Avui he rebut la trucada d’una amiga, la Sandra. Bé... no sé ben be que dir-vos. No faré públic res del que m’ha explicat, respecte davant de tot. Però com que m’ha donat permís per fer-li una reflexió sobre el que li ha passat, si que intentaré explicar què he sentit mentre hi parlava i com gestionaria jo la seva situació.
La Sandra té, en teoria, una relació estable. D’aquelles que s’entenen normalment com a vida en parella, tu cuines, jo trec el gos, aquest dissabte a casa els meus pares i recorda de trucar a ta mare... El cert és que NO sap ben bé què és el que té...
Resumint molt, la Sandra m’ha comentat que en Josep el seu xicot, va sortir ahir amb els amics. Unes copes de més, unes hores de més, unes noies de més...Havia d’arribar, si si... noteu l’expressió “havia” d’arribar a certa hora determinada, si no la Sandra és de les que puja per les parets. Bé, en Josep va xerrar més del compte i la qüestió és que va arribar més tard del previst. Per postres, mentre s’ho estava passant d’allò més bé a la discoteca, va trobar-se a la seva cosina, la Clara... i la va trobar feta un nyap. Acabava de tallar amb el seu xicot, en Martí. La cosa és que com a cosins que eren, en Josep va aguantar el seu mar de llàgrimes i no se’n va adonar, però el maquillatge va quedar impregnat entre mucositats i llàgrimes –perdoneu la part escatològica- , impregnat al coll de la seva camisa juntament, com no, amb el perfum d’Ultraviolet.
En Josep era conscient de que havia fet una bona causa ajudant a la Clara, i va acabar la nit rient i llençant mirades, parlant amb totes les noies i no va anar pas més enllà, doncs per alguna cosa tenia a la Sandra, la seva millor opció.
La Sandra va adormir-se de tant esperar i al matí següent, quan en Josep encara sentia el tum tum a les orelles... la Sandra va muntar-li una catàstrofe. Seguint l’expressió de les àvies, “li va liar un tango que ni els d’en Gardel!!”:
- “On eres? Què feies? Amb qui estaves? Per què arribes a aquestes hores? Ahhhh segur que ja me l’has fotuda! Coi d’homes, tots sou iguals! No es pot confiar amb vosaltres. No esteu contents amb el que teniu a casa i per això ho busqueu a fora. Tota la nit parlant amb noies, de ben segur... i segur que ja els has donat a totes el telèfon i és clar, el correu també, oi? Què et penses que em mamo el dit? I què són aquestes taques de maquillatge a la camisa? Pots explicar-me per què em fas això? Jo no ho mereixo....”
Bé... i podria seguir en la línia de tot el que li ha dit sense ni tan sols, deixar-lo obrir boca. És clar... en aquest punt jo he observat un munt de creences que té la Sandra respecte d’en Josep i que no s’aguanten per enlloc, totes surten del seu caparronet... Fa molt temps que ho he comentat amb ella, però potser si que verba volant scripta manent... així que aquí ho tens:
Potser, Sandra, hauries d’estimar-te més i de confiar més en tu i en el que vals. Si en Josep comparteix tots els seus moments amb tu, no dubtis tant de si és o no és com hauria de ser el que segons tu teniu. Observa, que a vegades si estires molt una corda pot ser que peti. Observa que quan li dius a en Josep “segur que me l’has fotut”, el que fas és atacar profundament la seva virilitat i per mi, incentivar les seves ganes de fer-ho. Si ell t’ha escollit no pots desvalorar el que t’ofereix així com així. I no ho dic en to masclista o a nivell de “dones objecte” ni molt menys, només t’ho dic amb la idea de que notis que el que projectes és el que obtens.
Res, absolutament res, és controlable. Així doncs, i com deia aquell gran llibre d’en Xavier Guix ¡Descontrólate!. No val la pensa jutjar si ha donat o no el mòbil a les noies de la discoteca, no siguem tan infantils! Amb qui comparteix els dies? A qui dedica els seus moments? Per què estaria amb tu si té tantes opcions? Alguna cosa bona deus tenir, no trobes? I no serà que el que potser et caldria és enfocar-te més en això? Confia més en tu i procura lluitar per ser feliç, tu amb tu, tu amb ell, ell amb ell i ell amb tu. No hi ha perill més gran que voler tenir el control d’allò que és incontrolable. Com també deia molt encertadament Guix en el seu altre llibre Pensar no es gratis, “sembrarás un pensamiento y recogerás un destino”. Així que Sandra, un cop més i amb la mà al cor, és normal desitjar tenir el control de les coses que ens succeeixen, però què passa quan no depenen de nosaltres? Què passa quan volem controlar idees, emocions, persones? No és viable. Per més que creguis que amb dramatisme per posar-li un nom, tindràs el control que busques, no és així. Algunes persones creuen que això és possible i mentre creuen el que creuen, no veuen que el que estan realment fent és viure sota la por, la incertesa, la inseguretat, el dubte. Sensacions que els esgoten, els creen estats no desitjats i a més, allunyen a les persones que els envolten. Potser en Josep va enamorar-se de la Sandra que tots coneixíem. Val la pena seguir el camí del desconcert? De la por? Si has triat el camí de la felicitat no permetis que la por l’esborri. Creu en tu, creu en que tot flueix i sobretot, abandona el control o ell t’abandonarà a tu.
Oh lu¡ Em permets un comentari? oi que si?..ja m'ho imaginava. Jiji..
ResponderEliminarEstà molt bé el que dius, però m'agradaría aportar alguna "coseta".
Potser no t'agradarà. De fet, no crec que li agradi a ningú del públic femení, però com que sóc un home lliure, em sento lliure d'aportar una altra perspectiva, a risc de ser apaciblement maltractat.
A més, jo sé que tú ets força receptiva en aquests temes.
La gran diferència, i no única, entre els homes i les dónes és que aquestes son bàsicament EMOCIONALS.
I quan dic bàsicament, ho dic de manera literal, és a dir, gairebé de manera primitiva.
És per això que exiteix el mite de que són molt complicades d'entendre. Inclús, algunes, les mes sinceres, accepten que ni ELLES mateixes s'acaben d'entendre del tot.
Una prova certera d'això és que, qualsevol dóna, és capaç de plorar i riure a l'hora. És a dir, una dóna pot tenir un fluxe emocional totalment polaritzat en el mateix instant.
En canvi, un home que esta realment fotut, cardat, destrossat...si, pot arribar a plorar...i tant...i durant molts de díes, inclús semanes. I et repto a que siguis capaç d'arrencar-li un mínim somriure en aquest periode de temps. Ni ho intentis perquè no podràs.
Quan està fotut, ho està. Quan està content, ho està.
Però mai experimentarà un fluxe emocional instantani, a l'igual que una dóna.
Fins aquí tot està força bé quan un home i una dóna entren en el procés de "ens estem coneixent".
Però quan entren en "estem en una relació", "som una parella", "vivim junts". La cosa sol canviar.
Per un home això és un procés de fàcil adaptació. És a dir, ara paso de ser "solter", a no ser-ho. Inclús el seu llenguatge canvia molt fàcilment. Ara té "parenta", "dóna" i els més cursis ho substitueixen per "carinyet", "cari", "xurri", etc.
Per a ell, tot plegat en una relació és sinònim de quelcom que aporta "seguretat", "ordre" o el que vulgarment es diu "sentar el cap".
I en aquest "asentament capilar", la dóna pasa a ser un "objecte" més que li completa el puzzle amb altres "fitxes" com el treball, economia, comoditat, etc. És a dir: "estem bé".
No dic que la dóna no vulgui tenir instal.lada a la seva vida aquesta "seguretat", per a ella es importantíssim sentirse segura i protegida.
El gran problema és que per a un home, aquesta seguretat és sinònim de tranquil.litat. És a dir, que no passi res fora de lloc, res reptador, res no esperat, res que trenqui la estructura. L'home és "arreglador de problemes" en essència, per això el fet de tenir "contratemps", l'obliga, per instint, a procedir a "repararlos". I això acaba essent feïna. I a ningú li agrada treballar per treballar.
Però, ai noia...per una dóna això és tremendament frustrant. En la tranquil.litat i la seguretat, no hi ha EMOCIÓ. És més, jo diria que la seguretat (vist de la manera que ho veu un home) és la gran destructora de les emocions.
I jo crec, honestament, que a la teva amiga és justament el que li passa.
El problema no és que ell arribi tard, o que tingui taques de maquillatge, o de que li "hagi fotut" amb una altra...no.
En el fons, i a un nivell molt profund, ella està desitjant que la seva parella "li acabi fotent" amb un altra.
ResponderEliminarA veure, no vull que t'escandalitzis, no dic que vol fomentar la infidelitat en la seva parella, però si vol fomentar la "possiblitat" de que pugui ser infidel.
I et preguntaràs si tot això no és massa retorçat.
Si..si...se que tu penses que tot és molt més fàcil i tal.
La explicació és molt sencilla. Ella necessita SABER que la seva parella té la POSSIBILTAT de ser-li infidel, i que, tenint la POSIBILITAT, o és més, certificar que té MOLTES I GRANS POSSIBILITATS...tot i aixi...en el més profund del seu cor...ELL rebutja TOTES aquestes possibilitats per arribar a casa i dir-li alguna cosa tan sencilla com:
Si...la veritat és que la noia del maquillatge estava molt bona...pero, saps?...no hi ha cap dóna en el món que sigui tan sexy com tú quan estàs enfadada...de fet, no trobaba el moment d'arribar a casa i empotrar-te contra la pared...
Una dóna necessita saber que és ÚNICA I ESPECIAL, i, sobretot, saber PERQUÈ es UNICA I ESPECIAL per a aquell home.
L'home ha de saber veure-ho, i sobretot, transmetre-ho quan sigui necessari.
És la única manera de no tenir que anar "reparant" desperfectes després. S'estalviaria moltíssima feïna.
El problema és que NINGÚ ens ha ensenyat a fer això. Perquè, gairebé cap home ho sap fer. I molts homes, com fa poc vaig arribar a sentir en una conversa "masculina", pensen que les dónes son "l'esser més malvat" que hi ha a la terra.
La teva amiga necessitava sentir això, i enlloc d'això, va acabar escoltant una història d'una cosina que no sé que cony li va passar. Ostia..això és molt asquerós. Es com dir:.."siiiiii...estic dalt de dragon khan i just quan vaig a llençar-me al buit, s'en va la corrent..."
A les discoteques la gent s'hi va a divertir, a relacionar-se i sent terriblement honestos, a relacionar-se amb el sexe contrari.
Les teràpies es fan a un altre lloc. No fotem.
Entenc que la teva amiga acabés totalment frustrada. I encara més amb la explicació.
Tot plegat és una cadena que es retroalimenta. La gent es coneix, ténen relacions i inclús passen anys junts. I encara és la hora que qualsevol dels dos sàpiga QUINA es la cosa que fa ÚNICA I ESPECIAL a la persona per haver triat compartir un camí junts.
I si no ho saben, no ho poden fer saber a l'altre.
I si ningú ho sap, no existeix un PERQUÈ. I és llavors quan la gent CREU que l'amor es una cosa que es veu que vé per algun lloc, aixi tot inexplicat, i que es una força poderosa i gairebé etèrea, que tal com vé s'en va...
O sigui...res de res....ningú és fa responsable del AMOR. ¿Vé i s'en va?...¿No creus que potser hi podem fer alguna cosa? Personalment, penso que tenir una relació sentimental, amorosa o d'estimació, digues-li com vulguis, sense fer saber a l'altre que és el que la fa UNICA I ESPECIAL, és una relació sense direcció. Va a cegues.
I la gent acaba pensant que potser aquesta persona està amb ella perquè no té cap més opció, o perquè té massa mandra per lluitar pel que realment vol, o no sap el que vol, etc ,etc.
En certa manera és com sentir que "alguna cosa huele mal".
De totes maneres, Oh lu, les dónes sou unes gran aliades EMOCIONALS.
Tu no saps el que va disfrutar la teva amiga amb la llarga conversa telefònica que vau tenir¡¡¡¡¡
Per fi va poder engegar el dragon khan. Al final, una sola ha de fer funcionar l'atracció. I això també és molt frustrant.
Un home diria: "tio..estic fotut...nem a fer unes birres". Es a dir..fa algu al respecte. Una acció per "treure's les cabòries". Com diuen alguns filòsofs, "se'n va a la seva roca a pensar".
Una dóna ha de sentir el "torbellino" emocional que no pot expressar.
És la gran diferència..i gràcies a Deu...si no, que avorrit seria tot.
Entendre-ho, és un esforç, sobretot per un home, perquè ens han programat erròniament.
Ohh quines aportacions més extenses! M’agrada el que proposes, però com sempre, també hi diré la meva ;-). Aquí rau la gràcia de la comunicació, no?
ResponderEliminarBé... primer de tot... aquesta frase assertiva de “potser no t’agradarà...” jeje! Ja saps que com dius més avall sóc receptiva, així que per part meva cap desgrat, al contrari! I bé, suposo que tampoc per cap part del públic femení.
En segon lloc, estic d’acord en que les dones són molt emocionals i accepto que no ens acabem d’entendre, tot i que el repte diari d’home i dona per mi, és arribar a entendre la nostra ment i el nostre fer o si més no, a gestionar-la millor.
Després de la primera anotació, si et sembla enceto el debat “en serio” ;-)
Crec que està bé el que proposes de que quan diem “som parella” o “estem en una relació”, les coses canvien. El tema per mi és saber cap a on canvien...?? Per una banda voldria destacar-te que afirmes que “per un home això és un procés de fàcil adaptació. És a dir, ara passo de ser solter a no ser-ho (...) Per a ell, tot plegat en una relació és sinònim de quelcom que aporta “seguretat”, “ordre” o el que vulgarment es diu “assentar el cap”. Bé, per mi, el procés que fa la dona és exactament igual, si parlem en termes de “persona que m’importa” , “persona amb qui vull compartir quelcom que va més enllà”, per dir-ho d’alguna manera, o “persona amb qui m’agradaria o voldria tenir un pla de futur”. Seguint amb això i on no estic d’acord, és en la part en la que dius que per l’home aquesta seguretat és sinònim de tranquil•litat i que és clar, “per una dona això és tremendament frustrant. En la tranquil•litat i la seguretat, no hi ha emoció” Totalment en contra Manel! Jaja, bueno, m’explico eh...
Imagino que recordes l’escrit “Y tu a qué tienes miedo?” que també es va publicar al teu blog. (per cert, si podeu mireu-lo que val la pena, gairebé tant com el meu jaja!) Bé, el que deia... Era una reflexió sobre com plantejava jo les relacions. Un dels comentaris deia “i com mantenir-se en l’estabilitat quan la relació ja està en procés” no? Bé, vull enfocar la meva resposta a la teva aportació per aquest camí.
Jo penso que en la seguretat i en la tranquil•litat hi ha el risc més gran i l’emoció més intensa: la lluita constant i diària d’aconseguir que aquest palau que has construït continuï brillant i fantàstic com el primer dia. Per mi la seguretat que planteges s’entén així, en aquest “estem bé”. Ara bé, si la seguretat que planteges fa referència a l’home tranquil que només està a casa, que ja s’ha casat i que ja ho té tot fet i té tant poc suc que només sap consumir-se en avorriment i atribuir-ne les causes al pas dels anys, aleshores et dono la raó.
Simplement volia enfocar que la seguretat i la tranquil•litat que planteges pot entendre’s d’altres maneres i sobretot que cal donar un toc d’atenció. No només les dones volem emocions, també els homes. Crec que és important, i permeteu-me l’apropiació clàssica, mantenir el foc encès. Crec que el gran repte és aquest.
Per altra banda, i enllaçant amb l’altre comentari, no crec que la meva amiga vulgui fomentar la possibilitat de la infidelitat. Aquí jo hi veig dos temes: per una banda el fet de no sentir-se segura, com li deia al final del post potser s’hauria d’estimar més i confiar més. Per altra banda i com bé dius, els homes no estan acostumats a fer saber a la seva parella que és la única, que és única i que és especial. Per què ho és? Estic molt d’acord amb tu en aquest punt. Però potser si la meva amiga mostrés més o desconfiés menys, no trobes que això sortiria per si sol?
ResponderEliminarConsidero que és molt bàsic com tu dius que “una dona necessita saber que és ÚNICA I ESPECIAL i sobretot, saber PER QUÈ ÉS ÚNICA I ESPECIAL PER A AQUELL HOME.” I si, molts no saben per què és tant especial aquella persona per ells, perquè són capaços de rebutjar a totes les dones del món i centrar-se exclusivament en la seva que és la que lliurament han escollit i que per tant, per a ells és la millor opció.
Crec que si, que aquí hi ha la base de tota relació que funciona. Però segueixo pensant que és cosa de dos. Per a que un home et pugui dir que ets la seva millor opció(igual que ell ho és per ella) has de SER-HO. Has de lluitar cada dia per mantenir i respectar el teu TRESOR. D’igual maneta, si l’home no és prou atractiu en tots els aspectes de la dona, si no fa res per ser actiu i dinàmic i crear constantment moments interessants, la dona s’avorreix. Però és clar, si la dona està avorrida, l’home no té ganes de treballar per treballar com bé dius també en un moment del text... així que per mi, la gràcia de tot plegat és ser cada vegada més bons per a nosaltres mateixos, només d’aquesta manera serem cada vegada i cada cegada més atractius, únics i especials per a la nostra parella. Com bé afirmes, cal fer-nos RESPONSABLES DE L’AMOR. I sí, evidentment... penso que no és que hi podem fer alguna cosa, és que CAL QUE EN FEM MOLTES!
“Personalment, penso que tenir una relació sentimental, amorosa o d’estimació, digues-lo com vulguis, sense fer saber a l’altre que és el que la fa ÚNICA I ESPECIAL, és una relació sense direcció. Va a cegues”
Així que si us sembla... comencem a posar-hi vista... i donarem llum clara al camí.