GRÀCIES, MESTRE

Avui us explicaré una història d’aquelles que no es creuen.

Es tracta de la història d’una bruixa, “LA PEQUEÑAJA” i un mag “VON ZARATUSTRA”, “VonZa”, pels amics.
La Pequeñaja sempre havia estat una bruixa molt forta, molt segura, entregada als altres amb cos i ànima. Era aquella clau secreta que mai trobes quan vius una situació límit. Sempre tenia solucions, sabia moure’s en tots els terrenys, podia estar abatuda, podia cridar al cel perquè no trobava respostes, podia lluitar en totes les guerres per més perdudes que estiguessin. Sempre tenia respostes i sempre es sentia segura.
La Pequeñaja, però, en un dels seus actes heroics, va rebre una maledicció molt poderosa: una altra bruixa, “La Burbona”, pertanyent al seu mateix arbre genealògic i més gran que ella, li va llençar una fletxa plena de verí que se li va clavar al pit, profundament, dolorosament.
La Pequeñaja va perdre la seva capacitat per resoldre els conflictes, va veure com davant dels problemes, coneixia tots els passos teòrics però ja no tenia aquell poder per moure’s, per actuar, per solucionar-ho tot eficaç i ràpidament. La Pequeñaja volava i volava damunt la seva escombra vella però res ni ningú podia ajudar-la.

Un bon dia, La Pequeñaja va recordar que dalt de les Muntanyes Vistmark hi vivia el seu mestre, VonZa, el mag que va iniciar a La Pequeñaja en les dificultoses arts de l’encanteri. Sense pensar-s’ho, La Pequeñaja va enfilar-se a la seva escombra i va volar cap a Vistmark. VonZa, com sempre, la rebé amb els braços oberts dins la seva cova.

VonZa, però, era un mag totalment diferent a ella, i alhora, completament igual. Després de molts mil·lenis de trajectòria solidària vers els altres i com no, de recompenses inexistents, s’havia apagat. VonZa estava cansat de l’experiència, cansat de ser sempre el bo i que a sobre, tots els senyalessin amb el dit com a un incomprès.

Per contra, La Pequeñaja sempre havia actuat igual que VonZa però a canvi, havia rebut paraules amables d’agraïment i no havia defallit mai.

Ara però, havien canviat molt les coses...

VonZa s’havia introduït en un altra tipus de màgia, “El Semenfotisme i l’Amor Propi”. Tot i això, sempre hi havia una part d’ell que el transportava a la vida entregada de l’Ahir i quan això passava, VonZa s’apagava molt. La Pequeñaja era conscient d’això i quan va demanar ajuda al mag, sentia profundament que VonZa es feia present, l’ajudava i l’omplia.
Aquell dia, Mestre i Deixebla van iniciar un viatge Terra Endins i VonZa va fer un dels seus encanteris per a retornar la força perduda a La Pequeñaja.
L’esforç de VonZa va ser enorme, va pronunciar les Paraules Màgiques i La Pequeñaja va retrobar tot el que havia perdut.

Aquella nit, junts sota el cel estrellat, VonZa i La Pequeñaja van romandre un al costat de l’altre: observaven el cel, sentien el fluir del vent cada vegada més i més càlid envoltant els seus cossos, i dins seu, viatjaven per tota las seva història personal.
El cel s’anà tornant clar, la lluna s’anà enretirant i a l’horitzó, s’apuntava el somriure de l’Astre Rei.
No sé quin era el pensament de VonZa en aquell moment però la veritat és que La Pequeñaja havia après una gran lliçó.

El verí d’aquella fletxa s’havia convertit en una massa càlida, flonja i esponjosa, amb gust d’Ambrosia, “el manjar de los dioses”. La Pequeñaja mirava al seu Mestre i sentia com dins seu, creixia l’Ambrosia. Sentia un fort agraïment cap a VonZa. Havia après què era el que es sentia quan algú t’oferia la clau, quan algú et mostrava el veritable concepte d’amor. Sentia molt endins que el mag s’havia convertit per a ella en allò que ella havia estat sempre per als altres. Digueu-li la solució, la via d’escapament, el suport, el recolzament...
El camí a la vida de La Pequeñaja havia adquirit un altre to. I volia demostrar-li això al seu Mestre, volia dir-li de totes les maneres possibles per arribar a tots els sentits, volia dir-li simplement, la paraula màgica:

GRÀCIES.

En el món d’allò desconegut, en el món de la fantasia i de la màgia, “GRÀCIES” és un mot mil·lenari i molt poderós. Només els mags i les bruixes poden entendre el veritable significat del mot.
Vindria a ser, en el món dels homes, alguna cosa semblant al foc que Prometeu va robar als Déus i va entregar als homes. No sé ben bé com podria exemplificar el poder d’aquest GRÀCIES: una sensació de plenitud, de pau, de satisfacció... de quelcom que t’empeny amb molta força a seguir. És la mostra més gran, per mi, que pot expressar-se a algú. És en certa manera, la representació d’una sensació que t’impulsa a l’admiració, a l’estima profunda, a la gran mostra de Jo sóc aquí, i hi estic per recolzar-te a tu.
Potser a vegades no ens n’adonem però els nostres mestres sempre hi són.

La Pequeñaja havia regalat talent a canvi d’uns “gràcies” buits, s’havia conformat. VonZa també n’havia regalat, però després de tantes doloroses decepcions havia après a no creure’s res i sobretot, havia après a qui donar-ho. I per mi aquesta és la gran lliçó.
La Pequeñaja encara no sabia com s’ho faria per mostrar-li i fer-li arribar i sentir totes aquestes sensacions al seu Mestre, però molt a dins del seu cor sabia tota la il·lusió que el mag li havia retornat.
Des d’aquell dia, La Pequeñaja tornà a volar i a buscar solucions. Ara, però, des d’una perspectiva molt més elevada...

GRÀCIES... Mestre.