Com diria la cançó... Ara ja no és hora...

No heu tingut mai la sensació de que “Ara ja no és hora”? Jo l’he tingut molts cops i especialment, tres o quatre vegades en poc temps. Passo el dia de meravella, (o potser alguna vegada, de pena... ja sigui perquè plou o perquè et trobes fatal o perquè s’espatlla la cafetera...) però el que és cert és que sempre tinc ganes d’explicar-lo a les persones que més m’importen, sobretot si parlem d’un dia fantàstic... però a vegades les coses no surten com un vol i aquestes persones no hi són fins l’endemà per la qual cosa la conversa o la trobada ja es dilueix, la situació es posposa fins a l’endemà, o la trucada si és que hi és, es converteix en un “demà en parlem”... i és clar, aquest demà és massa llarg i potser ni tan sols arriba... És en aquestes situacions quan una sensació pot envair-nos i fer-nos pensar en “ara ja no és hora” quan finalment arriba el moment.

Molt probablement més d’un de vosaltres ha sentit això en algun moment, i jo mateixa mentre escrivia aquestes línies he pensat en una de les millors dones que he conegut, una dona que ofereix un concepte d’amistat que va més enllà del que el terme comprèn. La Xènia. Em permetré agafar-li en préstec un bocí de la seva història....

Aquest passat estiu totes dues compartíem aula, fèiem de mestres a petits noiets que no arribaven als onze anys, Alhora, totes dues compaginàvem feines a les tardes per la qual cosa, tot el dia estàvem ocupades. Jo passava les tardes fent ràdio i ella en un restaurant. El tema és que ella només tenia els dilluns de festa i tot i viure amb la seva parella, el Vicenç, pràcticament no tenia temps per veure’l:

- Hola guapa!

- Hola guapo... (amb veu de cansament)

- Ha anat bé el dia carinyo?

- Si, si... però molta feina...

- Doncs descansa que demà hi tornes.

És clar, aquesta sensació a mi em produeix una certa impotència, ràbia de no poder tenir una màquina del temps amb un botó de pausa. Ja sé que no podem tenir el control, ja sé que tots podem estar a les dues bandes, a la de la Xènia i a la del Vicenç, que tots tenim poc temps... Però igualment la sensació es presenta. I en aquest sentit vull referir-me al que la Xènia em deia: “ És que no podem ni parlar! No coincidim en el temps! I quan trobem el moment, potser l’explicació “ja no ve a cuento””.

Us he de dir que últimament he pensat molt aquest tema, he reflexionat sobre les paraules de la Xènia perquè a vegades jo també tinc aquesta sensació.

Vivim tant a la nostra que a vegades no ens n’adonem de com n’és d’important pels que ens envolten prestar-los atenció, prestar-nos a l’escolta activa. A vegades és preferible prestar atenció a aquests petits detalls que poden ser grans quès per als altres. A vegades és preferible “abandonar” uns minuts la idea de “jo no deixo de fer el que vull per ningú” perquè a vegades, ser flexibles i tenir vista poden ser elements claus per a l’existència. Crec que cadascú de nosaltres hauria de veure que, a vegades, això resulta clau.

I no vull que tot això s’entengui com a “haver de deixar de fer el que m’agrada” o potser “a vegades m’han comentat aquesta sensació però jo ja faig tot el que puc i dedico quant temps tinc” (Eh, Sel...? ), simplement el que voldria és obrir la reflexió. Per mi és un tema de cura, de tenir cura d’aquests petits detalls, de tenir cura de retallar la distància, de tenir cura i potser de ser conscients evidentment de que no sempre és possible tenir a les persones que ens fan falta –aquí ja parlaríem del ser un mateix i no necessitar als altres per sentir-nos feliços, perquè nosaltres mateixos hem de crear sols aquest estat; entraríem potser a parlar de cordialitat, de fer-se present... (sense entrar en temes de dependència ni molt menys)-, però crec que a vegades l’ésser humà també ha de veure que és un ésser emocional i que sovint és bo que obri els ulls i vegi que la necessitat també és un dels elements vitals de la nostra existència i que potser, contradient al pensador, no sempre l’home és un llop per l’home.

Límit

On arriben els nostres límits? On arriba la paciència humana? Què som capaços de suportar? No m’agrada usar el plural o parlar de termes genèrics, de generalitzacions. Estic aprenent a no fer-ho, però en aquest cas crec que, apartant el que puguin significar per a cada persona termes com límit, paciència o suportar, tots ens hauríem de fer aquestes preguntes.

Aquests últims dies he estat reflexionant precisament aquestes preguntes. A nivell personal i per experiències del meu entorn crec que el límit, la paciència o l’aguantar certes coses són idees que tenia mal enteses. Estava disposada a regalar talent i quan dic talent puc referir-me simplement a temps personal. Temps de convivència, de companyia, d’escolta... i el temps és una idea buida, no podem comprar-lo ni vendre’l, no podem agafar-lo i posar-lo dins una capseta. Ja els romans van establir els calendaris i a nosaltres ens van vendre la idea de que tindríem una cosa anomenada dia i que aquesta cosa tindria 24 hores per omplir. D’elles n’hauríem de dormir 8, treballar-ne 8 més i gestionar les que ens queden al nostre gust.

Aquest any el meu temps o la meva divisió a tres bandes comença a veure’s una mica afectada. Treballo les vuit hores, podria dir que intento dormir-ne vuit més (tot i que la lectura, l’estudi per gust i l’escriptura sovint no em conviden a fer-ho) i en tinc vuit més per aprofitar de la manera més plaent per mi. Aquesta idea d’usar la resta d’hores de la manera més plaent és certa i no ho és tant. Per una banda és evident que cadascú tria què fer amb aquestes hores però també és cert que sovint el temps personal està relacionat amb un temps social, un temps familiar, un temps d’amics, un temps d’activitats lúdiques, un temps d’estar amb la parella, un temps de recolliment... som lliures d’incloure el temps personal o millor dit d’usar-lo com a metamorfosi o part dels altres temps. Tot i això i per més que intentem tots plegats de fer de Gregors Samsa... a vegades no surt tot com nosaltres voldríem: programem una cita i a l’últim moment s’anul•la, ens proposem una sortida i aquell dia plou, quedem amb algú per tenir una interessant conversa i apareix alguna persona més, anem a algun lloc i arribem tard, agafem un bus i passa abans d’hora...

És clar, tenint en compte això, depèn de nosaltres el temps? Podem fer el que ens plagui, sí... però quan aquest temps l’apliquem a altres persones o factors hem de ser conscients de que pot sortir bé o pot no fer-ho. No sé què és o com n’és d’important el temps per a vosaltres però per mi és clau. Aleshores em fa sentir malament, i em desperta una sensació de amb perdó “Casumseuna” quan alguna cosa programada em surt fora de l’agenda. Sé que tinc dues opcions, sé que puc anar més a la meva i suposo que tots hi podem anar i tenir paciència fins a cert punt, però també sé i de fet és on vull anar a parar, que les persones som capaces d’entendre què és important i què no ho és per les persones que ens importen i que ens envolten. Per això considero, fent-me les preguntes de l’inici, que si tots ens posem d’acord i mirem de gestionar el temps que tenim, les coses poden sortir millor.

Estic segura que molts pensareu: si... és clar... però que passa quan jo vull fer A i una altra persona vol fer B? Quan jo em vull llevar d’hora per anar a fer footing i la meva germana vol dormir com una marmota? Bé... tornem al tema d’abans: Consens. Pla d’acció.

No és tant fer i fer constantment o compartir el temps, es tracta de gestionar-lo millor. Per totes bandes. Ens queixem de que mai tenim temps, i jo penso: potser ens hauríem de queixar perquè no sabem gestionar el temps que tenim, i aleshores els plans no surten, el temps s’acaba perdent i les sensacions de mal humor comencen a créixer. Siguem més amos del nostre temps i si decidim compartir-lo, arribem al consens.

Pròxima circulació per via 1, Rodalies, amb destinació...?

Alguna vegada heu sentit impotència? Però impotència de veritat, d’aquella que et crema per dins, que t’apaga la mirada, d’aquella que crema foc i desapareix pel rostre en forma d’aigua...A vegades em pregunto per què? I no, no penso fer un escrit de queixa dramàtica ni fer cap mena d’esbós de Romanticisme, simplement necessito llençar preguntes a l’univers, necessito mirar al meu voltant i crida per què? Perquè passen certes coses que no entens per més que et preguntis.

Aquest cap de setmana he estat en un seminari sobre Lliçons de Transformació Profunda i realment he vist coses al·lucinants. Un dels temes més interessants ha estat la lliçó de les causes del patiment. La primera és que patim perquè el món sovint no gira com nosaltres voldríem, perquè no hi som sols, perquè encara no tenim l’elixir per col·locar l’etiqueta “jo sóc de sucre” a la nostra persona i perquè la nostra voluntat no es complirà com la que sempre es compleix en el tant conegut vers eclesiàstic. També patim perquè igual que l’energia, les coses també es transformen, canvien a cada moment i nosaltres, o si deixem la generalització, almenys jo em vaig fer sota la doctrina de que si... és clar que la vida evoluciona... però ostres! Si una cosa funciona, perquè canviar-la! I també sota la doctrina aquella de... cuida el que tens, no hi ha res millor! No ho perdis! És realment complicat a vegades fer l’exercici de ser fort i saber que res és per sempre i que la vida passa i amb ella passen totes les coses, que com deia el poeta el tiempo pasa en la tarea de su propio pasar. Cal ser conscient d’això per més que profundament desitgem potser que els fills no creixin i no deixin mai el món feliç de la innocència, o que la feina fantàstica que tenim no s’acabi, o que aquella àvia que ens ha vist créixer mai se’n vagi, o perquè la personeta que estimem sempre hi sigui... I cal ser conscient, i ho dic per pròpia experiència, de que el canvi hi és i que amb ell hi és la llibertat personal de cadascú. Ningú té el control de l’univers ni les indicacions dels camins dels altres. Ara bé, tots tenim les rendes per fer-nos responsables de l’única cosa que realment és exclusivament de cadascú: la vida personal De fet, jo sempre he tingut aquesta idea a dins però sincerament, em feia i encara en certa manera em fa mal enfocar-m’hi. Sé que possiblement és la millor opció per ser més feliç ja que pensant d’aquesta manera ens preparem, som conscients i gaudim més el present.

Però tot i això, i exercitant la meva trajectòria, també sóc conscient de que a vegades aquest pensament m’ha fet sentir la impotència de la que abans parlava. He perdut a persones importants, he vist la mort d’éssers que havien estat pilars del meu dia a dia, he viscut experiències desagradables, he viscut el desengany, he viscut la decepció. I evidentment que totes aquestes sensacions han passat, el temps, les circumstàncies, el canvi... i totes les grans invencions del llenguatge que hi vulgueu afegir.

I molt sovint, sobretot en els últims dies he tornat a sentir la impotència. La impotència i la decepció amb mi mateixa. Fa més d’un any va creuar-se o millor dit, va passar un tren de rumb indefinit per davant meu. I es va aturar, amb una forma difosa, obscura, però amb una sensació còmoda, no del tot incòmoda, misteriosa, però sobretot sorprenent. Tenia poc temps i tenia l’opció d’agafar-lo. El peatge era diferent a tots els peatges coneguts fins al moment: destinació desconeguda, possibilitat de desviament, possibilitat d’accident greu, possibilitat de viatjar sovint sense conductor, sense revisor... però possibilitat de paisatges meravellosos, d’aturades i moments increïbles, de vagons cada cop més fantàstics, de racons inhòspits, de caliu, de confiança.

La decisió era clara, no sabia on anava el tren, no sabia ni tan sols si es mouria de lloc, i només sabia que tenia dues opcions: pujar amb tot el que això comportava o deixar-lo passar.

Vaig pujar.

I vaig viure constantment creient en el recorregut sencer, constantment amb la il·lusió de que el trajecte no s’aturaria, de que el tren seguiria sentint-se més part de mi i jo més part d’ell. I el tren corria i corria... i jo em sentia molt bé.... fins aquest moment... fins avui que realment tot s’ha tornat confós i fosc.

Avui s’ha fet de nit.

I no sé què li ha passat al meu tren. No sé... perquè ara s’atura? Potser ha de descansar? Potser em depara un paisatge increïble...? Potser no em vol portar mai més? Entenc el canvi, entenc que el tren pugui voler deixar de circular... però també contemplo una altra visió. Jo sé que vaig pujar al tren perquè no va aparèixer perquè si davant meu. I sé que el tren ha viatjat feliç i orgullós, com els típics trenets dibuixats als llibres de nens... i per aquesta mateixa raó, com un nen, aquesta nit continuo dins el tren. I miro al cel amb cara de no entendre massa ben bé què és el que passa. Amb impotència perquè no sé si el meu trenet continuarà sent el més bonic de cada estació.

“LA VIDA ÉS UN JOC QUE NOMÉS DEMANA SER JUGAT”


Aquest migdia, després de treballar he anat a fer un tallat com sovint faig, acompanyada d’un bon llibre. He estat llegint i a l’entorn s’entrecreuaven diferents converses, entre elles tres de força curioses de les que només he collit algunes frases que si em permeteu la llicència, plasmaré aquí.

Una deia “alguns estan de xaxa i altres estan de XÀXARA...” evidentment aquesta frase venia del cambrer, ja cansat de passar la fregona com cada dia, amb la mateixa galleda de cada dia i sobre el mateix terra de cada dia.
L’altre frase venia d’una conversa entre dues dones, es donaven una notícia una a l’altra: la família s’havia d’ampliar, un nou fill estava per venir! La receptora responia amb un gran somriure a l’emissora “Oh! Aquesta notícia sí que és tota una IL·LUSIÓ!”.
La darrera frase ha sortit d’una conversa entre dues amigues parlant possiblement d’un trencament amorós. Una deia a l’altra: “Només et queda una opció, TIRAR ENDAVANT”.

Les tres converses m’han impactat força i potser la de l’embaràs, en major mesura. Una nova vida, i tota una IL·LUSIÓ. He pensat en els bebès, en els nens, en el que els caracteritza, coses tals com la innocència, la vida i el camí per endavant, la il·lusió i el joc feliç. En aquest punt he recordat una frase que vaig llegir un bon dia i que ràpidament vaig emmagatzemar: LA VIDA ÉS UN JOC QUE NOMÉS DEMANA SER JUGAT.

Si ens parem a pensar en termes, la paraula IL·LUSIO prové del llatí ILLUDERE que, en el seu origen, té el verb LUDERE és a dir JUGAR. La il·lusió prové del joc i el joc s’enriqueix de la il·lusió. Per tant, si la vida és un joc, també és il·lusió i en ambdós casos, només podem dur-lo a terme, JUGAR.

Aquesta reflexió l’he enllaçat amb la tercera conversa “tirar endavant”. El cert és que per mi, més que “tirar” endavant cal ANAR endavant. No és necessari enfocar-se en el resultat, és molt millor enfocar-se en el procés, no és necessari fer més important la finalitat que el joc en si perquè aleshores, pot esfumar-se la il·lusió.

Tres històries, tres pensaments i una conclusió. La vida és un joc que només demana ser jugat. I això és el que faré jo ara mateix: DEMANAR
- Un altre sucre, per favor!

(Si més no, sempre és millor donar un toc de dolçor a cada partida ;-) ).