La nit del 15 de maig

Paper en blanc, llàgrimes al rostre. Lluna plena. Silencis. Sense tu

Avui em toca posar punt. Em toca somriure i entendre que la vida continua. Em toca retocar els somnis, em toca tornar a l’escola i agafar llapis i goma. Em toca ser prudent en les petites coses. Diuen que tot té sempre com a mínim dos punts de vista. Els meus diuen que tot sempre acaba bé, que allà on hi ha hagut sempre hi queda. Però també em diuen que tot això no és res més que un gran moment per aprendre.

I em sento buit, i em sento sol. I comprenc, jo sempre comprenc. I procuro corregir aquells punts que ja no em pertoquen. I aquest ofec constant no deixa de ser-hi. I penso en el que m’han ensenyat, i resulta que fins i tot tinc gran formació en aquests temes. Però avui ja no en sé més. Però avui tot em pesa, i el temps ha de passar. I diuen els savis que el temps només enterra allò que el cor ja ha donat per mort.

I em dius que canviï les sensacions. I els puc donar la volta, i puc fer bon paper, i puc viure el que per edat em toca. Però jo vull l’altra vida, la que fins ara portava. I entenc el temps i entenc l’espai, però em costa desdibuixar el que ja havia construït.

I torno a la mateixa pàgina, i el meu titular està en quarantena. I no sé què redactar. I no sé si aquest és el meu ofici. No en sé més, no sé com dir-vos com em sento.

Perdut, perdut enmig de tot. Sense tu. I desitjaria que no m’importés el teu petit espai de sensacions i sentiments, i desitjaria no saber del cert que ens estimem. I desitjaria no saber que estàs pensant que aquest és el camí fàcil, i desitjaria no pensar que penses que les dones sempre viuen en el drama.

Avui el drama viu en mi, i jo visc en ell. I em sento, em sento en tu sense mi, i et sento en mi massa amb tu.

Incertesa. Sensacions feixugues, i arguments escoltats i ben entesos.

Nit. Fred. Boira.