malauradament, potser aquesta sigui l’única manera per a moltes persones, i permeteu-me la generalització, de trobar-se amb els seus, de sentir-se feliços, de pensar que la vida és bonica i sorprenent, de retrobar vells amics... en definitiva, de celebrar uns dies COM SI FOSSIN MÀGICS.

I precisament és en aquest punt, on voldria aportar la meva reflexió. Si tornem a la cançó col·lectiva que he proposat avui, podem escoltar la primera paraula que s’hi diu: ARA

És cert que aquest ARA potser aquí s’enfoca a que “ARA és Nadal”, però no creieu, no sentiu, no observeu que potser el podem amplificar? No seria fantàstic que cada dia fos Nadal? No seria fantàstic (apartant com no la part de Consumisme que no comparteixo però que no és tema per parlar ara...), que cada dia fos Nadal al teu cor?


Jo almenys, intento viure cada dia com si fos Nadal. Cada dia mostro als que m’envolten que per mi són importants, que no cal un motiu específic per a dibuixar un somriure, ja sabeu allò de que “no hi ha ningú tan pobre que no pugui regalar un somriure ni ningú tan ric que no pugui acceptar-lo...” Procuro (i practico) el mantenir una actitud que em sigui útil, procuro cuidar de les petites coses, procuro empapar-me de sensacions que em fan sentir bé, d’il·lusions que m’empenyen a seguir fent el que m’agrada, a veure la part bonica de les persones, de la feina que faig, de la família, de les amistats que tinc, de les estones especials i úniques que comparteixo... i evidentment, també procuro moldejar aquells moments que potser no són tan bons, però que com tots, són momentanis.

Com diu la cançó...

“És Nadal al teu cor, quan somric content de veure’t
Quan la nit es fa més neta,
Quan m’abraço al teu cos,
I les llums de colors m’il·luminen nit i dia,
Les encén el teu somriure
Quan et parlo amb el cor...”


Per mi és important agafar-me a totes aquestes sensacions, tenir presents totes aquestes idees i viure tot l’any com si fos Nadal. Per mi és important sentir que dins meu, la il·lusió, les bones sensacions, les fantasies, els somnis, l’amor, la família, els bons moments, els detalls petits de la vida, les trobades amb els qui m’estimo, l’amistat, els records... i tot això que suposadament CREA EL NADAL, es fa present.
I em pregunto: No serà que el Nadal simplement ens recorda que tots aquests elements són en el nostre interior? No serà que som NOSALTRES ELS CREADORS?

Penso que és molt important tenir present això. És important que durant tot l’any, sigui Nadal al teu cor...

-IMPOTÈNCIA-

Avui parlava amb una persona molt especial que està vivint una situació desconeguda. Diu que sent impotència...

Si voleu que us situï una mica... el tema és que ha canviat de companys de pis. No té més opció, o això ÉS EL QUE CREU. Fins ara aquesta noia, l’Annie, vivia amb una bona companya de pis. Se l’estimava molt ja que l’havia cuidat des de petita. Ara l’Annie ja era gran i la companya de pis ja no hi era. Acostumada a viure a la seva manera, ara l’Annie es veia incapaç de suportar el buit deixat per la companya. Així que conscient o no de si tenia o no altra opció, l’Annie va agafar el més essencial i va canviar de casa, va tornar amb els seus pares i evidentment, va transformar la seva vida.

A casa les coses eren simples, però ella les veia complexes. Havia d’adaptar-se al dir i al fer d’una parella ja consolidada i no sabia ben bé com fer-ho. Si deia qualsevol cosa s’encenia una discussió, si proposava menjar més d’hora, naixien els mals d’estómac; si hi havia un dubte ella sempre tenia la resposta ( i des de la seva perspectiva, “la certa, evidentment!”...).

L’Annie se’n feia creus del panorama...

No entenia que la parella ja feta “no hi veiés més enllà”. No entenia per què les coses no es feien al moment i a la seva manera. Per què calia esperar? No entenia per què no es podia parlar amb llibertat. No entenia per què ella era tan desgraciada, no entenia per què ningú la comprenia, no entenia per què no veien les coses com ella les veia, per què no pressentien “l’aigua que baixa” i per què no feien tot el que ella faria. L’Annie sentia impotència perquè no sabia com actuar, no sabia què fer.

L’Annie tenia una germana, potser més feliçiana per alguns, potser inconscient o despreocupada per als altres, però de ben segur que una germana feliç amb ella mateixa i amb el seu món personal.

La seva germana sovint li deia: “Annie, hauries d’entendre que pots dir i pots fer, però que has de tenir molt present COM ho fas. Vivim en un món divers i variat, ens toca conviure i sovint hem d’entendre que cada persona és un món, amb uns ideals, uns hàbits, uns costums, unes creences, un mapa mental creat i unes maneres de fer. Aquesta impotència que sents, Annie, només tu la crees.

Potser et seria més útil entendre que hi ha moltes maneres de comunicar-nos amb els altres i que precisament el dramatisme, la foscor dels interrogants, el “i ara què” o els “i l’aigua que baixa i com és que no ho veuen i quina desgràcia que ens ha tocat” no ens serveixen de res. I potser, Annie, hauries de comprendre que totes les persones tenen el seu procés. El teu fer és molt encertat, el voler tenir-ho tot solucionat i com no, materialment estabilitzat, és una opció fantàstica. Però ho és precisament perquè ÉS LA TEVA OPCIÓ, no la dels altres. I si ets llesta i creus fermament que aquesta és la manera encertada de fer, fes-ho entendre als que t’envolten. Però evidentment, planteja’t COM HO POTS FER per fer-te entendre I COM HO POTS FER per arribar als teus receptors de la manera més planera, senzilla, útil i convincent.

Des del meu humil punt de vista i potser com estaràs pensat, des dels meus 10 anys menys... només puc dir-te que jo he conegut l’Annie forta i decidida però sobretot, l’Annie humana i intel·ligent. Aquella que sap ser subtil, però sobretot, aquella que sap com agafar-se les coses perquè no li facin mal.

Sempre he pensat que tu eres l’exemple a seguir. No facis ara que les coses canviïn.

Bubo.

GRÀCIES, MESTRE

Avui us explicaré una història d’aquelles que no es creuen.

Es tracta de la història d’una bruixa, “LA PEQUEÑAJA” i un mag “VON ZARATUSTRA”, “VonZa”, pels amics.
La Pequeñaja sempre havia estat una bruixa molt forta, molt segura, entregada als altres amb cos i ànima. Era aquella clau secreta que mai trobes quan vius una situació límit. Sempre tenia solucions, sabia moure’s en tots els terrenys, podia estar abatuda, podia cridar al cel perquè no trobava respostes, podia lluitar en totes les guerres per més perdudes que estiguessin. Sempre tenia respostes i sempre es sentia segura.
La Pequeñaja, però, en un dels seus actes heroics, va rebre una maledicció molt poderosa: una altra bruixa, “La Burbona”, pertanyent al seu mateix arbre genealògic i més gran que ella, li va llençar una fletxa plena de verí que se li va clavar al pit, profundament, dolorosament.
La Pequeñaja va perdre la seva capacitat per resoldre els conflictes, va veure com davant dels problemes, coneixia tots els passos teòrics però ja no tenia aquell poder per moure’s, per actuar, per solucionar-ho tot eficaç i ràpidament. La Pequeñaja volava i volava damunt la seva escombra vella però res ni ningú podia ajudar-la.

Un bon dia, La Pequeñaja va recordar que dalt de les Muntanyes Vistmark hi vivia el seu mestre, VonZa, el mag que va iniciar a La Pequeñaja en les dificultoses arts de l’encanteri. Sense pensar-s’ho, La Pequeñaja va enfilar-se a la seva escombra i va volar cap a Vistmark. VonZa, com sempre, la rebé amb els braços oberts dins la seva cova.

VonZa, però, era un mag totalment diferent a ella, i alhora, completament igual. Després de molts mil·lenis de trajectòria solidària vers els altres i com no, de recompenses inexistents, s’havia apagat. VonZa estava cansat de l’experiència, cansat de ser sempre el bo i que a sobre, tots els senyalessin amb el dit com a un incomprès.

Per contra, La Pequeñaja sempre havia actuat igual que VonZa però a canvi, havia rebut paraules amables d’agraïment i no havia defallit mai.

Ara però, havien canviat molt les coses...

VonZa s’havia introduït en un altra tipus de màgia, “El Semenfotisme i l’Amor Propi”. Tot i això, sempre hi havia una part d’ell que el transportava a la vida entregada de l’Ahir i quan això passava, VonZa s’apagava molt. La Pequeñaja era conscient d’això i quan va demanar ajuda al mag, sentia profundament que VonZa es feia present, l’ajudava i l’omplia.
Aquell dia, Mestre i Deixebla van iniciar un viatge Terra Endins i VonZa va fer un dels seus encanteris per a retornar la força perduda a La Pequeñaja.
L’esforç de VonZa va ser enorme, va pronunciar les Paraules Màgiques i La Pequeñaja va retrobar tot el que havia perdut.

Aquella nit, junts sota el cel estrellat, VonZa i La Pequeñaja van romandre un al costat de l’altre: observaven el cel, sentien el fluir del vent cada vegada més i més càlid envoltant els seus cossos, i dins seu, viatjaven per tota las seva història personal.
El cel s’anà tornant clar, la lluna s’anà enretirant i a l’horitzó, s’apuntava el somriure de l’Astre Rei.
No sé quin era el pensament de VonZa en aquell moment però la veritat és que La Pequeñaja havia après una gran lliçó.

El verí d’aquella fletxa s’havia convertit en una massa càlida, flonja i esponjosa, amb gust d’Ambrosia, “el manjar de los dioses”. La Pequeñaja mirava al seu Mestre i sentia com dins seu, creixia l’Ambrosia. Sentia un fort agraïment cap a VonZa. Havia après què era el que es sentia quan algú t’oferia la clau, quan algú et mostrava el veritable concepte d’amor. Sentia molt endins que el mag s’havia convertit per a ella en allò que ella havia estat sempre per als altres. Digueu-li la solució, la via d’escapament, el suport, el recolzament...
El camí a la vida de La Pequeñaja havia adquirit un altre to. I volia demostrar-li això al seu Mestre, volia dir-li de totes les maneres possibles per arribar a tots els sentits, volia dir-li simplement, la paraula màgica:

GRÀCIES.

En el món d’allò desconegut, en el món de la fantasia i de la màgia, “GRÀCIES” és un mot mil·lenari i molt poderós. Només els mags i les bruixes poden entendre el veritable significat del mot.
Vindria a ser, en el món dels homes, alguna cosa semblant al foc que Prometeu va robar als Déus i va entregar als homes. No sé ben bé com podria exemplificar el poder d’aquest GRÀCIES: una sensació de plenitud, de pau, de satisfacció... de quelcom que t’empeny amb molta força a seguir. És la mostra més gran, per mi, que pot expressar-se a algú. És en certa manera, la representació d’una sensació que t’impulsa a l’admiració, a l’estima profunda, a la gran mostra de Jo sóc aquí, i hi estic per recolzar-te a tu.
Potser a vegades no ens n’adonem però els nostres mestres sempre hi són.

La Pequeñaja havia regalat talent a canvi d’uns “gràcies” buits, s’havia conformat. VonZa també n’havia regalat, però després de tantes doloroses decepcions havia après a no creure’s res i sobretot, havia après a qui donar-ho. I per mi aquesta és la gran lliçó.
La Pequeñaja encara no sabia com s’ho faria per mostrar-li i fer-li arribar i sentir totes aquestes sensacions al seu Mestre, però molt a dins del seu cor sabia tota la il·lusió que el mag li havia retornat.
Des d’aquell dia, La Pequeñaja tornà a volar i a buscar solucions. Ara, però, des d’una perspectiva molt més elevada...

GRÀCIES... Mestre.

Tu a ells, no ells a tu

Segur que algun matí us ha passat que de cop sona aquella musiqueta estrident evidentment del despertador, o aquella cançó que tant us agrada i que heu seleccionat com a melodia per llevar-vos, i permeteu-me l’expressió, per llevar-vos amb “trempera matinera”, amb energia per tot el dia? O potser, algun matí us ha passat que us heu llevat “desganats”? Amb una sensació freda, de baixa intensitat? Veient l’habitació desordenada i escoltant aquella veueta interior repassant tota l’agenda del dia?

És fotut aixecar-se així, com planteja la darrera opció... I quan ens passa, crec que simplement utilitzem tots els nostres mitjans per rebolcar-nos durant tota la jornada en aquesta sensació, per vestir-nos amb el xandall més gastat, per oblidar-nos de totes les cremes facials i per esmorzar un cafè sol mentre ens recitem què desgraciats que som i que malament que ens van les coses.

A mi també m’ha passat algun matí, avui mateix m’he llevat així. Una nit de breu dormida, una sensació que pesa a l’estómac, un diàleg repugnant i avorrit, però DUES OOPCIONS PER ESCOLLIR:

1) Caure en el defalliment i tenir un dia fatídic
2) Canviar l’actitud i procurar sensacions diferents.

Avui m’he sentit així en certa manera... cansament, ganes de que les coses siguin diferents, ganes de retrobar moments amb els qui m’importen, dubtes, pors, desconfiança, incerteses... i és que en el fons, tots som humans i com a tals, tenim tant les emocions per a sentir-ho com la racionalitat per parar-nos i canviar tot això.

Així que he escollit la segona opció.

Ara sóc al bar de sempre i m’estan preparant un suc de taronja natural. Necessito vitamines per a la part física i sí, potser puc carregar-me de sucres, però no només el meu cos necessita aixecar-se, també ho necessiten les meves emocions. I per això, ara estic asseguda i escrivint. Perquè per a mi, aquesta és la manera, aquest és el sistema per passar una mena de làser que faci una radiografia de tot el meu interior.

- Com em sento? Quines sensacions tinc? Què em diu el meu interior?
- Per què crec que em sento així?
- Realment hi ha alguna cosa que em faci sentir així?
- Què és el que m’agradaria sentir?
- Com puc fer-ho per arribar a l’estat desitjat?

Crec que és molt important que cada vegada que ens llevem així ens fem preguntes similars. Bé, de fet penso que cada dia hauríem de trobar espai personal i solitari per estar amb nosaltres mateixos, per posar atenció a aquests estats, per saber i sentir profundament quin és el nostre estat realment.
Relaxar-nos més i alhora, descontrolar.nos més, com bé deia Guix en un dels seus llibres.

Tota la vida es composa d’estats i és important, almenys per mi, ser conscient de quins estats visc, de si les sensacions són producte d’un instant o si el que realitzo realment no m’omple. A vegades ens enfadem amb el món, amb les persones, amb nosaltres, però... ens enfadem sempre? “Som” a nivell d’identitat, persones enfadades, molestes amb una feina en general, amb una activitat lúdica en concret, amb una “manera de ser i de fer”, amb una parella? O simplement ens sentim a vegades així? Alguns potser pensaran que si sempre és així potser és que el tema no sigui en nosaltres, o que sigui alguna cosa externa, però això ja seria alguna cosa a analitzar des d’un altre punt de vista... Però si les sensacions desagradables són puntuals, potser que tot plegat només sigui producte d’un mal dia o d’una mala sensació.

I us posaré un exemple ben senzill:

- El meu suc de taronja té un gust massa amarg. Sempre ho és? M’agrada que ho sigui? Puc fer-hi alguna cosa?

Doncs com ja vaig dir en un altre escrit, demanaré un altre sucre.
Que no et canviïn els teus estat perquè qui ha de canviar-los ets tu. Tu a ells, no ells a tu.

Trobar-se en pau

Aquest cap de setmana m'he sentit estranya, diferent...potser perquè un cop més, he vist les coses d'una manera completament diferent als meus. Quan perds algú inicies una nova etapa, un procés on l'Ara ja no és igual, on el temps empeny i la vida continua... i ho fas sense aquells que t'han vist créixer, sense aquell cos, sense aquelles paraules... Però també has d’aprendre que ho fas en unes circumstàncies de dol, de pèrdua, de llunyania... Al meu voltant tot són sentiments de pèrdua, tot són sensacions de " I ara, què és el que hem de fer?" "Ara tot ha canviat" o "Ara no sé com seran les coses, i aquell dia de demà que havia d'arribar ja és aquí". Els sentiments i les llàgrimes es barregen amb el deure d’allò que s'ha de fer, dels papers que s'han d'omplir, dels armaris que cal buidar, de la por a tot el que ara canviarà, de la por ales noves estructures. Sento que en certa manera, tot això que ha passat és un procés i que la mort t'abraça quan menys t'ho esperes. I potser ara sento com alguns em diuen que no van dir aquella frase de disculpa, aquella paraula amable... i sento que potser jo també em qüestiono si serà que jo visc en una realitat diferent, si és que potser ho hauria de viure tot des d'una perspectiva fosca, si potser hagi de procurar més "Estar a casa" o "Fer el que toca", però per més que m'esforci a veure les coses així, a caure en el dramatisme, NO PUC FER-HO. I no és que no senti la pèrdua o que no sigui conscient de tot el que possiblement "Ens ve a sobre"..., ho sento igual o més que tots els altres, però penso que aquesta filosofia no ens pot ser útil de cap manera, penso que la raó ara s'ha d'instal·lar per damunt de les emocions, penso que aquesta "pinya" que diuen que hem de tenir ara i que mai ha existit, l'hem de començar a tenir amb nosaltres mateixos, des d'una perspectiva assenyada i congruent, crec que ara més que mai hem de Trobar-nos en pau. Crec que els canvis sempre ens fan por però certament, aquest canvi no té volta enrere i hem de continuar endavant. No serveix de res lamentar-nos ara per allò que no vam fer, no serveix de res pensar que "som tan poca cosa" o que "ens ve una muntanya a sobre"... Jo penso que el més útil ara és encarar la muntanya i començar a fer camí. Potser no sabrem com fer-ho, però no ho sabrem ENCARA. Al cap i ala fi, la vida segueix i passa com deia el poeta, "en la tarea de su propio pasar". Tot flueix i de nosaltres depèn, exclusivament, que flueixi amb una actitud o altra.Trobar-se en pau, en darrera instància, és l'única manera de permetre'ns fluir.