viernes, 18 de septiembre de 2009

ERRÒNIAMENT ERRONI...versus... SABER DONAR SENTIT

Avui he tingut un dia molt mogut, molt a contracorrent i molt estressant... però alhora, no sé com ni per què, tot el meu entorn a començat a enviar-me senyals, missatges i idees per escriure. La veritat és que sovint les coses del dia a dia poden inspirar-nos més del que ens pensem! M’he quedat amb moltes d’aquestes senyals que aniré afegint en textos propers, però per la meva situació d’aquests tres, quatre últims dies... la idea que més m’ha marcat avui i la que vull compartir amb vosaltres és tan sols la que podeu llegir al títol: erròniament erroni vs. saber donar sentit.

Dit així potser no s’acaba d’entendre però a mi aquesta afirmació dual m’ha fet pensar molt. Sovint les situacions poden ser errònies, les persones podem cometre errors i no adonar-nos dels fets, sovint les situacions viscudes poden ser trasgiversades, sovint poden succeir fets dels que potser ni tan sols som responsables. Aquestes situacions poden fer-nos canviar l’estat natural, poden modificar la nostra felicitat i poden fer-nos sentir profundament desmuntats per dins. En aquests moments pensem que res del que creiem o que res ni ningú dels que ens envolta té sentit. Podem arribar a sentir-nos com el guerrer que lluita en una guerra perduda, podem sentir-nos bruts, podem sentir-nos poc respectats, podem fins i tot sentir-nos enganyats i decebuts. De fet, estic convençuda que a més d’un ens ha passat. Ens hem sentit utilitzats i desvalorats.
Si heu viscut alguna situació així imagino que també haureu viscut l’escena immediatament posterior, la famosa balança on sospesar-ho tot, el famós 50%.... a vegades és bo sospesar les coses en aquest sentit però el que ja no és tan bo es fer-ho quan aquesta situació viscuda encara és massa recent. I dic que no és bo –tot i que no m’agrada usar els termes de bo o dolent perquè en el fons res és bo o dolent, tot són mers resultats-, perquè estem en calent, perquè només ens centrem en el succés en sí i no som prou forts com per obrir la ment i veure les diferents perspectives del succés en si i de la trajectòria feta abans de que el succés arribés al seu fi.

A mi m’ha passat aquesta situació més d’una vegada. He volgut engegar-ho tot, he volgut no lluitar, he perdut el positivisme per acomodar-me en el dramatisme... Però just en aquest punt he posat la ment en blanc, he observat la trajectòria recorreguda, he intentat veure el succés dels de la perspectiva del bon humor i sobretot, no he deixat mai de creure en que tots els objectius són possibles, no he deixat de creure en les causes, no he deixat de creure en les evidències, no he deixat de creure en el seu somriure, en els bons moments, en el meu dia a dia, i en el cas d’aquella persona especial, no he deixat de creure en la certesa, plena i profunda, del món construït a quatre mans.

Simplement avui he reflexionat sobre això i he descobert que quan he viscut un d’aquests moments, un succés així... simplement he mirat al cel i he agraït tot el que tinc, he descobert que tot és més senzill si el camí el faig anant lleugera d’equipatge; he descobert que el temps no existeix, que només és una divisa i que el meu present i el meu dia a dia només jo els puc construir. He tornat a creure fermament, tot i el que hagi pogut passar, i sobretot he provat d’exercitar les bones sensacions, d’arribar a l’experiència sensorial pura, d’escoltar només el que el cor em dicta, de veure la llum i no la foscor, d’olorar allò que és efímer i sobretot, de repetir-me constantment que per més que una situació o un cas puntual esdevingui erròniament erroni, sempre hem d’aprendre a saber donar-li sentit. La vida és això, és saber donar sentit, i com sempre reafirmo, saber donar sentit és tenir la plena convicció de que “el que creus és el que crees”...

martes, 15 de septiembre de 2009

TAKE IT EASY

Este mediodía iba en el coche contemplando las calles y escuchando una versión del tema Take it Easy, estaba escuchando además... que los frenos de mi coche chirrían, que el motor desentona y que el aire ya no sale frío. En ese momento he soltado una carcajada por la situación, si... una situación a lo “Thelma y Louise”, y he pensando que muchas veces soy un poco desastre, “despenjat” que dirían algunos, que no doy importancia a temas como esos o mejor dicho que aunque todo pueda parecer un desastre, aunque para muchos el curro sea una porquería, el calor agobie y las amigas te toquen demasiado las pelotas... en cualquier lugar, con una caña y un anzuelo, seguiría sintiéndome muy feliz. Mientras mi mente andaba pos esos senderos y mi coche seguía recto, he dado un vistazo a los libros apoyados en el sillón del copiloto que iban resbalando y he leído al primer vistazo “Els Fruits de la Vida”.

Toda esta sensación me ha hecho pensar: parecía como un cúmulo de mensajes, “Take it easy” (Hazlo sencillo), “Els fruits de la vida”... y en ese instante me he dado cuenta de que el fruto de la vida está en hacerlo sencillo. Precisamente en el instante en el que he hecho esta última reflexión mi mente ha visualizado a esa personita que en todo momento me acompaña, a esa sonrisa inocente que se dibuja bajo una mirada potente, audaz y pícara. Y he pensado en esos momentos en los que mi personita -sin ningún ánimo de tono posesivo y si me permiten la licencia-, en ocasiones se ofusca, cree que debe buscar un sentido o simplemente hacer algo, hacer hacer y hacer... y de lo que hace, la mitad es una locura y la otra mitad es algo que no toca...

Me ha hecho gracia toda la situación y he pensado en el agradecimiento que se desprendía de este post. La verdad es que todo el esfuerzo es tuyo, no es mío. Si yo puedo levantarte, si yo puedo aclarecer tus pequeños instantes de ofuscamiento, si puedo cambiar tu percepción en un determinado momento sólo es porque tu me invitas a ello.

Consigues despertar cada parte de mi, consigues hacerte querer, consigues

que algo en mi te observe y te vea cada vez más feliz. Eso es lo único que realmente importa, verte feliz. Y sinceramente creo que ese debería ser, no un patrón ,si no que ese debería ser el patrón, debería ser la manera. Porque cuando consigues hacer feliz a alguien, te aseguro que tu felicidad se multiplica por mil. Es algo similar a trabajar con niños: pueden alterarte, pueden decir cosas totalmente incoherentes, puedes incluso llegar a cabrearte profundamente pero pasado eso, observas. Observas y ves esos ojitos que sonríen, esa magia que se desprende y entonces te sientes la persona más recompensada del mundo.

Verte a ti es una sensación similar, es algo muy profundo que me mueve todos los días y que aunque en alguna ocasión la situación pueda parecer que se tambalee, en mi interior aparece una especie de voz, una fuerza que segundo a segundo repite “sigue adelante, no decaigas por esto, vale la pena”.

Porque si pese a todas las adversidades y pese a la locura a la que en ocasiones te lleve la vida, tu eres capaz de mantenerte a flote con una sonrisa como carta de presentación, te aseguro que el estado de los que te rodean cambiará totalmente. Hazlo sencillo, simplemente. Cree en tus proyectos, cree profundamente en tus elecciones pero sobretodo cree en ti. Si tienes la suerte de vivir cada instante al máximo, no lo desperdicies. De hecho creo que los frutos de la vida están precisamente en ese “hacerlo sencillo” y honestamente, tu siempre tienes la llave, puedes encerrarte o puedes abrirte, siente y cosecha momentos maravillosos, céntrate en cada uno de ellos, e incluso, céntrate a veces en la incomprensión de los que te rodean. Si yo decido yo elijo, y si mi vida se compone de cantidad de instantes felices, de historias rocambolescas, de siglos que ya han pasado y de complicidades con quien yo quiero, las palabras de los demás, más me activan.

Los frutos de la vida son eso, los momentos que uno se crea. Y no me digan que no es maravilloso ver a los demás y reírte cada vez que te dicen ¡tu eres de otro planeta!. Take it easy...

Neguit

Estava asseguda en aquell bar, rere l’aparença de persona positiva i creativa, persona somniadora i feliç, persona lluitadora i optimista... i la veu va pronunciar: dins meu sento una mena de neguit...

No vaig fer més cas a aquelles paraules, però al llarg de la nit, sense ni tant sols saber el com, dins meu allò es repetia “dins meu sento una mena de neguit”...

Aquests dies jo també he sentit una mena de neguit. No és res trist, no és res dolent ni negatiu, el meu ritme constant segueix sent positiu i dinàmic, però dins meu, en ocasions també sento aquest neguit. Neguit d’estar equivocat, neguit de no saber, neguit de no lluitar, neguit d’haver afluixat la velocitat, neguit de conèixer què necessito i què projecto, neguit d’esbrinar el com arribar-hi, neguit de no sé ben bé què. Etapes i vivències, instants i llargues jornades, neguit a aquesta estructura, neguit a la parsimònia, neguit a l’aturada, neguit al punt de pausa.

Neguit a trobar-se sol amb un mateix, neguit a tenir les respostes escampades dins teu, neguit a saber el què i a no saber el com... Però el veritable neguit és negar-se les coses, el veritable neguit és la incertesa de l’acció, el veritable neguit es troba en aquest sentiment d’ancaltge, de lligam a la monotonia, de por a enfrontar-se, de no creure en tot el creïble.

Tancant etapes i obrint horitzons, l’estabilitat és una constància que només jo he de crear, l’estabilitat d’aquella part de mi que no vivia en el mateix acte de viure, aquella energia que dia a dia creava tant ràpidament el meu perfil que ni jo mateixa reforçava.

Demà comença un nou dia, demà comença una nova vida. Mou-te per allò que desitges, inventa allò impossible, ressorgeix de dins teu, dibuixa’t un cop més en el teu món de somnis.

Històries d'antuvi...

Vaig sortir de casa sense saber on anar, sense saber què creure, sense entendre res. Crec que mai entendré la ment humana, crec que mai t’entendré i crec que mai m’entendré. M’he limitat a pujar al cotxe, la mateixa música que esgarrapa el silenci, la finestra oberta, la nit negra i les llàgrimes de maquillatge... Conduint sense rumb a cada passa, conduint la meva vida cap a la deriva, buscant rebaixes a la botiga dels somnis. Somriures inexistents es dibuixen a la meva retina que pretén veure el món de color rosa... crec que avui he tocat fons.

Necessito pensar per últim cop, necessito posar el punt i final a aquesta història. Per això, com tantes vegades en aquests últims dies, torno a buscar la mateixa sortida. Em dirigeixo a la nostra platja i quan hi arribo respiro fort. Aleshores crido, corro, salto, caic, m’aixeco, ploro, ploro i torno a plorar mirant al cel i buscant respostes. Quan el cor em bull de tanta decepció, em paro, abaixo el cap i miro les ones. Sempre he pensat que les ones, quan juguen amb el mar, són com la meva història. De fet, aquesta trista comèdia on tots dos juguem a perdre és exactament això; en aquesta platja va néixer, en ella va créixer, i avui, en ella, ve a morir.

La sorra és freda, i des d’aquesta alçada observo el joc de les ones. Fa molt fred i les roques estan humides. La veritat és que sembla impossible però, fins i tot aquí dalt, les espurnes d’aigua m’arriben als llavis. Deixo que el meu angelet blanc i el meu dimoni negre preparin el terreny per una guerra que ja fa massa que vaig perdre. M’amago rere el fum de l’últim cigar i des d’aquest petit racó m’imagino com serien les coses si tu tornessis a ser el que eres i si jo entengués d’una maleïda vegada que això ja no pot ser. És difícil assumir que ja no ets important per algú, és difícil pensar que aquella persona que et considerava el centre del seu món i la força dels seus dies, de cop t’oblidi. Penso en la primera mirada, penso en cada paraula, penso en cada “t’estimo”... i cada cop que hi penso t’odio una mica més.

Sembla que els ànims decauen just en el moment en què comença la lluita: l’angelet blanc afirma que les coses no són així, que he de valorar la importància dels fets en el seu valor exacte. Em diu que no perdi la força; “segueix endavant”, em crida, i és graciós, és graciós veure com et donen la mà i com la rebutges amb els ulls plorosos. És curiós que et demanin seguir endavant si davant només hi ha el final, el buit, el precipici. No puc seguir pensant en els altres, en tu, en el futur. No demano que ningú m’entengui, només demano que ningú em pregunti. Desitjaria tant ser boira, desitjaria tant que el món m’ignorés igual que m’ignores tu...

De cop, mentre segueixo sense entendre el que l’angelet blanc m’anuncia, el seu rival sembla ser més fort i se m’acosta i em parla d’odi; em parla d’engany, de ràbia, de fàstic, de vòmits, de negre, de sang, de vidres, de pols... Em parla d’aquelles persones que t’utilitzen, em convida a asseure’m a les butaques del teatre i a observar la meva pròpia comèdia. Quan s’abaixa el teló, em felicita per la boníssima actuació que he fet a l’escenari.

Quan ja no em queden forces, quan ja no puc ni seguir notant la brisa que m’introdueix el fred fins a l’últim dels ossos, penso en el que em queda a la vida i veig que els del meu voltant són tant efímers com la flor d’un dia. M’adono de que no em queda res més que la soledat.

Aleshores em miro. Abaixo el cap i m’acosto a la primera roca, la més propera al mar. Cada cop l’aire m’abraça d’una manera més dolça, veig el meu reflex i penso en el passat; penso en l’àvia quan em pentinava els rínxols, penso en les seves mans cansades dient-me com n’és de bonica, la meva cara, i penso en els pares. Un somriure que amb prou feines pot dibuixar-se entre les llàgrimes que llisquen. Ells ja no hi són; tampoc hi són els amics: no hi és en Dip, la Maria, en Jordi, l’Anna, no hi és ell, no hi ets tu. Només la meva imatge borrosa entre el moviment de les ones. Apagaré el cigar i tancaré els ulls... Tot crema amb la flama adequada.

Em pregunto com deu ser el més enllà, em pregunto com s’hi fan les coses, com són les persones. Diuen que és un lloc molt diferent, diuen que allà tot és neutre, que no hi ha sentiments, que no hi ha llàgrimes, que no hi ha records que parlin de tu.

I sé que ja no em queda res. L’alçada de les roques comença a acostar-se i m’ofereix la possibilitat de fugir cap aquest altre món. La mort no em fa por. És freda, altiva, distant. M’abraça i em crida i jo ploro, ploro i ho desitjo, i tinc por... Crido i vull fugir i vull anar-hi, i m’ofego, m’ofega l’aire, les imatges, el record, el passat, el futur, l’instant, ella, tu! No sé què m’ha passat...

De cop sento que res no és com era, de cop tot és pausat, tranquil, lluminós, diferent. Ara tot queda enrere.

Els suïcides no deixen nota...

domingo, 13 de septiembre de 2009

JUGUEMOS...¿Y tu, a qué tienes miedo?

Hay días en los que uno debe pararse y pensar hacia donde está llevando su trayectoria, hacia donde te enfocas, hacia donde te buscas... hay días en los que no entiendes demasiado bien toda tu evolución y sin darte cuenta, buscas las respuestas cuando a veces, ni tan siquiera conoces bien las preguntas. Cuando te encuentras en uno de esos días, cuando ese día te está marcando un ciclo y una época, tu mente se despierta y las dudas empiezan a parecerte demasiado claras y quizá, demasiado coherentes.Lo cierto es que toda esa filosofía es muy clara y muy evidente, suena bien como frase interesante, incluso suena bien cuando la dice otro... el problema, sin embargo, se encuentra en uno mismo y en lo que sucede cuando uno de esos días te toca a ti, cuando sin quererlo ni esperarlo la partida empieza y no te queda más remedio que mover ficha. Precisamente por eso, porque me está tocando a mi mover mis fichas, no voy a desplazar el tema más allá de la evidencia ni del caso propio, sólo intentaré mencionar algunas ideas acerca de la duda, el miedo, la confianza, y los otros. Mencionar algunos valores que considero básicos y enlazar todo esto con el juego en la situación de pareja, con el caso dual: con aquello que te sucede a menudo sin darte cuenta.Intento entender el conjunto de piezas que forman ese algo llamado "pareja", intento buscar el sentido de mi propio "puzzle", intento entender la parte emocional del día a día e intento evidenciar que en casos plurales, la duda individual puede ser una duda paralela. Para entender toda esa estrategia me planteo mi "puzzle" como una rayuela, como un juego de niños que debe llevarme hasta el cielo:EMPIEZA EL JUEGO: se lanza la piedra.Empezar una historia es algo ingenioso, audaz, es saber jugar a la seducción y ganar la partida. Empezar un ligue (sí... el mismo ligue que éste viernes buscabas en la pista, la misma chica de curvas expectantes o el mismo tipo de camisa blanca) es otra historia. Es muy fácil entrar y pasar un buen rato, ser el tipo interesante en la fiesta y el ardiente después de ella; es fácil tomar unas copas con ella, irse con ella, incluso es fácil fingir hacer el amor con ella, pero no es tan fácil saber que ES ella.Nos movemos por instinto y por pasión, nos movemos generalmente por lo carnal y por lo que se dicta socialmente, por lo políticamente correcto, por lo habitual y por lo que está bien visto. Pero lo que yo me pregunto es ¿qué pasa con lo demás? ¿Existe alguien que sinceramente considere viable el resto? ¿Es realmente "lo interior" lo que vale? Jugar podemos jugar, inventar podemos inventar, pero debemos ser conscientes de que JUGAR es distinto a SABER JUGAR y que cuando uno sabe, normalmente juega fuerte. En ese juego SERIO se hace evidente el miedo, que hábilmente se instala en el propio juego.Y aquí comienza todo...:Quizá sea de locos pensar que en alguna parte del mundo exista esa persona que quiera jugar contigo, que lance contigo la piedra y que conozca el azul de tu mismo cielo. "Es imposible que exista esa persona LOCA, loca por amar, loca por sentir, loca por reír, loca por vivir. Es imposible que un sueño sea factible y si por casualidad y suerte el sueño se asoma... ¡debemos despertar porque no puede ser que algo sea tan perfecto!" Entonces plantéate:¿Y tu... a qué tienes miedo?Las casillas están, los jugadores están, los sentimientos están, entonces ¿por qué no mueves ficha?Posiblemente por la duda, el miedo, la confianza, las diferencias, los otros... todos ellos son elementos del juego, todos ellos son parte de la rayuela, pueden ser constantes en cada casilla y en cada paso, pero no hay más camino que caminar con lo cual, cuando tienes uno de esos días, cuando de repente se dibuja una rayuela delante de ti, cuando no tienes más opción que la opción existente... entonces tienes miedo y tienes dudas. No sabes si lanzar la piedra, no sabes hasta donde llegará tu historia (¡no sabes ni siquiera si hay historia!), no sabes qué hay de cierto en la certeza misma. Pero es en ese preciso punto donde no debes temer nada: sólo debemos tener miedo al mismo hecho de tenerlo. Si dejamos que el miedo nos paralice, entonces toda partida está perdida.Sólo debemos pensar que esas dudas y esos miedos "que sólo nosotros mismos nos sabemos", no existen de un modo singular. Podemos encarar a dos personas en un mismo punto y enfocarlas hacia un mismo objetivo y probablemente tengan las mismas dudas aún sin saberlo entre ellas.Despréndete de lo básico y de lo típico, aspira a lo que te inquiete, dibuja tu camino, alza tu propio vuelo, persigue tu sueño y olvídate del miedo. Todos deberíamos recuperar el juego, volver a ser niños y seguir escogiendo:Lanzo una vez más la piedra en mi rayuela, trazo mi historia, viajo mi viaje, estoy volando en mi sueño y con todo ello, quizá no acierte, quizá la piedra salga de su renglón, pero que yo recuerde... cuando de niña jugaba a la rayuela, no había más final posible que el cielo. Y sí, siempre lo pinté a mi manera.Cuando tengas uno de esos días, para y piensa. Quizá haciendo factible tu sueño... llegues al cielo.