Límit

On arriben els nostres límits? On arriba la paciència humana? Què som capaços de suportar? No m’agrada usar el plural o parlar de termes genèrics, de generalitzacions. Estic aprenent a no fer-ho, però en aquest cas crec que, apartant el que puguin significar per a cada persona termes com límit, paciència o suportar, tots ens hauríem de fer aquestes preguntes.

Aquests últims dies he estat reflexionant precisament aquestes preguntes. A nivell personal i per experiències del meu entorn crec que el límit, la paciència o l’aguantar certes coses són idees que tenia mal enteses. Estava disposada a regalar talent i quan dic talent puc referir-me simplement a temps personal. Temps de convivència, de companyia, d’escolta... i el temps és una idea buida, no podem comprar-lo ni vendre’l, no podem agafar-lo i posar-lo dins una capseta. Ja els romans van establir els calendaris i a nosaltres ens van vendre la idea de que tindríem una cosa anomenada dia i que aquesta cosa tindria 24 hores per omplir. D’elles n’hauríem de dormir 8, treballar-ne 8 més i gestionar les que ens queden al nostre gust.

Aquest any el meu temps o la meva divisió a tres bandes comença a veure’s una mica afectada. Treballo les vuit hores, podria dir que intento dormir-ne vuit més (tot i que la lectura, l’estudi per gust i l’escriptura sovint no em conviden a fer-ho) i en tinc vuit més per aprofitar de la manera més plaent per mi. Aquesta idea d’usar la resta d’hores de la manera més plaent és certa i no ho és tant. Per una banda és evident que cadascú tria què fer amb aquestes hores però també és cert que sovint el temps personal està relacionat amb un temps social, un temps familiar, un temps d’amics, un temps d’activitats lúdiques, un temps d’estar amb la parella, un temps de recolliment... som lliures d’incloure el temps personal o millor dit d’usar-lo com a metamorfosi o part dels altres temps. Tot i això i per més que intentem tots plegats de fer de Gregors Samsa... a vegades no surt tot com nosaltres voldríem: programem una cita i a l’últim moment s’anul•la, ens proposem una sortida i aquell dia plou, quedem amb algú per tenir una interessant conversa i apareix alguna persona més, anem a algun lloc i arribem tard, agafem un bus i passa abans d’hora...

És clar, tenint en compte això, depèn de nosaltres el temps? Podem fer el que ens plagui, sí... però quan aquest temps l’apliquem a altres persones o factors hem de ser conscients de que pot sortir bé o pot no fer-ho. No sé què és o com n’és d’important el temps per a vosaltres però per mi és clau. Aleshores em fa sentir malament, i em desperta una sensació de amb perdó “Casumseuna” quan alguna cosa programada em surt fora de l’agenda. Sé que tinc dues opcions, sé que puc anar més a la meva i suposo que tots hi podem anar i tenir paciència fins a cert punt, però també sé i de fet és on vull anar a parar, que les persones som capaces d’entendre què és important i què no ho és per les persones que ens importen i que ens envolten. Per això considero, fent-me les preguntes de l’inici, que si tots ens posem d’acord i mirem de gestionar el temps que tenim, les coses poden sortir millor.

Estic segura que molts pensareu: si... és clar... però que passa quan jo vull fer A i una altra persona vol fer B? Quan jo em vull llevar d’hora per anar a fer footing i la meva germana vol dormir com una marmota? Bé... tornem al tema d’abans: Consens. Pla d’acció.

No és tant fer i fer constantment o compartir el temps, es tracta de gestionar-lo millor. Per totes bandes. Ens queixem de que mai tenim temps, i jo penso: potser ens hauríem de queixar perquè no sabem gestionar el temps que tenim, i aleshores els plans no surten, el temps s’acaba perdent i les sensacions de mal humor comencen a créixer. Siguem més amos del nostre temps i si decidim compartir-lo, arribem al consens.