Tot queda enrere

Bé... han passat mesos en els que hi ha hagut altres tasques a fer. Si, pot sonar a excusa, però és així. Ara les coses tornen a ser més tranquil·les, i el temps es recupera. Tot el que he escrit en els últims mesos anirà apareixent aquí. De moment, un d'aquells escrits que fas i que deixes... Si més no és graciós recordar com eres en aquell moment!


Et sento lluny, et sento apàtic, et sento fred... potser només t’hi sento en aquesta distancia gèlida, en aquest espai de temps on no ens trobem, on les mans ja no s’enllacen, on les mirades ja no es creuen, on els petons ja no cremen.

Et sento lluny i et sento apàtic, quan no tinc la teva presència, quan només puc recordar el teu somriure, quan vius en la teva independència... i tot plegat em resulta estrany, em resulta volàtil.

I em resulta estrany perquè les coses són tant diferents... és tant diferent viure en les teves abraçades, en els teus ulls que em transmeten, en els teus llavis que m’acaricien... és tant diferent.. i alhora, és tant incomprensible...

Potser és por, potser és la manera, potser és el teu sistema... però no notes l’enyorança? No notes les ganes de ser-hi? Les ganes de conviure? Diuen que trobar-se sol és estar envoltat de gent i pensar en el que està lluny... Potser sigui d’aquelles persones que senten massa... Potser senti el fet de sentir, potser simplement sigui l’espera... l’espera de sentir-te sentir el que jo sento...


Què boig el món...


A vegades em pregunto si sóc jo el boig, si la meva ideologia és falsa, si el món que em projecto cada dia té alguna mena de sentit, si viure del que imagino pot aportar-me
Sobre el sentir-se sol, sobre el perdre el temps, sobre la incertesa, sobre sentir-se desplaçat, sobre el sentiment de creure que has deixat de ser important; sobre el valor de les coses... Sobre si em miro massa a mi mateixa però alhora, sobre el saber que jo mereixo, sobre el sentiment de saber que tot s’acaba en aquest principi...