Rubrick, l’holandès

Heu anat mai a Port Aventura? Coneixeu l’atracció Stampida? Jo si, tot un espectacle! Fa dos estius hi vaig tornar a anar, i sense saber ben bé com, allà hi vaig conèixer en Rubrick, tot un personatge! Un noi de trenta quatre anys, viscuts i presents en el registre, però un tros de pa, un somriure tendre i innocent, gairebé d’infant nounat; una mirada clara com el cel, una vida massa intensa potser, una dualitat increïble i alhora, admirable.

En Rubrick i jo vam fer una amistat que potser va més enllà del que és comú, vam aconseguir una connexió d’aquelles que poques vegades a la vida et trobes, vam pujar junts a l’atracció, vam riure moltíssim i evidentment, vam tenir llargues converses al llarg del dia, un dia que per mi serà inoblidable.

No sabria explicar exactament com va anar però sé que va ser una cosa meravellosa. Ell va acostar-se a mi i em va explicar coses fascinants, em va parlar de la seva vida, dels seus somnis, dels seus projectes, de la seva il·lusió de millorar el món, d’ajudar a les persones, però sobretot, em va obrir el seu interior i em va mostrar el seu secret més gran: la seva essència. No he conegut mai a ningú com ell. Ben bé, un personatge de novel·la.

Aquell estiu en Rubrick va viure una situació que potser pocs arribareu a comprendre. Venia d’Holanda a passar només uns dies a la nostra terra, i venia sobretot a oblidar, a trobar-se a ell mateix, a saber què era el que realment volia, que sentia i com podia conduir-ho. Em va explicar que a Holanda havia viscut experiències que sincerament, a mi em van costar de creure. Havia passat tota la vida treballant, havia viscut per ajudar als altres, havia composat diverses melodies. Aparentment era una persona feliç i aposentada, havia après molt de la trentena, però en aquell moment de la seva vida, en aquell parc d’atraccions havia volgut aparcar tot aquest passat i venia a trobar les respostes. En Rubrick va asseure’s amb mi i em va explicar aleshores el seu gran dilema, aquest que us deia, em va semblar impossible de creure.

S’havia enamorat de la Lluna!

Si si... la que tots coneixem i que cada nit ens acompanya. Evidentment això era una cosa impossible, mai podria tenir-la plena a les seves mans...

La meva primera reacció va ser esclatar a riure! La seva mirada va ser de tristesa. Un cop més, ningú l’entenia. Certament vaig preocupar-me en veure el seu rostre i li vaig demanar que m’expliqués més detalls, que em parlés del seu tema.

En Rubrick va agafar-me la mà, va respirar profundament i va pronunciar les següents paraules:

- “Mira Lou, sempre havia desitjat trobar la perfecció, trobar a alguna persona o trobar quelcom capaç de comprendre’m, trobar amb qui crear un món únic on només hi tinguessin cabuda dos subjectes. Creia que mica en mica anava trobant el meu lloc al món, creia en això i mira’m ara... sé que tot el que desitjo és impossible. Avui he vingut al parc perquè a vegades em sento com les atraccions, precisament com l’Stampida. A vegades dins meu hi tinc dos personatges que dialoguen, en Ru i en Brick. Si t’ho hagués d’explicar perquè ho entenguessis et diria que en Ru és el meu amic. En Ru és el meu somriure, és la il·lusió, és la profunda creença de que tot tornarà a funcionar, és el cúmul de la sensació, és la meva plenitud. Tot i això i igual que l’Stampida, també tinc en Brick: ell és el meu foc intern, però és un foc que constantment em crema. És la veu que em diu que tots estan a la meva contra, és la veu que em diu que no confiï, és la veu que sap que mai ningú m’ha estimat realment, i potser no és així, però la veu m’ho diu. És una sensació molt trista i molt dolorosa per mi, no sé com controlar-la i a vegades se m’escapa de les mans.

La veritat és que en aquest punt dins meu alguna cosa havia canviat. La seva cara de dolor em feia mal. Els seus ulls estaven desolats i la seva enteresa començava a desmuntar-se dins dels meus esquemes. Ell però, va seguir parlant.

- “T’he dit que m’he enamorat de la Lluna? Et deu semblat una bogeria! Però bé... per mi és només una manera d’expressar el que em passa des de fa uns mesos. Penso que si pogués tenir la lluna a les meves mans, tot això canviaria. A vegades, sobretot a les nit, estic sol a casa, sento només el silenci i la brisa, miro al cel, tanco els ulls i aleshores penso. Penso que el meu cos es trasllada, que tots els meus músculs reposen, i em sento lluny d’aquesta terra, em sento al costat d’ella, d’aquesta esfera blanca i lluminosa que em recolza quan ningú m’escolta. Sento la seva textura suau i tendre, penso en que potser em mira, penso que al seu costat res pot passar-me, penso que sempre serà perfecte. Però evidentment, a vegades la lluna no és plena i aleshores jo desespero.

En Rubrick estava realment commogut en el seu deliri. Dins seu el debat cada nit

encetava i ell no sabia com fer-s’ho per parar el diàleg. En Ru li deia constantment que tot allò que volgués ho tindria, fins i tot la Lluna si fos necessari. En Ru li projectava un seguit d’imatges i de moments, en Ru li ensenyava tot això com si fos una pel·lícula, Li feia sentir i li feia veure com n’era de màgic adormir-se cada nit al costat de la lluna. Li ensenyava el seu propi cos estirat damunt d’ella, li recordava les llargues converses de matinada, li recordava les emocions més profundes viscudes amb ella... en Brick però també hi deia la seva... li deia “Rubrick per favor! La lluna mai podrà ser totalment plena! T’estàs il·lusionant amb quelcom efímer! La lluna és massa enlaire i tu ets massa petit per arribar-hi, ella és grandesa i a tu sempre t’han sortit malament els grans projectes! Com pots pensar que la lluna, quan és mitja, ho és només per tu? Realment penses que ella agafa aquesta forma per acollir-te millor damunt seu? Vés home... la lluna és universal, és massa llum per a tu sol, tot el planeta sencer l’observa cada vespre! Tota la humanitat hi parla..... Vés home... potser si que, perquè tu ho diguis, la lluna estarà disposada a aguantar-te! És totalment injust que creguis això, ets un egoista

i això que fas no està bé”

Podeu imaginar que després d’això, fins i tot a mi em queien les llàgrimes! Vaig mirar fermament als ulls d’en Rubrick i només li vaig dir quatre paraules: JO CREC EN TU.

La mirada d’en Rubrick va canviar completament. Vaig explicar-li que de molt petita, jo em vaig enamorar del Sol, l’astre rei. Era evident que mai l’obtindria, era evident que cremava massa per ni tan sols acostar-m’hi. Dins meu també hi havia aquests diàlegs entre veus profundes.

En Rubrick semblava no creure’m... Però li vaig dir només una cosa que, almenys per mi, era útil:

“Quan l’amor és més fort que les adversitats, l’esperança i l’esforç poden fer realitat allò que sembla impossible”

L’Stampida va acabar llavors el seu trajecte. En Rubrick i jo ens vam separar en aquell instant, però d’alguna manera, ell era amb mi i jo era amb ell. I així era sempre. Des de llavors, la lluna no sempre és plena i el sol no sempre es deixa veure. Des de llavors, els homes dubten de si mateixos, des de llavors, tots tenim por i tots no sabem cap on enfocar les nostres vides.

En Rubrick em va ensenyar moltes coses, em va mostrar com va aconseguir ser l’enamorat de la lluna, em va explicar com va complir el seu somni. Al poc temps, vaig rebre una carta d’en Rubrick dirigida a la Lluna, una carta que em va fer patir però que alhora, em va fer descobrir molt. Deia així:

“Pes i nit... els teus braços vorejant el meu perfil, les teves carícies a la meva pell, els teus llavis em miren, els teus ulls somriuen. I jo et sento aquí, et sento en la part més profunda de les sensacions, ets com una pulsació constant i tèbia que volteja dins del meu pit. I et sento amb mi, t’observo i sento, sento que t’estimo com poques vegades he arribat a estimar, i m’agrada molt poder sentir tot això, m’agrada acomplir la idea que sempre havia tingut de l’amor i sona estúpid i potser recargolat, però m’agrada haver demostrat que jo tenia raó, que aquest tipus d’amor era possible. Et miro i cada cop tinc més endins aquesta sensació, et miro i no t’enganyaré, sento molta por, sento por al rebuig, sento por a ser vulnerable. Sento por al matí, a saber que aleshores, ja no podrem seguir...”

Tot i això, en Rubrick ha aconseguit canviar les seves sensacions. Segueix en el seu somni, i lluita constantment entre en Ru i en Brick. D’aquella diada, en Rubrick va aprendre que “quan l’amor és més fort que les adversitats, l’esperança i l’esforç poden fer realitat allò que sembla impossible”. I certament... no observeu mai que quan un dia es esplèndid i el Sol brilla, l’endemà el cel es seré i la Lluna és plena? Res és impossible, ni tan sols, estar enamorat de la Lluna.