ARGENT, PLATA, OR.

Com en tantes altres ocasions avui escriuré sobre un tema que no és personal però que m’ha tocat de prop. Aquest serà un text que et farà obrir els ulls, valorar què fas, observar la teva intenció real cada cop que et pronuncies. Està dedicat a dues dones, nouvingudes fa relativament poc al meu poble. Alhora, està dedicat a tota aquella gent que potser encara viu a la caverna i que com apuntava Plató, veu tanta llum que s’enlluerna.

Argent i Coure eren dues dones d’edat madura

Argent es veia amb somnis de nena i des de la meva opinió, hagués alçat tant el vol si hagués gestionat la seva intenció d’una altra manera... però com he dit, aquest només és un humil punt de vista. Argent entén el món com li ensenyen, vol canviar patrons i vol tancar cremalleres. Sap que pot enganxar-se els dits i potser cada vegada que aquella mirada passa... el seu sentiment es corrobora. Però ja és tard, almenys per canviar aquests aspectes.

Agafa l’últim alè i arrenca el vol. Un vol que va cap al sud. No sap ben bé com serà l’aterratge però dins seu alguna mostra es va dibuixant. Canvia de gent, d’aires, de poble, de vida. Però dins seu, què és el que canvia?

Materialitza a fora una il•lusió que li ve de dins. Té vida, té força vida, i l’entorn li recorda que té vida. Però es distreu. I es distreu perquè encara que ella balli, el compàs que porta no segueix el ritme que marca la música. Es vesteix amb les seves millors prendes, decora el seu nou espai com pocs, per no dir com cap dels del seu ram, però tot això que creu que és el que s’ha de fer, no és suficient. Busca, rebusca, busca fora als culpables, exigeix que algú vegi tot el que ha fet, tot el que ha invertit, i no li és suficient. Cau, plora, crida, s’estira els cabells... i mira als que l’envolten. Resulta que ella no pot deixar de ser la forta perquè reclama el seu dret... però vés per on... si ella afluixa, el vaixell s’enfonsa.

Coure és mare. I aquest fet és memorable. No és una mare qualsevol. És una mare amb lletra majúscula. Però ha de saber que és molt més que una mare. És un potencial que no té aturador. Només té incertesa, i defalleix quan veu que és la única que veu projectes on la resta veu defalliment. Espera que els altres ho vegin com ella, que els surti de dins el que hauria de ser evident... i quan un espera i no rep, cau i es desconsola. Per mi és una de les dones més valentes que conec i tant de bo no perdi aquesta perspectiva. Cal ser una formigueta per cultivar el camí, i cal no oblidar-ho per seguir caminant.

A vegades m’agradaria poder arribar a aquesta gent que és com elles. Agafar a Argent i dir-li només que si ha tingut la força i l’amor per crear l’imperi que ha creat en un carrer que ni tan sols els mapes recorden, en un poble on els despertadors ja no funcionen... no busqui a fora. Alhora, voldria mirar fermament a Coure i recordar-li que no està sola i que ella és exemple vivent de que la vida continua.

Feu el favor d’observar tot el que heu fet fins ara i no llenceu la tovallola.
Igual que elles i igual que tu, lector... Revisa criteris, compren la teva intenció real a l’hora de fer les coses. Escolta’t a tu i desconnecta d’altri. El teu camí està molt clar... Els guanyadors van per estadis, d’argent i plata, passen a or.

Jo només puc dir-te una cosa: brilla si és que ets valent i pots reconèixer la teva gran capacitat per fer-ho...