IMPOTÈNCIA

La veritat és que mai havia parat atenció a la paraula “impotència”. Potser perquè mai m’hi he sentit, d’impotent... potser perquè sempre he dit que la paraula “impossible” no tenia cabuda al meu diccionari...

La cosa però, ha començat aquest matí. Un bon company m’explicava les seves històries amoroses, i entre somriures i estridències de territoris que no es deixen conquerir... m’ha mirat intensament. Els seus ulls s’obrien profundament, i des d’aquesta mateixa profunditat, la seva veu s’ha transformat per uns segons, ha transmès el tacte del dol i ha vocalitzat un elevat grau d’impotència:

- “Lou és molt dur adonar-te de que ella és la dona de la teva vida. I que no hi ha ningú més com ella”.

Per un moment el seu discurs ha calat molt a dins meu, i ràpidament, li he plasmat un to més còmic i li he dit que bé... que no es tanqui portes perquè mai se sap. Reconec que aquesta afirmació meva, no és del tot meva... És a dir, jo sempre ho he pensat com ell, hi ha una persona que et marca per sempre. O diverses persones que són realment importants per tu. En termes d’amor, bé... jo pensava que algú havia d’arribar i en un acte de sinceritat (i espero de comprensió pels afectats) en el moment d’anteriors relacions tenia la certesa i us ho dic sincerament, de que si... que allò estava bé però que no era exactament el que volia jo.

Avui és diferent. I m’arrisco plenament i amb molt de gust a que tots refuteu les meves explicacions. A que molts em digueu que això no es pot dir mai, que alerta amb el que deixem escrit i que potser demà ens sabrà greu.

Jo sempre m’he mogut per decisions molt fermes. És cert que la vida canvia i molts pensareu que les persones i els gustos també canvien. Jo penso que més aviat evolucionen, i que potser si que les coses s’acaben però no ho sé... Des de petita tenia certes coses molt clares, han passat vint-i-cinc anys, i encara les sento, les penso, les dic i les veig igual de clares.

Potser, per als més adults, l’experiència és un grau i millor no refiar-se ni de la camisa que es porta... però volia compartir amb vosaltres que avui m’he sentit feliç quan el meu company ha pronunciat les seves paraules. Per una vegada he connectat realment amb un pensament similar al meu. Potser en un moment de la vida alguna part de tu fa un click, i de cop, sense saber ni com ni per què, et sents en el lloc exacte, en el moment adequat i amb la persona idònia.

I potser no val la pena creure i sigui millor pensar que tot això és fruit d’un núvol mental que dius ara perquè estàs capficada en això... i que quan un temps passi tot canviarà i que feliços serem tots amb el nou o la nova.

Perdoneu però ho intento de cor eh... però no trobo la manera. Realment vosaltres també penseu que això és tan volàtil? La meva àvia sempre deia que allà on un s’hi troba bé, sempre hi torna. Jo penso que directament ja no marxa.