COR COUNTRY

Sóc d’aquelles persones que han de fer més d’una cosa alhora per sentir-se en actiu, d’aquelles que si segueixen sempre la mateixa línia senten que no avancen i sobretot, que no milloren. Fa uns mesos que vaig encetar una nova activitat. Sempre m’havia cridat l’atenció, i fins i tot havia parlat amb la persona que feia les classes i sempre m’havia dit que ho provés. I un bon dia vaig començar a ballar country.
Tota la gent era més gran que jo, però a mi i a ells no els importava. Ens divertíem, ens apreciàvem, ens ajudàvem i lentament, ens impregnàvem d’aquells móns diferents, d’aquelles xerrades a la sortida, d’aquelles trobades, d’aquelles sensacions de carretera deserta i d’esperit lliure.
Crec que sempre recordaré la primera trobada. A un local de Canet. Era una nit de dissabte, de pluja intensa, sobre les onze de la nit. Vaig arribar sola, doncs en aquell temps anava sola, sovint, a molts llocs. Els meus companys van decidir que no vindrien a la trobada; “massa pluja per cossos adults” explicaven entre trucades i bromes... Només un parell de companys del meu grup m’esperaven a dins. I a dins, també, m’esperava una dona que em despertaria molta admiració.
El mestre de cerimònies se’m va acostar just arribar per saludar-me, i per presentar-me a la seva companya de camí. La primera sorpresa, penso, va ser mútua. “Força joventut” em van dir els seus ulls... i crec que els meus li van dir alguna cosa així com “quina sort, no sóc la única persona que creu que l’amor no té edat”.
Crec que ens vam sentir molt identificades una amb l’altra. I així, sense conèixer res una de l’altra. Em va mirar tendrament i em va mostrar molta llum, molta sinceritat, i en cert sentit, molta duresa per arribar fins on havia arribar. Una història d’amor diferent, surrealista a ulls d’alguns, plena d’interessos en ulls d’altres, i transparent, molt transparent als meus ulls.
El meu mestre em va dir que eren parella, i ens va deixar soles un moment, doncs la festa i els convidats també el sol•licitaven. I ella em va somriure, i jo li vaig dir “Carai, així que sou parella...” Ella va adquirir aquell posat que tantes vegades he posat jo mateixa, i va arrencar el discurs breu i ja memoritzat que imagino, igual que jo, ha recitat moltes vegades...
“Si... sobta una mica oi? Per la diferència d’edat i això...” La seva expressió restava a l’expectativa, potser a l’espera de les típiques mirades de cortesia però de poca acceptació, potser a les preguntes indiscretes, potser a la sorpresa desitjada de que algú entengués el seu amor, aquell que ella mateixa agraïa cada dia.
I jo li vaig somriure, i li vaig dir “Sembla mentida oi? Ja som dues persones en una mateixa situació. Jo també em porto alguns anys... una xifra d’aquelles que pot despertar dubtes de relacions familiars... pare i filla, cosins germans... potser coneguts? Jaja!”
La veritat és que la seva mirada es va encendre de cop amb aires de sorpresa, va canviar
de cop la cara i va esclatar a riure; un riure d’aquells que crec, feia temps que no deixava escapar. Van ser només uns minuts, molt pocs, però suficients per despertar-me admiració cap a una parella que, com jo, ha lluitat pel seu amor i per les seves creences.
Sonarà poètic, sonarà idíl•lic, però senyors... quan es trobin amb una mirada com aquella, quan es mirin i vegin la primera arruga, quan es pensin que ja no tenen edat per això, quan el seu sexe necessiti una reconstrucció, quan la por i els dubtes els pintin el camí de fosc... tanquin els ulls i recordin això, unes paraules que a mi em van captivar quan les vaig escoltar del meu mestre a la seva dona. Plantegen tot el que pot passar-te pel cap quan et trobes en una situació així i alhora, recorden que allà on hi ha emoció vertadera, poca cosa a fer hi té la raó...

“Avui la meva ment continua despistada... No sé què pensar, no sé si acostar-me o mirar-la; si deixar-la acostar o donar-me per assabentat quan em mira...
Serà un joc? Estarà jugant amb mi com tantes dones juguen amb els homes? O seré jo qui estarà jugant? Seré jo qui estarà imaginant? Serà la meva ment la que veu on no cal veure? Seran les meves ganes de felicitat oblidada les que em fan somniar o imaginar? O seran els seus ulls els que em busquen perquè en el fons som dos solitaris empedernits?
Tenim futur?
Ganes no ens en falten... n’estic segur... però som ella i jo els predestinats a compartir l’amor?

Bé... jo crec que si... no creieu?