No es lo que te pasa si no cómo lo manejas...

“No sé que ha passat avui, no sé perquè aquest sentiment de decepció, no sé perquè diuen que toques fons per tornar a pujar. Avui és un dia d’aquells en els que tot comença a desmuntar-se, com les fitxes del dòmino...Creia que les persones que t’estimen hi són quan les necessites. Creia que una mà amiga sempre es feia present, creia que tot i les adversitats, en moments així aquesta gent aixecava el cap i veia que potser era vital, més que necessària.

Avui he descobert que potser si que la soledat és un punt a tenir en compte. Dol profundament pensar que tot anirà bé mentre tot el que creus es desmorona. Fa veritable mal sentir que res del que creus és cert i potser la culpa és simplement de l’home, del fet de pensar que amb la voluntat i el desig pots moure muntanyes. Som tan indefensos, tot és tan gran al voltant i és tanta aquesta sensació... perdre als que estimes, aquesta és la qüestió. Avui he sentit la decepció a la part més fonda de mi. Només voldria saber com canviar-la...”

Aquests darrers paràgrafs són realment profunds, d’aquelles coses que contradient a Bécquer, escrius quan sents, escrius a raig, sense parar, i sense parar-te a pensar que potser només són tonteries o fruit d’un moment confús, d’un moment de dolor, d’un estar en el que ets, fora de tu. I això ens passa molts cops a la vida. Fins i tot a la tele passa! Avui estava veient Ventdelplà, i en Monràs, formós empresari adinerat i capaç de portar un vaixell en la més gran de les tempestes ha dit una frase més o menys així “ Sempre m’havia sentit capaç, sempre havia cregut en mi, en les meves possibilitats i en el terme de que amb la meva fe, jo podria moure muntanyes. I en aquesta ocasió, per primer cop, sento que potser no ho podré fer”

Què fer en aquests moments? Com agafar-te les coses? Com fugir de la idea de que la realitat és només una il·lusió? M’agradaria respondre a això compartint amb vosaltres un dels millors poemes, per mi, de Martí i Pol:

ARA MATEIX

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

Potser només m’enganyi constantment, potser res del que crec viable pugui arribar a ser-ho. Potser només hauria d’enfocar-me en allò que una vegada vaig escriure... “el món canvia i nosaltres tenim por al canvi”. Però per què? Per què els canvis no poden ser a millor? Per què la pèrdua sempre s’entén com a fi? Tal vegada no seria millor tornar a creure? Tornar a pensar que a vegades, els mals moments et juguen males passades... Tal vegada, no seria millor tornar a creure que tot està per fer i tot és possible...?

Podria allargar-me molt més en aquest text, podria no parar d’escriure només per creure una vegada més que el que més desitjo arribarà a port... però potser que simplement deixi en aquesta ocasió que parlin les paraules del poeta, que d’una vegada assentem els peus a terra, enterrem el que no ha sortit bé, i ens proclamem hereus d’un temps de dubtes i renúncies, sí... però d’un temps que queda enrere, com una simple batalleta perduda però mai com a una guerra. Sé que tot és possible. Posem-nos dempeus altra vegada i continuem la lluita, perquè com deia el mite, “si tienes un porqué lo sificientemente grande, podrás encontrar el cómo” Centrem-nos en això i oblidem la resta.