Momentos en los que te pienso, desde las rejas, desde este humo, desde lo duro.
Momentos en los que no estás, momentos en los que su voz suena, y tu música es suave…
Momentos en los que dices por qué, momentos en los que te echo de menos, en los que tu azul ya no está. Y dolor. Dolor llevadero, sonrisas que se dibujan cuando la vida no te da respuestas, cuando el recuerdo queda, cuando miro a través de las rejas.
Hay vida, hay noche, hay movimiento. Y no hay la manera.
A veces el destino es firme y discreto. No sabes por qué, no sabes ni cómo, no sabes por qué te pasa a ti. Y simplemente esperas, porqué esa es la única esperanza del que desespera.
Momentos vacíos, momentos que llenas de otros cuerpos y de otras miradas. Otros aromas y otras manos. Y otra vida nueva.
Momentos en los que deseas que el deseo te desee.
Momentos en los que no pierdes el rumbo porqué sabes qué es lo que quieres.
Momentos en los que sientes que puedes. Y esas rejas que, de nuevo, llenan esos momentos.
Este es el primer texto después de mucho tiempo. Y no volveré a escribir. O quizás si. Quizás cada vez que dije no volver lo hice. Quizás la vida sea eso, esperar esos momentos…
lunes, 27 de agosto de 2012
lunes, 11 de julio de 2011
QUI VOLS SER?
Avui he tingut un d’aquells moments d’inspiració incontrolables. Em passa molt sovint, però avui he de reconèixer que ha estat un impuls molt i molt exagerat. Em trobava al bar de sempre, tranquil•lament esmorzant. A dins, amb el portàtil, amb moltes coses per escriure. Escoltava al voltant, d’aquella manera involuntària i alhora tan innata. Un dels cambrers, argentí, deia a un dels altres “que dura es la vida, chee”, i li deia entre somriures i lamentacions de “tant de bo pogués fer una altra cosa, però ara mateix això és el que hi ha”. Hi he pensat... He pensat que podria escriure alguna cosa sobre la reflexió de qui és cada persona i de qui vol ser, o de qui pot arribar a ser. He pensat que a vegades ens mirem molt el melic i ens conformem amb allò que ja ens construeix com a persona.
He sortit del bar, començava a fer força calor i he pensat que sortir m’aniria bé. M’he assegut a la primera taula, just a l’esquerra de la porta. He mirat endavant i aleshores, a mode “d’esquizofrènia sana” -tal i com sempre m’ha dit el meu amic i pintor Bono-, he començat a visualitzar totes les taules de la terrassa. I la meva ment ha començat a veure tot tipus de personatges. Ha passat el cambrer, li he demanat un bolígraf. Amb la seva picaresca i les mans ocupades per gots buits i safata plena m’ha dit “Me metes mano?” i ha acostat la butxaca dels seus pantalons. N’he extret un bolígraf groc, d’aquests que arriben a tu sense saber mai com ho han fet. He agafat un tovalló i hi he plasmat la distribució de la terrassa, tal i com veureu a continuació. Cada quadrat és una taula. Els que són buits, són taules buides, els altres, les persones que les ocupaven:
Us n’adoneu de la quantitat de rols que hi ha al món? I això que aquí només hi ha una mínima mostra, molt i molt petita, de tot allò que pot arribar a ser. No ho sé. Però crec que és per pensar... on sóc, on vaig, on vull anar i sobretot... sóc conscient del potencial que puc arribar a tenir?
He sortit del bar, començava a fer força calor i he pensat que sortir m’aniria bé. M’he assegut a la primera taula, just a l’esquerra de la porta. He mirat endavant i aleshores, a mode “d’esquizofrènia sana” -tal i com sempre m’ha dit el meu amic i pintor Bono-, he començat a visualitzar totes les taules de la terrassa. I la meva ment ha començat a veure tot tipus de personatges. Ha passat el cambrer, li he demanat un bolígraf. Amb la seva picaresca i les mans ocupades per gots buits i safata plena m’ha dit “Me metes mano?” i ha acostat la butxaca dels seus pantalons. N’he extret un bolígraf groc, d’aquests que arriben a tu sense saber mai com ho han fet. He agafat un tovalló i hi he plasmat la distribució de la terrassa, tal i com veureu a continuació. Cada quadrat és una taula. Els que són buits, són taules buides, els altres, les persones que les ocupaven:
Us n’adoneu de la quantitat de rols que hi ha al món? I això que aquí només hi ha una mínima mostra, molt i molt petita, de tot allò que pot arribar a ser. No ho sé. Però crec que és per pensar... on sóc, on vaig, on vull anar i sobretot... sóc conscient del potencial que puc arribar a tenir?
martes, 5 de julio de 2011
PERSONAS CON BUENA SUERTE
Hace días que tengo unas charlas más interesantes de lo habitual. Hace días que vuelvo a hablar de aquellas cosas que mueven a las personas. Hace días que hago más grande el círculo, que no limito ese tema a ese centro. Una de estas últimas noches estaba hablando con un potente interlocutor. Cuestionábamos casi al aire, la típica pregunta de “qué tal, cómo te va” y la “típica respuesta de “bien, igual que siempre”.
Me preguntaba casi a rintintín qué tal estaba yo, a lo que él mismo respondía “¿Qué pregunta no, Lou? Siempre estás bien”. La verdad es que sonríes con esa picardía entre buenos jugadores pero a la vez te lamentas suavemente, piensas cómo podrías hacer para que la gente comprendiera que hay personas que realmente están bien, personas que no se cuestionan cómo están; simplemente están, fluyen, viven. Personas que no buscan la parte oscura porqué en su cerebro esa parte no se plantea.
A todo esto, hoy andaba leyendo la contra de La Vanguardia. Me ha parecido un gran artículo. Joaquim Valls, entrenador de inteligencia emocional, economista y profesor universitario, hablaba de los siete rasgos en común de las personas con buena suerte. Me ha parecido realmente interesante y creo que puede servirnos para saber cómo hacen esas personas que simplemente se sienten bien. Cómo hacemos los que nos consideramos situados en esa punto de mira constante de los otros hacia nosotros, en esa línea del “no puede ser posible, algo debes estar fingiendo”.
Según Valls, esos rasgos son los siguientes:
1) Buen autoconcepto
2) Optimismo. Ver salida a todas las situaciones
3) Extraversión. Allá dónde van establecen buenas relaciones
4) Empatía. Saben ponerse en la piel del otro, escuchar con el corazón
5) Autogestión emocional. Autocontrol o saber enfadarse. Todo cuando toca
6) Proactividad. Generan sus circunstancias, las que les resultan más favorables
7) Perseverancia. Saben picar piedra y saben ser constantes.
Piensen en aquellas personas de su entorno que tienen éxito, que no se cuestionan -al menos a ojo de cubero-, en aquellas que siempre sonreímos, en aquellas personas que pese a todo saben reencuadrar las situaciones y ver siempre el lado optimista de la vida. ¿Las sitúan en los rasgos anteriores? ¿Pueden trabajarse a ustedes mismos en algunos de ellos? Lo cierto es que es una gran reflexión a tener en cuenta.
Me preguntaba casi a rintintín qué tal estaba yo, a lo que él mismo respondía “¿Qué pregunta no, Lou? Siempre estás bien”. La verdad es que sonríes con esa picardía entre buenos jugadores pero a la vez te lamentas suavemente, piensas cómo podrías hacer para que la gente comprendiera que hay personas que realmente están bien, personas que no se cuestionan cómo están; simplemente están, fluyen, viven. Personas que no buscan la parte oscura porqué en su cerebro esa parte no se plantea.
A todo esto, hoy andaba leyendo la contra de La Vanguardia. Me ha parecido un gran artículo. Joaquim Valls, entrenador de inteligencia emocional, economista y profesor universitario, hablaba de los siete rasgos en común de las personas con buena suerte. Me ha parecido realmente interesante y creo que puede servirnos para saber cómo hacen esas personas que simplemente se sienten bien. Cómo hacemos los que nos consideramos situados en esa punto de mira constante de los otros hacia nosotros, en esa línea del “no puede ser posible, algo debes estar fingiendo”.
Según Valls, esos rasgos son los siguientes:
1) Buen autoconcepto
2) Optimismo. Ver salida a todas las situaciones
3) Extraversión. Allá dónde van establecen buenas relaciones
4) Empatía. Saben ponerse en la piel del otro, escuchar con el corazón
5) Autogestión emocional. Autocontrol o saber enfadarse. Todo cuando toca
6) Proactividad. Generan sus circunstancias, las que les resultan más favorables
7) Perseverancia. Saben picar piedra y saben ser constantes.
Piensen en aquellas personas de su entorno que tienen éxito, que no se cuestionan -al menos a ojo de cubero-, en aquellas que siempre sonreímos, en aquellas personas que pese a todo saben reencuadrar las situaciones y ver siempre el lado optimista de la vida. ¿Las sitúan en los rasgos anteriores? ¿Pueden trabajarse a ustedes mismos en algunos de ellos? Lo cierto es que es una gran reflexión a tener en cuenta.
domingo, 3 de julio de 2011
COSES QUE ÉS VOLEN, COSES QUE DOLEN
Avui parlava sobre la raó i l’emoció. Algú em parlava de la seva ex parella. Deia que feia poc que havien deixat la relació, tot i que decidida verbalment només per a una de les parts. La noia preguntava al noi, després d’ haver-se donat un temps, si volia o no estar amb ella. Ell li responia que no ho sabia. Ella creia que si algú no sap quelcom de tal assumpte, la resposta era simplement que no volia estar amb ella. Ella demanava un si o un no, i una resposta coherent: si era que si, avançaven junts en un projecte comú i almenys, amb intencions similars. Si era un no, cadascú pel seu camí. Però res de cafès amb llet.
Ella no estava bé. Havia tingut una conversa amb ell. Altes hores de nit i massa temps d’espera. Ella havia tancat persiana. Ja que no es definia ell, ella ho va verbalitzar, i que siguis molt feliç...
M’ha fet pensar. Fins a quin punt podem controlar el que diu el cap i el que diu el cor?
A vegades analitzo actuacions de gent propera. Nois que rebutgen el compromís i que en un acte admirable d’honestedat i suposem de raó encertada, afirmaven no voler res, almenys ara, amb l’altra part implicada. Gent que no vol una relació però que sent uns sentiments. Gent a qui tampoc li és fàcil, gent que considera a l’altre persona molt especial i a la que estima moltíssim però que no és capaç d’anar més enllà. Gent que sense voler-ho, vol i dol... I els dies passen... i se suposa que la decisió ja està presa... Però nous encontres, noves mirades, i altre cop aquesta mena d’avançar efímer però alhora escrit només en un dels guions mentals. I això no està bé.
No està bé perquè no parla de respecte i no parla de coses clares. Potser no pot parlar-ne perquè aquestes coses mai acaben d’estar del tot clares. Suposem que podem verbalitzar un mantra i repetir-nos-el dia a dia. Mentalment haurem decidit, però costarà molt fer-ho de cor. I si seguim així, seguim marejant la perdiu.
Avui m’ho deia la noia amb la que he encetat el text. I jo li he dit una cosa molt simple. Si diuen sempre que el cor acaba guanyant a la raó, si sempre diuen que l’home no fracassa per temes racionals si no que ho fa per qüestions emocionals, cal posar pausa indefinida. Tancar parada, firmar comiat.
I cal només per una simple raó. Perquè l’amor no pot racionalitzar-se i el que ha de fer l’home és sentir. Si en el cas d’aquesta noia la pilota continua, les trobades es succeeixen, les mans es busquen, els cors bateguen, però la raó segueix dient que ara això no toca... la única cosa que s’està fent és ofegar emocions. Elles volen créixer, la raó les mata.
No es tracta de ser positius o d’esperar miracles. Es tracta de no esperar res a canvi. De no esperar a seques. Es tracta de viure per un mateix i de concedir-se el luxe de noves emocions. De gestionar l’enyorança, de revalidar criteris, de deixar fluir i de no malmetre a l’altre. Ningú ens pot exigir que tinguem les coses clares. I per tenir-les clares cal veure-les de lluny. A vegades és com mirar un quadre. Si t’apropes massa t’adones de tots els punts que no ressalten, t’adones de les ombres, de les taques, de les tares. T’adones de que el quadre no et diu res. Quan respires i vas enrere, quan agafes perspectiva, comences a comprendre un rerefons d’imatge, comences a deixar d’observar errors i entendre allò que veritablement s’hi plasma.
A vegades el cor té raons que la raó no entén.
Ella no estava bé. Havia tingut una conversa amb ell. Altes hores de nit i massa temps d’espera. Ella havia tancat persiana. Ja que no es definia ell, ella ho va verbalitzar, i que siguis molt feliç...
M’ha fet pensar. Fins a quin punt podem controlar el que diu el cap i el que diu el cor?
A vegades analitzo actuacions de gent propera. Nois que rebutgen el compromís i que en un acte admirable d’honestedat i suposem de raó encertada, afirmaven no voler res, almenys ara, amb l’altra part implicada. Gent que no vol una relació però que sent uns sentiments. Gent a qui tampoc li és fàcil, gent que considera a l’altre persona molt especial i a la que estima moltíssim però que no és capaç d’anar més enllà. Gent que sense voler-ho, vol i dol... I els dies passen... i se suposa que la decisió ja està presa... Però nous encontres, noves mirades, i altre cop aquesta mena d’avançar efímer però alhora escrit només en un dels guions mentals. I això no està bé.
No està bé perquè no parla de respecte i no parla de coses clares. Potser no pot parlar-ne perquè aquestes coses mai acaben d’estar del tot clares. Suposem que podem verbalitzar un mantra i repetir-nos-el dia a dia. Mentalment haurem decidit, però costarà molt fer-ho de cor. I si seguim així, seguim marejant la perdiu.
Avui m’ho deia la noia amb la que he encetat el text. I jo li he dit una cosa molt simple. Si diuen sempre que el cor acaba guanyant a la raó, si sempre diuen que l’home no fracassa per temes racionals si no que ho fa per qüestions emocionals, cal posar pausa indefinida. Tancar parada, firmar comiat.
I cal només per una simple raó. Perquè l’amor no pot racionalitzar-se i el que ha de fer l’home és sentir. Si en el cas d’aquesta noia la pilota continua, les trobades es succeeixen, les mans es busquen, els cors bateguen, però la raó segueix dient que ara això no toca... la única cosa que s’està fent és ofegar emocions. Elles volen créixer, la raó les mata.
No es tracta de ser positius o d’esperar miracles. Es tracta de no esperar res a canvi. De no esperar a seques. Es tracta de viure per un mateix i de concedir-se el luxe de noves emocions. De gestionar l’enyorança, de revalidar criteris, de deixar fluir i de no malmetre a l’altre. Ningú ens pot exigir que tinguem les coses clares. I per tenir-les clares cal veure-les de lluny. A vegades és com mirar un quadre. Si t’apropes massa t’adones de tots els punts que no ressalten, t’adones de les ombres, de les taques, de les tares. T’adones de que el quadre no et diu res. Quan respires i vas enrere, quan agafes perspectiva, comences a comprendre un rerefons d’imatge, comences a deixar d’observar errors i entendre allò que veritablement s’hi plasma.
A vegades el cor té raons que la raó no entén.
martes, 28 de junio de 2011
“HAURIA” PERÒ NO “HA”…
Avui llegia un bloc que he descobert fa poc. Hi havia un text que parlava d’allò que ens succeeix i d’allò que sentim, d’aquelles situacions en les que ens diem “el cor em diu blanc però jo actuo i no sé per què... acabo fent negre...” Parlava sobre què podem racionalitzar i què no; què HAURIA de ser però no HA de perquè ser.
El text que m’he trobat venia a dir, si el parafrasegem, que no podem criticar sota cap concepte, el que senten les persones. Que no podem racionalitzar quelcom que per a l’altre escapa de la racionalitat, que no podem doncs criticar un sentiment perquè aquest és involuntari i que l’únic voluntari són les accions de la persona, tot i que aquestes es vegin sovint empeses per la irracionalitat o els sentiments. Podem criticar doncs accions i no sentiments profunds.
La conclusió que n’he extret m’ha agradat molt però alhora, també m’ha fet pensar molt. Perquè si les accions venen sovint empeses per sentiments, aleshores no les podem criticar? Però és clar, hi ha accions que a vegades s’han de revisar. I jo ho veig des de l’aprenentatge profund i el creixement. És a dir, alerta amb el que sentim i amb les accions que fer arrel d’allò que sentim. On posem el límit per saber si aquella acció és perdonable o no perquè ha estat producte d’un sentiment? I de quina mena de sentiment estem parlant concretament?
Sovint les persones, almenys les que som impulsives, ens deixem guiar molt ràpidament per la part més intrínseca, més visceral, ens emboliquem i no ens en adonem fins que ja som dins l’embolic. I aleshores una part nostra i racional s’adona de que aquell ja no era el camí. Però és clar, ja és tard. I aleshores penses... ostres les accions! No ho HAURIA d’haver fet però ja s’HA fet. I penses que et surt perquè així ho sents. I quan mires ja hi ets.
I està molt bé per a grans decisions o per a coses que si les dubtes massa passen de llarg. Però quan es tracta d’accions i sentiments a vegades cal mirar-ho amb calma tot i que ens costi a molts. Veiem un mínim foradet i ja ens hi colem. I això no pot ser. Com bé deia també aquest bloc, no ens podem agafar al primer estel fugaç que passa.
Trobo que la reflexió d’aquest bloc ens hauria de fer pensar a tots. Per què fem el que fem? Què ens mou realment? Som conscients del poder emocional i del que ens pot arribar a fer? Què som capaços de fer per amor? Fins on podem arribar seguint un sentiment? On hi ha el límit? On nosaltres el vulguem posar com diuen alguns? Segur...? O potser on les emocions ens permetin arribar?
Crec que val molt la pena reflexionar sobre això i tenir control de tots els nostres sentiments. Més que tenir control (ja que res és controlable), tenir coherència, saber-los entendre i respectar. Com he extret del text i com deia el bloc no tot el que “hauria” de ser ha de tenir un motiu per “ser”. I sobre els sentiments, tal i com diu David Deida “Lo único que no tiene reglas son las emociones. Sé comprensivo con ellas. Con las suyas y con las tuyas”.
El text que m’he trobat venia a dir, si el parafrasegem, que no podem criticar sota cap concepte, el que senten les persones. Que no podem racionalitzar quelcom que per a l’altre escapa de la racionalitat, que no podem doncs criticar un sentiment perquè aquest és involuntari i que l’únic voluntari són les accions de la persona, tot i que aquestes es vegin sovint empeses per la irracionalitat o els sentiments. Podem criticar doncs accions i no sentiments profunds.
La conclusió que n’he extret m’ha agradat molt però alhora, també m’ha fet pensar molt. Perquè si les accions venen sovint empeses per sentiments, aleshores no les podem criticar? Però és clar, hi ha accions que a vegades s’han de revisar. I jo ho veig des de l’aprenentatge profund i el creixement. És a dir, alerta amb el que sentim i amb les accions que fer arrel d’allò que sentim. On posem el límit per saber si aquella acció és perdonable o no perquè ha estat producte d’un sentiment? I de quina mena de sentiment estem parlant concretament?
Sovint les persones, almenys les que som impulsives, ens deixem guiar molt ràpidament per la part més intrínseca, més visceral, ens emboliquem i no ens en adonem fins que ja som dins l’embolic. I aleshores una part nostra i racional s’adona de que aquell ja no era el camí. Però és clar, ja és tard. I aleshores penses... ostres les accions! No ho HAURIA d’haver fet però ja s’HA fet. I penses que et surt perquè així ho sents. I quan mires ja hi ets.
I està molt bé per a grans decisions o per a coses que si les dubtes massa passen de llarg. Però quan es tracta d’accions i sentiments a vegades cal mirar-ho amb calma tot i que ens costi a molts. Veiem un mínim foradet i ja ens hi colem. I això no pot ser. Com bé deia també aquest bloc, no ens podem agafar al primer estel fugaç que passa.
Trobo que la reflexió d’aquest bloc ens hauria de fer pensar a tots. Per què fem el que fem? Què ens mou realment? Som conscients del poder emocional i del que ens pot arribar a fer? Què som capaços de fer per amor? Fins on podem arribar seguint un sentiment? On hi ha el límit? On nosaltres el vulguem posar com diuen alguns? Segur...? O potser on les emocions ens permetin arribar?
Crec que val molt la pena reflexionar sobre això i tenir control de tots els nostres sentiments. Més que tenir control (ja que res és controlable), tenir coherència, saber-los entendre i respectar. Com he extret del text i com deia el bloc no tot el que “hauria” de ser ha de tenir un motiu per “ser”. I sobre els sentiments, tal i com diu David Deida “Lo único que no tiene reglas son las emociones. Sé comprensivo con ellas. Con las suyas y con las tuyas”.
jueves, 23 de junio de 2011
AUTOPISTA
Dissabte estava a la platja amb una bona amiga. Comentàvem moments de vida i realment preníem consciència de que a vegades pots trobar-te sense saber ben bé on anar tot i sentir-ho molt a dins; pots tenir les sensacions molt clares i potser tenir massa mandra, en el sentit bo de la paraula, per fer-ho. Jo li deia que em sentia dins del meu vehicle, un vehicle que sóc jo mateixa. Per mi un vehicle dels millors, fins i tot el millor dels vehicles. Totes les eines, el motor perfecte, dipòsit a vessar, i una gran quantitat de carreteres davant meu. I potser mandra de pitjar l’accelerador... potser ganes de gaudir a un altre ritme o de viure en l’aturada. Només sensacions, aire i música, i aquella comoditat de carretera a mitja tarda...
Porto dies reflexionant el que li vaig dir i potser simplement m’agrada la sensació de conduir o d’aturar-me i saber si vull conduir o si dins el meu cotxe hi estic massa bé. La sensació d’ESCOLLIR, en resum...
Ahir sopava amb un altre bon amic. Xerràvem més o menys d’una cosa per l’estil. Ell, però, em comentava coses curioses l’endemà del sopar. És a dir, avui. Em deia que no havia estat un dels seus millors dies. Sensacions del passat apropant-se al present i fent-lo recordar aquelles rutes on fa temps ja havia aparcat. Mentre parlava del seu mal dia, jo estava tornant a casa, després del meu dia... La darrera cosa que havia fet abans de parlar amb ell havia estat mantenir una conversa amb un altre amic, algú nou, d’aquelles persones que sense saber exactament per què apareixen a la teva vida i comencen a fer-te veure que no ets l’únic que veu el món d’un altre color.
Aquest darrer amic, però, m’ha fet un comentari que m’ha fet pensar encara més profundament en tot això que us estic dient.
Segons ell, les persones que es troben enmig de l’autopista com jo o la meva amiga, no ens refiem de nosaltres mateixes i ens contenim. És una bona idea tot i que no la comparteixi (jaja, sabies perfectament que no ho faria). I et diré el per què... de fet, justament és el que més tard li he comentat al meu altre amic, al “del mal dia”.
Quan ets a l’autopista a punt d’encetar ruta o de simplement decidir aturar-te a l’àrea de servei, no és que no et refiïs de tu o que t’estiguis contenint. Per mi, i tal i com li deia al meu amic:
- És com si la vida em digués constantment “Has d’escriure el millor text del món”... I jo sentir que tinc la certesa plena i absoluta de que el puc fer perfectament. Però alhora, sentir que simplement, no em dóna la gana fer-lo”.
És una sensació imagino que estranya si un no la viu en pròpia pell. Però realment és màgica. Potser alguns la defineixen com a llibertat... Vindria a ser quelcom semblant al que fa el bebè al vídeo...
Llibertat per ESCOLLIR, llibertat per a dir NO... llibertat per fer i desfer a criteri única i exclusivament personal. Llibertat per donar-se permís, per sentir sentiments nous, i per revisar-ne de vells...per aprendre del camí, per gaudir de la pausa. Per refredar el motor, o potser, per analitzar si realment vols escriure el millor text del món.
Porto dies reflexionant el que li vaig dir i potser simplement m’agrada la sensació de conduir o d’aturar-me i saber si vull conduir o si dins el meu cotxe hi estic massa bé. La sensació d’ESCOLLIR, en resum...
Ahir sopava amb un altre bon amic. Xerràvem més o menys d’una cosa per l’estil. Ell, però, em comentava coses curioses l’endemà del sopar. És a dir, avui. Em deia que no havia estat un dels seus millors dies. Sensacions del passat apropant-se al present i fent-lo recordar aquelles rutes on fa temps ja havia aparcat. Mentre parlava del seu mal dia, jo estava tornant a casa, després del meu dia... La darrera cosa que havia fet abans de parlar amb ell havia estat mantenir una conversa amb un altre amic, algú nou, d’aquelles persones que sense saber exactament per què apareixen a la teva vida i comencen a fer-te veure que no ets l’únic que veu el món d’un altre color.
Aquest darrer amic, però, m’ha fet un comentari que m’ha fet pensar encara més profundament en tot això que us estic dient.
Segons ell, les persones que es troben enmig de l’autopista com jo o la meva amiga, no ens refiem de nosaltres mateixes i ens contenim. És una bona idea tot i que no la comparteixi (jaja, sabies perfectament que no ho faria). I et diré el per què... de fet, justament és el que més tard li he comentat al meu altre amic, al “del mal dia”.
Quan ets a l’autopista a punt d’encetar ruta o de simplement decidir aturar-te a l’àrea de servei, no és que no et refiïs de tu o que t’estiguis contenint. Per mi, i tal i com li deia al meu amic:
- És com si la vida em digués constantment “Has d’escriure el millor text del món”... I jo sentir que tinc la certesa plena i absoluta de que el puc fer perfectament. Però alhora, sentir que simplement, no em dóna la gana fer-lo”.
És una sensació imagino que estranya si un no la viu en pròpia pell. Però realment és màgica. Potser alguns la defineixen com a llibertat... Vindria a ser quelcom semblant al que fa el bebè al vídeo...
Llibertat per ESCOLLIR, llibertat per a dir NO... llibertat per fer i desfer a criteri única i exclusivament personal. Llibertat per donar-se permís, per sentir sentiments nous, i per revisar-ne de vells...per aprendre del camí, per gaudir de la pausa. Per refredar el motor, o potser, per analitzar si realment vols escriure el millor text del món.
lunes, 13 de junio de 2011
MITJANIT A PARÍS
Fa anys anava molt per Arenys de Mar. Ara només hi vaig a comprar líquid de lentilles... és cert... però fa un parell de dies seguits que hi he anat cada nit. I aquesta retrobada amb terres veïnes m’ha fet pensar molt.
Ahir vaig sopar a un vell restaurant. La cambrera era la mateixa. El temps passa per tots però a vegades no passa de la mateixa manera. Hi ha gent que segueix sempre fent el mateix, que no té somnis o millor dir, que permet que els somnis passin d’ells. Potser ella també sigui així. Aquell accent mulat i aquell tenyit estarrufat. Els seus moviments plens d’amabilitat dolça i aquell ambient, prop del mar. Una conversa seva. I en part, tan meva.
- “Ara i aquí no sé què fer. I potser no haig de fer res, i potser el talent m’ha d’indicar. Jo estic esperant una senyal que em digui cap on haig de tirar. No ho sé, però sento que ho tinc a les mans, que és a punt de passar, i alhora... potser no és el que haig de fer i potser no és ara, o si...”
- “Mira com a Lou que et coneix... et diré que el talent el tens en abundància. Vius en l’excel•lència i crec que ets admirable. I sovint massa estrident, però això ja ho tenen els genis. I viviu en l’escepticisme constant de si sou prou bons o no. Sempre aquesta qüestió de si quelcom ha d’assenyalar-vos un camí... i torna a girar el pensament... jo de tu ja faria la primera acció. Potser no saps cap on anar, però potser mentre comences a caminar les passes et porten a algun destí...”
Aquesta nit he anat al cine. De fet, una tarda molt agradable al costat d’una noia amb llum. Sensible, innocent i molt madura. De les poques que encara pots admirar. Deu ser que es de Can Genis en Majoria... La cosa és que hem vist “Mitjanit a París”.
He recordat com vivia jo, dia a dia, la literatura ara fa uns anys. Com sentia l’art, com va ser aquella vegada que em vaig colar a la Residencia de Estudiantes de Madrid, com va ser aquell viatge a París, d’un sol dia i per veure Courbet; com eren els matins de primera hora amb música clàssica i espelmes a l’aula. Com era el misticisme, com era l’aroma dels museus... És cert que visc en aquest món i que ell viu en mi. Però a vegades també és cert que el dia a dia te’l camufla una mica i no és el mateix que anar molts anys a estudi i viure amb personalitats d’aquest món. Amb gent que viu d’això i per això, que assisteix a trobades, que escriu llibres, que fa crítiques i que destrossa l’art. Gent que es lleva amb la Divina Comèdia, que riu de Plaute o que conviu relacions d’un platonisme mal entès. Però gent que actua.
Avui he reflexionat després del cine. I només us puc dir que no perdeu mai la vostra essència. Potser com al film us mogui la literatura, l’art... us cridi Hemingway, Picasso o potser Gauguin; potser també us torbeu amb una dona que prefereix un París allunyat de la pluja, que no vulgui anar a tertúlies i que encara que no ho vulgui i que vosaltres ho comprengueu, li tolereu que no respecti allò que és important per a vosaltres.
Diuen que la gent sovint impedeix que cada persona faci el seu camí, escrigui el seu somni. Només viureu un cop així que potser que confieu en vosaltres, us deixeu d’històries i poseu la primera pedra per construir. Amic bohemi, creu en la teva melodia, és només teva. Els genis no moren mai i potser com a la pel•lícula, també seria bo poder viatjar en el temps i prendre un vi al costat de Dalí o de Twain... però com que viatjar en el temps encara no és del tot factible, imagina com t’agradaria que et recordessin d’aquí a uns anys. Creu en tu.
Ahir vaig sopar a un vell restaurant. La cambrera era la mateixa. El temps passa per tots però a vegades no passa de la mateixa manera. Hi ha gent que segueix sempre fent el mateix, que no té somnis o millor dir, que permet que els somnis passin d’ells. Potser ella també sigui així. Aquell accent mulat i aquell tenyit estarrufat. Els seus moviments plens d’amabilitat dolça i aquell ambient, prop del mar. Una conversa seva. I en part, tan meva.
- “Ara i aquí no sé què fer. I potser no haig de fer res, i potser el talent m’ha d’indicar. Jo estic esperant una senyal que em digui cap on haig de tirar. No ho sé, però sento que ho tinc a les mans, que és a punt de passar, i alhora... potser no és el que haig de fer i potser no és ara, o si...”
- “Mira com a Lou que et coneix... et diré que el talent el tens en abundància. Vius en l’excel•lència i crec que ets admirable. I sovint massa estrident, però això ja ho tenen els genis. I viviu en l’escepticisme constant de si sou prou bons o no. Sempre aquesta qüestió de si quelcom ha d’assenyalar-vos un camí... i torna a girar el pensament... jo de tu ja faria la primera acció. Potser no saps cap on anar, però potser mentre comences a caminar les passes et porten a algun destí...”
Aquesta nit he anat al cine. De fet, una tarda molt agradable al costat d’una noia amb llum. Sensible, innocent i molt madura. De les poques que encara pots admirar. Deu ser que es de Can Genis en Majoria... La cosa és que hem vist “Mitjanit a París”.
He recordat com vivia jo, dia a dia, la literatura ara fa uns anys. Com sentia l’art, com va ser aquella vegada que em vaig colar a la Residencia de Estudiantes de Madrid, com va ser aquell viatge a París, d’un sol dia i per veure Courbet; com eren els matins de primera hora amb música clàssica i espelmes a l’aula. Com era el misticisme, com era l’aroma dels museus... És cert que visc en aquest món i que ell viu en mi. Però a vegades també és cert que el dia a dia te’l camufla una mica i no és el mateix que anar molts anys a estudi i viure amb personalitats d’aquest món. Amb gent que viu d’això i per això, que assisteix a trobades, que escriu llibres, que fa crítiques i que destrossa l’art. Gent que es lleva amb la Divina Comèdia, que riu de Plaute o que conviu relacions d’un platonisme mal entès. Però gent que actua.
Avui he reflexionat després del cine. I només us puc dir que no perdeu mai la vostra essència. Potser com al film us mogui la literatura, l’art... us cridi Hemingway, Picasso o potser Gauguin; potser també us torbeu amb una dona que prefereix un París allunyat de la pluja, que no vulgui anar a tertúlies i que encara que no ho vulgui i que vosaltres ho comprengueu, li tolereu que no respecti allò que és important per a vosaltres.
Diuen que la gent sovint impedeix que cada persona faci el seu camí, escrigui el seu somni. Només viureu un cop així que potser que confieu en vosaltres, us deixeu d’històries i poseu la primera pedra per construir. Amic bohemi, creu en la teva melodia, és només teva. Els genis no moren mai i potser com a la pel•lícula, també seria bo poder viatjar en el temps i prendre un vi al costat de Dalí o de Twain... però com que viatjar en el temps encara no és del tot factible, imagina com t’agradaria que et recordessin d’aquí a uns anys. Creu en tu.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
