Neguit

Estava asseguda en aquell bar, rere l’aparença de persona positiva i creativa, persona somniadora i feliç, persona lluitadora i optimista... i la veu va pronunciar: dins meu sento una mena de neguit...

No vaig fer més cas a aquelles paraules, però al llarg de la nit, sense ni tant sols saber el com, dins meu allò es repetia “dins meu sento una mena de neguit”...

Aquests dies jo també he sentit una mena de neguit. No és res trist, no és res dolent ni negatiu, el meu ritme constant segueix sent positiu i dinàmic, però dins meu, en ocasions també sento aquest neguit. Neguit d’estar equivocat, neguit de no saber, neguit de no lluitar, neguit d’haver afluixat la velocitat, neguit de conèixer què necessito i què projecto, neguit d’esbrinar el com arribar-hi, neguit de no sé ben bé què. Etapes i vivències, instants i llargues jornades, neguit a aquesta estructura, neguit a la parsimònia, neguit a l’aturada, neguit al punt de pausa.

Neguit a trobar-se sol amb un mateix, neguit a tenir les respostes escampades dins teu, neguit a saber el què i a no saber el com... Però el veritable neguit és negar-se les coses, el veritable neguit és la incertesa de l’acció, el veritable neguit es troba en aquest sentiment d’ancaltge, de lligam a la monotonia, de por a enfrontar-se, de no creure en tot el creïble.

Tancant etapes i obrint horitzons, l’estabilitat és una constància que només jo he de crear, l’estabilitat d’aquella part de mi que no vivia en el mateix acte de viure, aquella energia que dia a dia creava tant ràpidament el meu perfil que ni jo mateixa reforçava.

Demà comença un nou dia, demà comença una nova vida. Mou-te per allò que desitges, inventa allò impossible, ressorgeix de dins teu, dibuixa’t un cop més en el teu món de somnis.