Trobar-se en pau

Aquest cap de setmana m'he sentit estranya, diferent...potser perquè un cop més, he vist les coses d'una manera completament diferent als meus. Quan perds algú inicies una nova etapa, un procés on l'Ara ja no és igual, on el temps empeny i la vida continua... i ho fas sense aquells que t'han vist créixer, sense aquell cos, sense aquelles paraules... Però també has d’aprendre que ho fas en unes circumstàncies de dol, de pèrdua, de llunyania... Al meu voltant tot són sentiments de pèrdua, tot són sensacions de " I ara, què és el que hem de fer?" "Ara tot ha canviat" o "Ara no sé com seran les coses, i aquell dia de demà que havia d'arribar ja és aquí". Els sentiments i les llàgrimes es barregen amb el deure d’allò que s'ha de fer, dels papers que s'han d'omplir, dels armaris que cal buidar, de la por a tot el que ara canviarà, de la por ales noves estructures. Sento que en certa manera, tot això que ha passat és un procés i que la mort t'abraça quan menys t'ho esperes. I potser ara sento com alguns em diuen que no van dir aquella frase de disculpa, aquella paraula amable... i sento que potser jo també em qüestiono si serà que jo visc en una realitat diferent, si és que potser ho hauria de viure tot des d'una perspectiva fosca, si potser hagi de procurar més "Estar a casa" o "Fer el que toca", però per més que m'esforci a veure les coses així, a caure en el dramatisme, NO PUC FER-HO. I no és que no senti la pèrdua o que no sigui conscient de tot el que possiblement "Ens ve a sobre"..., ho sento igual o més que tots els altres, però penso que aquesta filosofia no ens pot ser útil de cap manera, penso que la raó ara s'ha d'instal·lar per damunt de les emocions, penso que aquesta "pinya" que diuen que hem de tenir ara i que mai ha existit, l'hem de començar a tenir amb nosaltres mateixos, des d'una perspectiva assenyada i congruent, crec que ara més que mai hem de Trobar-nos en pau. Crec que els canvis sempre ens fan por però certament, aquest canvi no té volta enrere i hem de continuar endavant. No serveix de res lamentar-nos ara per allò que no vam fer, no serveix de res pensar que "som tan poca cosa" o que "ens ve una muntanya a sobre"... Jo penso que el més útil ara és encarar la muntanya i començar a fer camí. Potser no sabrem com fer-ho, però no ho sabrem ENCARA. Al cap i ala fi, la vida segueix i passa com deia el poeta, "en la tarea de su propio pasar". Tot flueix i de nosaltres depèn, exclusivament, que flueixi amb una actitud o altra.Trobar-se en pau, en darrera instància, és l'única manera de permetre'ns fluir.