Tu a ells, no ells a tu

Segur que algun matí us ha passat que de cop sona aquella musiqueta estrident evidentment del despertador, o aquella cançó que tant us agrada i que heu seleccionat com a melodia per llevar-vos, i permeteu-me l’expressió, per llevar-vos amb “trempera matinera”, amb energia per tot el dia? O potser, algun matí us ha passat que us heu llevat “desganats”? Amb una sensació freda, de baixa intensitat? Veient l’habitació desordenada i escoltant aquella veueta interior repassant tota l’agenda del dia?

És fotut aixecar-se així, com planteja la darrera opció... I quan ens passa, crec que simplement utilitzem tots els nostres mitjans per rebolcar-nos durant tota la jornada en aquesta sensació, per vestir-nos amb el xandall més gastat, per oblidar-nos de totes les cremes facials i per esmorzar un cafè sol mentre ens recitem què desgraciats que som i que malament que ens van les coses.

A mi també m’ha passat algun matí, avui mateix m’he llevat així. Una nit de breu dormida, una sensació que pesa a l’estómac, un diàleg repugnant i avorrit, però DUES OOPCIONS PER ESCOLLIR:

1) Caure en el defalliment i tenir un dia fatídic
2) Canviar l’actitud i procurar sensacions diferents.

Avui m’he sentit així en certa manera... cansament, ganes de que les coses siguin diferents, ganes de retrobar moments amb els qui m’importen, dubtes, pors, desconfiança, incerteses... i és que en el fons, tots som humans i com a tals, tenim tant les emocions per a sentir-ho com la racionalitat per parar-nos i canviar tot això.

Així que he escollit la segona opció.

Ara sóc al bar de sempre i m’estan preparant un suc de taronja natural. Necessito vitamines per a la part física i sí, potser puc carregar-me de sucres, però no només el meu cos necessita aixecar-se, també ho necessiten les meves emocions. I per això, ara estic asseguda i escrivint. Perquè per a mi, aquesta és la manera, aquest és el sistema per passar una mena de làser que faci una radiografia de tot el meu interior.

- Com em sento? Quines sensacions tinc? Què em diu el meu interior?
- Per què crec que em sento així?
- Realment hi ha alguna cosa que em faci sentir així?
- Què és el que m’agradaria sentir?
- Com puc fer-ho per arribar a l’estat desitjat?

Crec que és molt important que cada vegada que ens llevem així ens fem preguntes similars. Bé, de fet penso que cada dia hauríem de trobar espai personal i solitari per estar amb nosaltres mateixos, per posar atenció a aquests estats, per saber i sentir profundament quin és el nostre estat realment.
Relaxar-nos més i alhora, descontrolar.nos més, com bé deia Guix en un dels seus llibres.

Tota la vida es composa d’estats i és important, almenys per mi, ser conscient de quins estats visc, de si les sensacions són producte d’un instant o si el que realitzo realment no m’omple. A vegades ens enfadem amb el món, amb les persones, amb nosaltres, però... ens enfadem sempre? “Som” a nivell d’identitat, persones enfadades, molestes amb una feina en general, amb una activitat lúdica en concret, amb una “manera de ser i de fer”, amb una parella? O simplement ens sentim a vegades així? Alguns potser pensaran que si sempre és així potser és que el tema no sigui en nosaltres, o que sigui alguna cosa externa, però això ja seria alguna cosa a analitzar des d’un altre punt de vista... Però si les sensacions desagradables són puntuals, potser que tot plegat només sigui producte d’un mal dia o d’una mala sensació.

I us posaré un exemple ben senzill:

- El meu suc de taronja té un gust massa amarg. Sempre ho és? M’agrada que ho sigui? Puc fer-hi alguna cosa?

Doncs com ja vaig dir en un altre escrit, demanaré un altre sucre.
Que no et canviïn els teus estat perquè qui ha de canviar-los ets tu. Tu a ells, no ells a tu.