Vaig sortir de casa sense saber on anar, sense saber què creure, sense entendre res. Crec que mai entendré la ment humana, crec que mai t’entendré i crec que mai m’entendré. M’he limitat a pujar al cotxe, la mateixa música que esgarrapa el silenci, la finestra oberta, la nit negra i les llàgrimes de maquillatge... Conduint sense rumb a cada passa, conduint la meva vida cap a la deriva, buscant rebaixes a la botiga dels somnis. Somriures inexistents es dibuixen a la meva retina que pretén veure el món de color rosa... crec que avui he tocat fons.
Necessito pensar per últim cop, necessito posar el punt i final a aquesta història. Per això, com tantes vegades en aquests últims dies, torno a buscar la mateixa sortida. Em dirigeixo a la nostra platja i quan hi arribo respiro fort. Aleshores crido, corro, salto, caic, m’aixeco, ploro, ploro i torno a plorar mirant al cel i buscant respostes. Quan el cor em bull de tanta decepció, em paro, abaixo el cap i miro les ones. Sempre he pensat que les ones, quan juguen amb el mar, són com la meva història. De fet, aquesta trista comèdia on tots dos juguem a perdre és exactament això; en aquesta platja va néixer, en ella va créixer, i avui, en ella, ve a morir.
La sorra és freda, i des d’aquesta alçada observo el joc de les ones. Fa molt fred i les roques estan humides. La veritat és que sembla impossible però, fins i tot aquí dalt, les espurnes d’aigua m’arriben als llavis. Deixo que el meu angelet blanc i el meu dimoni negre preparin el terreny per una guerra que ja fa massa que vaig perdre. M’amago rere el fum de l’últim cigar i des d’aquest petit racó m’imagino com serien les coses si tu tornessis a ser el que eres i si jo entengués d’una maleïda vegada que això ja no pot ser. És difícil assumir que ja no ets important per algú, és difícil pensar que aquella persona que et considerava el centre del seu món i la força dels seus dies, de cop t’oblidi. Penso en la primera mirada, penso en cada paraula, penso en cada “t’estimo”... i cada cop que hi penso t’odio una mica més.
Sembla que els ànims decauen just en el moment en què comença la lluita: l’angelet blanc afirma que les coses no són així, que he de valorar la importància dels fets en el seu valor exacte. Em diu que no perdi la força; “segueix endavant”, em crida, i és graciós, és graciós veure com et donen la mà i com la rebutges amb els ulls plorosos. És curiós que et demanin seguir endavant si davant només hi ha el final, el buit, el precipici. No puc seguir pensant en els altres, en tu, en el futur. No demano que ningú m’entengui, només demano que ningú em pregunti. Desitjaria tant ser boira, desitjaria tant que el món m’ignorés igual que m’ignores tu...
De cop, mentre segueixo sense entendre el que l’angelet blanc m’anuncia, el seu rival sembla ser més fort i se m’acosta i em parla d’odi; em parla d’engany, de ràbia, de fàstic, de vòmits, de negre, de sang, de vidres, de pols... Em parla d’aquelles persones que t’utilitzen, em convida a asseure’m a les butaques del teatre i a observar la meva pròpia comèdia. Quan s’abaixa el teló, em felicita per la boníssima actuació que he fet a l’escenari.
Quan ja no em queden forces, quan ja no puc ni seguir notant la brisa que m’introdueix el fred fins a l’últim dels ossos, penso en el que em queda a la vida i veig que els del meu voltant són tant efímers com la flor d’un dia. M’adono de que no em queda res més que la soledat.
Aleshores em miro. Abaixo el cap i m’acosto a la primera roca, la més propera al mar. Cada cop l’aire m’abraça d’una manera més dolça, veig el meu reflex i penso en el passat; penso en l’àvia quan em pentinava els rínxols, penso en les seves mans cansades dient-me com n’és de bonica, la meva cara, i penso en els pares. Un somriure que amb prou feines pot dibuixar-se entre les llàgrimes que llisquen. Ells ja no hi són; tampoc hi són els amics: no hi és en Dip, la Maria, en Jordi, l’Anna, no hi és ell, no hi ets tu. Només la meva imatge borrosa entre el moviment de les ones. Apagaré el cigar i tancaré els ulls... Tot crema amb la flama adequada.
Em pregunto com deu ser el més enllà, em pregunto com s’hi fan les coses, com són les persones. Diuen que és un lloc molt diferent, diuen que allà tot és neutre, que no hi ha sentiments, que no hi ha llàgrimes, que no hi ha records que parlin de tu.
I sé que ja no em queda res. L’alçada de les roques comença a acostar-se i m’ofereix la possibilitat de fugir cap aquest altre món. La mort no em fa por. És freda, altiva, distant. M’abraça i em crida i jo ploro, ploro i ho desitjo, i tinc por... Crido i vull fugir i vull anar-hi, i m’ofego, m’ofega l’aire, les imatges, el record, el passat, el futur, l’instant, ella, tu! No sé què m’ha passat...
De cop sento que res no és com era, de cop tot és pausat, tranquil, lluminós, diferent. Ara tot queda enrere.
Els suïcides no deixen nota...
No hay comentarios:
Publicar un comentario