Com diria la cançó... Ara ja no és hora...

No heu tingut mai la sensació de que “Ara ja no és hora”? Jo l’he tingut molts cops i especialment, tres o quatre vegades en poc temps. Passo el dia de meravella, (o potser alguna vegada, de pena... ja sigui perquè plou o perquè et trobes fatal o perquè s’espatlla la cafetera...) però el que és cert és que sempre tinc ganes d’explicar-lo a les persones que més m’importen, sobretot si parlem d’un dia fantàstic... però a vegades les coses no surten com un vol i aquestes persones no hi són fins l’endemà per la qual cosa la conversa o la trobada ja es dilueix, la situació es posposa fins a l’endemà, o la trucada si és que hi és, es converteix en un “demà en parlem”... i és clar, aquest demà és massa llarg i potser ni tan sols arriba... És en aquestes situacions quan una sensació pot envair-nos i fer-nos pensar en “ara ja no és hora” quan finalment arriba el moment.

Molt probablement més d’un de vosaltres ha sentit això en algun moment, i jo mateixa mentre escrivia aquestes línies he pensat en una de les millors dones que he conegut, una dona que ofereix un concepte d’amistat que va més enllà del que el terme comprèn. La Xènia. Em permetré agafar-li en préstec un bocí de la seva història....

Aquest passat estiu totes dues compartíem aula, fèiem de mestres a petits noiets que no arribaven als onze anys, Alhora, totes dues compaginàvem feines a les tardes per la qual cosa, tot el dia estàvem ocupades. Jo passava les tardes fent ràdio i ella en un restaurant. El tema és que ella només tenia els dilluns de festa i tot i viure amb la seva parella, el Vicenç, pràcticament no tenia temps per veure’l:

- Hola guapa!

- Hola guapo... (amb veu de cansament)

- Ha anat bé el dia carinyo?

- Si, si... però molta feina...

- Doncs descansa que demà hi tornes.

És clar, aquesta sensació a mi em produeix una certa impotència, ràbia de no poder tenir una màquina del temps amb un botó de pausa. Ja sé que no podem tenir el control, ja sé que tots podem estar a les dues bandes, a la de la Xènia i a la del Vicenç, que tots tenim poc temps... Però igualment la sensació es presenta. I en aquest sentit vull referir-me al que la Xènia em deia: “ És que no podem ni parlar! No coincidim en el temps! I quan trobem el moment, potser l’explicació “ja no ve a cuento””.

Us he de dir que últimament he pensat molt aquest tema, he reflexionat sobre les paraules de la Xènia perquè a vegades jo també tinc aquesta sensació.

Vivim tant a la nostra que a vegades no ens n’adonem de com n’és d’important pels que ens envolten prestar-los atenció, prestar-nos a l’escolta activa. A vegades és preferible prestar atenció a aquests petits detalls que poden ser grans quès per als altres. A vegades és preferible “abandonar” uns minuts la idea de “jo no deixo de fer el que vull per ningú” perquè a vegades, ser flexibles i tenir vista poden ser elements claus per a l’existència. Crec que cadascú de nosaltres hauria de veure que, a vegades, això resulta clau.

I no vull que tot això s’entengui com a “haver de deixar de fer el que m’agrada” o potser “a vegades m’han comentat aquesta sensació però jo ja faig tot el que puc i dedico quant temps tinc” (Eh, Sel...? ), simplement el que voldria és obrir la reflexió. Per mi és un tema de cura, de tenir cura d’aquests petits detalls, de tenir cura de retallar la distància, de tenir cura i potser de ser conscients evidentment de que no sempre és possible tenir a les persones que ens fan falta –aquí ja parlaríem del ser un mateix i no necessitar als altres per sentir-nos feliços, perquè nosaltres mateixos hem de crear sols aquest estat; entraríem potser a parlar de cordialitat, de fer-se present... (sense entrar en temes de dependència ni molt menys)-, però crec que a vegades l’ésser humà també ha de veure que és un ésser emocional i que sovint és bo que obri els ulls i vegi que la necessitat també és un dels elements vitals de la nostra existència i que potser, contradient al pensador, no sempre l’home és un llop per l’home.