Pròxima circulació per via 1, Rodalies, amb destinació...?

Alguna vegada heu sentit impotència? Però impotència de veritat, d’aquella que et crema per dins, que t’apaga la mirada, d’aquella que crema foc i desapareix pel rostre en forma d’aigua...A vegades em pregunto per què? I no, no penso fer un escrit de queixa dramàtica ni fer cap mena d’esbós de Romanticisme, simplement necessito llençar preguntes a l’univers, necessito mirar al meu voltant i crida per què? Perquè passen certes coses que no entens per més que et preguntis.

Aquest cap de setmana he estat en un seminari sobre Lliçons de Transformació Profunda i realment he vist coses al·lucinants. Un dels temes més interessants ha estat la lliçó de les causes del patiment. La primera és que patim perquè el món sovint no gira com nosaltres voldríem, perquè no hi som sols, perquè encara no tenim l’elixir per col·locar l’etiqueta “jo sóc de sucre” a la nostra persona i perquè la nostra voluntat no es complirà com la que sempre es compleix en el tant conegut vers eclesiàstic. També patim perquè igual que l’energia, les coses també es transformen, canvien a cada moment i nosaltres, o si deixem la generalització, almenys jo em vaig fer sota la doctrina de que si... és clar que la vida evoluciona... però ostres! Si una cosa funciona, perquè canviar-la! I també sota la doctrina aquella de... cuida el que tens, no hi ha res millor! No ho perdis! És realment complicat a vegades fer l’exercici de ser fort i saber que res és per sempre i que la vida passa i amb ella passen totes les coses, que com deia el poeta el tiempo pasa en la tarea de su propio pasar. Cal ser conscient d’això per més que profundament desitgem potser que els fills no creixin i no deixin mai el món feliç de la innocència, o que la feina fantàstica que tenim no s’acabi, o que aquella àvia que ens ha vist créixer mai se’n vagi, o perquè la personeta que estimem sempre hi sigui... I cal ser conscient, i ho dic per pròpia experiència, de que el canvi hi és i que amb ell hi és la llibertat personal de cadascú. Ningú té el control de l’univers ni les indicacions dels camins dels altres. Ara bé, tots tenim les rendes per fer-nos responsables de l’única cosa que realment és exclusivament de cadascú: la vida personal De fet, jo sempre he tingut aquesta idea a dins però sincerament, em feia i encara en certa manera em fa mal enfocar-m’hi. Sé que possiblement és la millor opció per ser més feliç ja que pensant d’aquesta manera ens preparem, som conscients i gaudim més el present.

Però tot i això, i exercitant la meva trajectòria, també sóc conscient de que a vegades aquest pensament m’ha fet sentir la impotència de la que abans parlava. He perdut a persones importants, he vist la mort d’éssers que havien estat pilars del meu dia a dia, he viscut experiències desagradables, he viscut el desengany, he viscut la decepció. I evidentment que totes aquestes sensacions han passat, el temps, les circumstàncies, el canvi... i totes les grans invencions del llenguatge que hi vulgueu afegir.

I molt sovint, sobretot en els últims dies he tornat a sentir la impotència. La impotència i la decepció amb mi mateixa. Fa més d’un any va creuar-se o millor dit, va passar un tren de rumb indefinit per davant meu. I es va aturar, amb una forma difosa, obscura, però amb una sensació còmoda, no del tot incòmoda, misteriosa, però sobretot sorprenent. Tenia poc temps i tenia l’opció d’agafar-lo. El peatge era diferent a tots els peatges coneguts fins al moment: destinació desconeguda, possibilitat de desviament, possibilitat d’accident greu, possibilitat de viatjar sovint sense conductor, sense revisor... però possibilitat de paisatges meravellosos, d’aturades i moments increïbles, de vagons cada cop més fantàstics, de racons inhòspits, de caliu, de confiança.

La decisió era clara, no sabia on anava el tren, no sabia ni tan sols si es mouria de lloc, i només sabia que tenia dues opcions: pujar amb tot el que això comportava o deixar-lo passar.

Vaig pujar.

I vaig viure constantment creient en el recorregut sencer, constantment amb la il·lusió de que el trajecte no s’aturaria, de que el tren seguiria sentint-se més part de mi i jo més part d’ell. I el tren corria i corria... i jo em sentia molt bé.... fins aquest moment... fins avui que realment tot s’ha tornat confós i fosc.

Avui s’ha fet de nit.

I no sé què li ha passat al meu tren. No sé... perquè ara s’atura? Potser ha de descansar? Potser em depara un paisatge increïble...? Potser no em vol portar mai més? Entenc el canvi, entenc que el tren pugui voler deixar de circular... però també contemplo una altra visió. Jo sé que vaig pujar al tren perquè no va aparèixer perquè si davant meu. I sé que el tren ha viatjat feliç i orgullós, com els típics trenets dibuixats als llibres de nens... i per aquesta mateixa raó, com un nen, aquesta nit continuo dins el tren. I miro al cel amb cara de no entendre massa ben bé què és el que passa. Amb impotència perquè no sé si el meu trenet continuarà sent el més bonic de cada estació.