ERRÒNIAMENT ERRONI...versus... SABER DONAR SENTIT

Avui he tingut un dia molt mogut, molt a contracorrent i molt estressant... però alhora, no sé com ni per què, tot el meu entorn a començat a enviar-me senyals, missatges i idees per escriure. La veritat és que sovint les coses del dia a dia poden inspirar-nos més del que ens pensem! M’he quedat amb moltes d’aquestes senyals que aniré afegint en textos propers, però per la meva situació d’aquests tres, quatre últims dies... la idea que més m’ha marcat avui i la que vull compartir amb vosaltres és tan sols la que podeu llegir al títol: erròniament erroni vs. saber donar sentit.

Dit així potser no s’acaba d’entendre però a mi aquesta afirmació dual m’ha fet pensar molt. Sovint les situacions poden ser errònies, les persones podem cometre errors i no adonar-nos dels fets, sovint les situacions viscudes poden ser trasgiversades, sovint poden succeir fets dels que potser ni tan sols som responsables. Aquestes situacions poden fer-nos canviar l’estat natural, poden modificar la nostra felicitat i poden fer-nos sentir profundament desmuntats per dins. En aquests moments pensem que res del que creiem o que res ni ningú dels que ens envolta té sentit. Podem arribar a sentir-nos com el guerrer que lluita en una guerra perduda, podem sentir-nos bruts, podem sentir-nos poc respectats, podem fins i tot sentir-nos enganyats i decebuts. De fet, estic convençuda que a més d’un ens ha passat. Ens hem sentit utilitzats i desvalorats.
Si heu viscut alguna situació així imagino que també haureu viscut l’escena immediatament posterior, la famosa balança on sospesar-ho tot, el famós 50%.... a vegades és bo sospesar les coses en aquest sentit però el que ja no és tan bo es fer-ho quan aquesta situació viscuda encara és massa recent. I dic que no és bo –tot i que no m’agrada usar els termes de bo o dolent perquè en el fons res és bo o dolent, tot són mers resultats-, perquè estem en calent, perquè només ens centrem en el succés en sí i no som prou forts com per obrir la ment i veure les diferents perspectives del succés en si i de la trajectòria feta abans de que el succés arribés al seu fi.

A mi m’ha passat aquesta situació més d’una vegada. He volgut engegar-ho tot, he volgut no lluitar, he perdut el positivisme per acomodar-me en el dramatisme... Però just en aquest punt he posat la ment en blanc, he observat la trajectòria recorreguda, he intentat veure el succés dels de la perspectiva del bon humor i sobretot, no he deixat mai de creure en que tots els objectius són possibles, no he deixat de creure en les causes, no he deixat de creure en les evidències, no he deixat de creure en el seu somriure, en els bons moments, en el meu dia a dia, i en el cas d’aquella persona especial, no he deixat de creure en la certesa, plena i profunda, del món construït a quatre mans.

Simplement avui he reflexionat sobre això i he descobert que quan he viscut un d’aquests moments, un succés així... simplement he mirat al cel i he agraït tot el que tinc, he descobert que tot és més senzill si el camí el faig anant lleugera d’equipatge; he descobert que el temps no existeix, que només és una divisa i que el meu present i el meu dia a dia només jo els puc construir. He tornat a creure fermament, tot i el que hagi pogut passar, i sobretot he provat d’exercitar les bones sensacions, d’arribar a l’experiència sensorial pura, d’escoltar només el que el cor em dicta, de veure la llum i no la foscor, d’olorar allò que és efímer i sobretot, de repetir-me constantment que per més que una situació o un cas puntual esdevingui erròniament erroni, sempre hem d’aprendre a saber donar-li sentit. La vida és això, és saber donar sentit, i com sempre reafirmo, saber donar sentit és tenir la plena convicció de que “el que creus és el que crees”...