GRÀCIES, MESTRE

Avui us explicaré una història d’aquelles que no es creuen.

Es tracta de la història d’una bruixa, “LA PEQUEÑAJA” i un mag “VON ZARATUSTRA”, “VonZa”, pels amics.
La Pequeñaja sempre havia estat una bruixa molt forta, molt segura, entregada als altres amb cos i ànima. Era aquella clau secreta que mai trobes quan vius una situació límit. Sempre tenia solucions, sabia moure’s en tots els terrenys, podia estar abatuda, podia cridar al cel perquè no trobava respostes, podia lluitar en totes les guerres per més perdudes que estiguessin. Sempre tenia respostes i sempre es sentia segura.
La Pequeñaja, però, en un dels seus actes heroics, va rebre una maledicció molt poderosa: una altra bruixa, “La Burbona”, pertanyent al seu mateix arbre genealògic i més gran que ella, li va llençar una fletxa plena de verí que se li va clavar al pit, profundament, dolorosament.
La Pequeñaja va perdre la seva capacitat per resoldre els conflictes, va veure com davant dels problemes, coneixia tots els passos teòrics però ja no tenia aquell poder per moure’s, per actuar, per solucionar-ho tot eficaç i ràpidament. La Pequeñaja volava i volava damunt la seva escombra vella però res ni ningú podia ajudar-la.

Un bon dia, La Pequeñaja va recordar que dalt de les Muntanyes Vistmark hi vivia el seu mestre, VonZa, el mag que va iniciar a La Pequeñaja en les dificultoses arts de l’encanteri. Sense pensar-s’ho, La Pequeñaja va enfilar-se a la seva escombra i va volar cap a Vistmark. VonZa, com sempre, la rebé amb els braços oberts dins la seva cova.

VonZa, però, era un mag totalment diferent a ella, i alhora, completament igual. Després de molts mil·lenis de trajectòria solidària vers els altres i com no, de recompenses inexistents, s’havia apagat. VonZa estava cansat de l’experiència, cansat de ser sempre el bo i que a sobre, tots els senyalessin amb el dit com a un incomprès.

Per contra, La Pequeñaja sempre havia actuat igual que VonZa però a canvi, havia rebut paraules amables d’agraïment i no havia defallit mai.

Ara però, havien canviat molt les coses...

VonZa s’havia introduït en un altra tipus de màgia, “El Semenfotisme i l’Amor Propi”. Tot i això, sempre hi havia una part d’ell que el transportava a la vida entregada de l’Ahir i quan això passava, VonZa s’apagava molt. La Pequeñaja era conscient d’això i quan va demanar ajuda al mag, sentia profundament que VonZa es feia present, l’ajudava i l’omplia.
Aquell dia, Mestre i Deixebla van iniciar un viatge Terra Endins i VonZa va fer un dels seus encanteris per a retornar la força perduda a La Pequeñaja.
L’esforç de VonZa va ser enorme, va pronunciar les Paraules Màgiques i La Pequeñaja va retrobar tot el que havia perdut.

Aquella nit, junts sota el cel estrellat, VonZa i La Pequeñaja van romandre un al costat de l’altre: observaven el cel, sentien el fluir del vent cada vegada més i més càlid envoltant els seus cossos, i dins seu, viatjaven per tota las seva història personal.
El cel s’anà tornant clar, la lluna s’anà enretirant i a l’horitzó, s’apuntava el somriure de l’Astre Rei.
No sé quin era el pensament de VonZa en aquell moment però la veritat és que La Pequeñaja havia après una gran lliçó.

El verí d’aquella fletxa s’havia convertit en una massa càlida, flonja i esponjosa, amb gust d’Ambrosia, “el manjar de los dioses”. La Pequeñaja mirava al seu Mestre i sentia com dins seu, creixia l’Ambrosia. Sentia un fort agraïment cap a VonZa. Havia après què era el que es sentia quan algú t’oferia la clau, quan algú et mostrava el veritable concepte d’amor. Sentia molt endins que el mag s’havia convertit per a ella en allò que ella havia estat sempre per als altres. Digueu-li la solució, la via d’escapament, el suport, el recolzament...
El camí a la vida de La Pequeñaja havia adquirit un altre to. I volia demostrar-li això al seu Mestre, volia dir-li de totes les maneres possibles per arribar a tots els sentits, volia dir-li simplement, la paraula màgica:

GRÀCIES.

En el món d’allò desconegut, en el món de la fantasia i de la màgia, “GRÀCIES” és un mot mil·lenari i molt poderós. Només els mags i les bruixes poden entendre el veritable significat del mot.
Vindria a ser, en el món dels homes, alguna cosa semblant al foc que Prometeu va robar als Déus i va entregar als homes. No sé ben bé com podria exemplificar el poder d’aquest GRÀCIES: una sensació de plenitud, de pau, de satisfacció... de quelcom que t’empeny amb molta força a seguir. És la mostra més gran, per mi, que pot expressar-se a algú. És en certa manera, la representació d’una sensació que t’impulsa a l’admiració, a l’estima profunda, a la gran mostra de Jo sóc aquí, i hi estic per recolzar-te a tu.
Potser a vegades no ens n’adonem però els nostres mestres sempre hi són.

La Pequeñaja havia regalat talent a canvi d’uns “gràcies” buits, s’havia conformat. VonZa també n’havia regalat, però després de tantes doloroses decepcions havia après a no creure’s res i sobretot, havia après a qui donar-ho. I per mi aquesta és la gran lliçó.
La Pequeñaja encara no sabia com s’ho faria per mostrar-li i fer-li arribar i sentir totes aquestes sensacions al seu Mestre, però molt a dins del seu cor sabia tota la il·lusió que el mag li havia retornat.
Des d’aquell dia, La Pequeñaja tornà a volar i a buscar solucions. Ara, però, des d’una perspectiva molt més elevada...

GRÀCIES... Mestre.

Tu a ells, no ells a tu

Segur que algun matí us ha passat que de cop sona aquella musiqueta estrident evidentment del despertador, o aquella cançó que tant us agrada i que heu seleccionat com a melodia per llevar-vos, i permeteu-me l’expressió, per llevar-vos amb “trempera matinera”, amb energia per tot el dia? O potser, algun matí us ha passat que us heu llevat “desganats”? Amb una sensació freda, de baixa intensitat? Veient l’habitació desordenada i escoltant aquella veueta interior repassant tota l’agenda del dia?

És fotut aixecar-se així, com planteja la darrera opció... I quan ens passa, crec que simplement utilitzem tots els nostres mitjans per rebolcar-nos durant tota la jornada en aquesta sensació, per vestir-nos amb el xandall més gastat, per oblidar-nos de totes les cremes facials i per esmorzar un cafè sol mentre ens recitem què desgraciats que som i que malament que ens van les coses.

A mi també m’ha passat algun matí, avui mateix m’he llevat així. Una nit de breu dormida, una sensació que pesa a l’estómac, un diàleg repugnant i avorrit, però DUES OOPCIONS PER ESCOLLIR:

1) Caure en el defalliment i tenir un dia fatídic
2) Canviar l’actitud i procurar sensacions diferents.

Avui m’he sentit així en certa manera... cansament, ganes de que les coses siguin diferents, ganes de retrobar moments amb els qui m’importen, dubtes, pors, desconfiança, incerteses... i és que en el fons, tots som humans i com a tals, tenim tant les emocions per a sentir-ho com la racionalitat per parar-nos i canviar tot això.

Així que he escollit la segona opció.

Ara sóc al bar de sempre i m’estan preparant un suc de taronja natural. Necessito vitamines per a la part física i sí, potser puc carregar-me de sucres, però no només el meu cos necessita aixecar-se, també ho necessiten les meves emocions. I per això, ara estic asseguda i escrivint. Perquè per a mi, aquesta és la manera, aquest és el sistema per passar una mena de làser que faci una radiografia de tot el meu interior.

- Com em sento? Quines sensacions tinc? Què em diu el meu interior?
- Per què crec que em sento així?
- Realment hi ha alguna cosa que em faci sentir així?
- Què és el que m’agradaria sentir?
- Com puc fer-ho per arribar a l’estat desitjat?

Crec que és molt important que cada vegada que ens llevem així ens fem preguntes similars. Bé, de fet penso que cada dia hauríem de trobar espai personal i solitari per estar amb nosaltres mateixos, per posar atenció a aquests estats, per saber i sentir profundament quin és el nostre estat realment.
Relaxar-nos més i alhora, descontrolar.nos més, com bé deia Guix en un dels seus llibres.

Tota la vida es composa d’estats i és important, almenys per mi, ser conscient de quins estats visc, de si les sensacions són producte d’un instant o si el que realitzo realment no m’omple. A vegades ens enfadem amb el món, amb les persones, amb nosaltres, però... ens enfadem sempre? “Som” a nivell d’identitat, persones enfadades, molestes amb una feina en general, amb una activitat lúdica en concret, amb una “manera de ser i de fer”, amb una parella? O simplement ens sentim a vegades així? Alguns potser pensaran que si sempre és així potser és que el tema no sigui en nosaltres, o que sigui alguna cosa externa, però això ja seria alguna cosa a analitzar des d’un altre punt de vista... Però si les sensacions desagradables són puntuals, potser que tot plegat només sigui producte d’un mal dia o d’una mala sensació.

I us posaré un exemple ben senzill:

- El meu suc de taronja té un gust massa amarg. Sempre ho és? M’agrada que ho sigui? Puc fer-hi alguna cosa?

Doncs com ja vaig dir en un altre escrit, demanaré un altre sucre.
Que no et canviïn els teus estat perquè qui ha de canviar-los ets tu. Tu a ells, no ells a tu.

Trobar-se en pau

Aquest cap de setmana m'he sentit estranya, diferent...potser perquè un cop més, he vist les coses d'una manera completament diferent als meus. Quan perds algú inicies una nova etapa, un procés on l'Ara ja no és igual, on el temps empeny i la vida continua... i ho fas sense aquells que t'han vist créixer, sense aquell cos, sense aquelles paraules... Però també has d’aprendre que ho fas en unes circumstàncies de dol, de pèrdua, de llunyania... Al meu voltant tot són sentiments de pèrdua, tot són sensacions de " I ara, què és el que hem de fer?" "Ara tot ha canviat" o "Ara no sé com seran les coses, i aquell dia de demà que havia d'arribar ja és aquí". Els sentiments i les llàgrimes es barregen amb el deure d’allò que s'ha de fer, dels papers que s'han d'omplir, dels armaris que cal buidar, de la por a tot el que ara canviarà, de la por ales noves estructures. Sento que en certa manera, tot això que ha passat és un procés i que la mort t'abraça quan menys t'ho esperes. I potser ara sento com alguns em diuen que no van dir aquella frase de disculpa, aquella paraula amable... i sento que potser jo també em qüestiono si serà que jo visc en una realitat diferent, si és que potser ho hauria de viure tot des d'una perspectiva fosca, si potser hagi de procurar més "Estar a casa" o "Fer el que toca", però per més que m'esforci a veure les coses així, a caure en el dramatisme, NO PUC FER-HO. I no és que no senti la pèrdua o que no sigui conscient de tot el que possiblement "Ens ve a sobre"..., ho sento igual o més que tots els altres, però penso que aquesta filosofia no ens pot ser útil de cap manera, penso que la raó ara s'ha d'instal·lar per damunt de les emocions, penso que aquesta "pinya" que diuen que hem de tenir ara i que mai ha existit, l'hem de començar a tenir amb nosaltres mateixos, des d'una perspectiva assenyada i congruent, crec que ara més que mai hem de Trobar-nos en pau. Crec que els canvis sempre ens fan por però certament, aquest canvi no té volta enrere i hem de continuar endavant. No serveix de res lamentar-nos ara per allò que no vam fer, no serveix de res pensar que "som tan poca cosa" o que "ens ve una muntanya a sobre"... Jo penso que el més útil ara és encarar la muntanya i començar a fer camí. Potser no sabrem com fer-ho, però no ho sabrem ENCARA. Al cap i ala fi, la vida segueix i passa com deia el poeta, "en la tarea de su propio pasar". Tot flueix i de nosaltres depèn, exclusivament, que flueixi amb una actitud o altra.Trobar-se en pau, en darrera instància, és l'única manera de permetre'ns fluir.

Y es en esos momentos... en los que dices... ¡¡ BASTA!!

Avui he rebut la trucada d’una amiga, la Sandra. Bé... no sé ben be que dir-vos. No faré públic res del que m’ha explicat, respecte davant de tot. Però com que m’ha donat permís per fer-li una reflexió sobre el que li ha passat, si que intentaré explicar què he sentit mentre hi parlava i com gestionaria jo la seva situació.

La Sandra té, en teoria, una relació estable. D’aquelles que s’entenen normalment com a vida en parella, tu cuines, jo trec el gos, aquest dissabte a casa els meus pares i recorda de trucar a ta mare... El cert és que NO sap ben bé què és el que té...

Resumint molt, la Sandra m’ha comentat que en Josep el seu xicot, va sortir ahir amb els amics. Unes copes de més, unes hores de més, unes noies de més...Havia d’arribar, si si... noteu l’expressió “havia” d’arribar a certa hora determinada, si no la Sandra és de les que puja per les parets. Bé, en Josep va xerrar més del compte i la qüestió és que va arribar més tard del previst. Per postres, mentre s’ho estava passant d’allò més bé a la discoteca, va trobar-se a la seva cosina, la Clara... i la va trobar feta un nyap. Acabava de tallar amb el seu xicot, en Martí. La cosa és que com a cosins que eren, en Josep va aguantar el seu mar de llàgrimes i no se’n va adonar, però el maquillatge va quedar impregnat entre mucositats i llàgrimes –perdoneu la part escatològica- , impregnat al coll de la seva camisa juntament, com no, amb el perfum d’Ultraviolet.

En Josep era conscient de que havia fet una bona causa ajudant a la Clara, i va acabar la nit rient i llençant mirades, parlant amb totes les noies i no va anar pas més enllà, doncs per alguna cosa tenia a la Sandra, la seva millor opció.

La Sandra va adormir-se de tant esperar i al matí següent, quan en Josep encara sentia el tum tum a les orelles... la Sandra va muntar-li una catàstrofe. Seguint l’expressió de les àvies, “li va liar un tango que ni els d’en Gardel!!”:

- “On eres? Què feies? Amb qui estaves? Per què arribes a aquestes hores? Ahhhh segur que ja me l’has fotuda! Coi d’homes, tots sou iguals! No es pot confiar amb vosaltres. No esteu contents amb el que teniu a casa i per això ho busqueu a fora. Tota la nit parlant amb noies, de ben segur... i segur que ja els has donat a totes el telèfon i és clar, el correu també, oi? Què et penses que em mamo el dit? I què són aquestes taques de maquillatge a la camisa? Pots explicar-me per què em fas això? Jo no ho mereixo....”

Bé... i podria seguir en la línia de tot el que li ha dit sense ni tan sols, deixar-lo obrir boca. És clar... en aquest punt jo he observat un munt de creences que té la Sandra respecte d’en Josep i que no s’aguanten per enlloc, totes surten del seu caparronet... Fa molt temps que ho he comentat amb ella, però potser si que verba volant scripta manent... així que aquí ho tens:

Potser, Sandra, hauries d’estimar-te més i de confiar més en tu i en el que vals. Si en Josep comparteix tots els seus moments amb tu, no dubtis tant de si és o no és com hauria de ser el que segons tu teniu. Observa, que a vegades si estires molt una corda pot ser que peti. Observa que quan li dius a en Josep “segur que me l’has fotut”, el que fas és atacar profundament la seva virilitat i per mi, incentivar les seves ganes de fer-ho. Si ell t’ha escollit no pots desvalorar el que t’ofereix així com així. I no ho dic en to masclista o a nivell de “dones objecte” ni molt menys, només t’ho dic amb la idea de que notis que el que projectes és el que obtens.

Res, absolutament res, és controlable. Així doncs, i com deia aquell gran llibre d’en Xavier Guix ¡Descontrólate!. No val la pensa jutjar si ha donat o no el mòbil a les noies de la discoteca, no siguem tan infantils! Amb qui comparteix els dies? A qui dedica els seus moments? Per què estaria amb tu si té tantes opcions? Alguna cosa bona deus tenir, no trobes? I no serà que el que potser et caldria és enfocar-te més en això? Confia més en tu i procura lluitar per ser feliç, tu amb tu, tu amb ell, ell amb ell i ell amb tu. No hi ha perill més gran que voler tenir el control d’allò que és incontrolable. Com també deia molt encertadament Guix en el seu altre llibre Pensar no es gratis, “sembrarás un pensamiento y recogerás un destino”. Així que Sandra, un cop més i amb la mà al cor, és normal desitjar tenir el control de les coses que ens succeeixen, però què passa quan no depenen de nosaltres? Què passa quan volem controlar idees, emocions, persones? No és viable. Per més que creguis que amb dramatisme per posar-li un nom, tindràs el control que busques, no és així. Algunes persones creuen que això és possible i mentre creuen el que creuen, no veuen que el que estan realment fent és viure sota la por, la incertesa, la inseguretat, el dubte. Sensacions que els esgoten, els creen estats no desitjats i a més, allunyen a les persones que els envolten. Potser en Josep va enamorar-se de la Sandra que tots coneixíem. Val la pena seguir el camí del desconcert? De la por? Si has triat el camí de la felicitat no permetis que la por l’esborri. Creu en tu, creu en que tot flueix i sobretot, abandona el control o ell t’abandonarà a tu.

No es lo que te pasa si no cómo lo manejas...

“No sé que ha passat avui, no sé perquè aquest sentiment de decepció, no sé perquè diuen que toques fons per tornar a pujar. Avui és un dia d’aquells en els que tot comença a desmuntar-se, com les fitxes del dòmino...Creia que les persones que t’estimen hi són quan les necessites. Creia que una mà amiga sempre es feia present, creia que tot i les adversitats, en moments així aquesta gent aixecava el cap i veia que potser era vital, més que necessària.

Avui he descobert que potser si que la soledat és un punt a tenir en compte. Dol profundament pensar que tot anirà bé mentre tot el que creus es desmorona. Fa veritable mal sentir que res del que creus és cert i potser la culpa és simplement de l’home, del fet de pensar que amb la voluntat i el desig pots moure muntanyes. Som tan indefensos, tot és tan gran al voltant i és tanta aquesta sensació... perdre als que estimes, aquesta és la qüestió. Avui he sentit la decepció a la part més fonda de mi. Només voldria saber com canviar-la...”

Aquests darrers paràgrafs són realment profunds, d’aquelles coses que contradient a Bécquer, escrius quan sents, escrius a raig, sense parar, i sense parar-te a pensar que potser només són tonteries o fruit d’un moment confús, d’un moment de dolor, d’un estar en el que ets, fora de tu. I això ens passa molts cops a la vida. Fins i tot a la tele passa! Avui estava veient Ventdelplà, i en Monràs, formós empresari adinerat i capaç de portar un vaixell en la més gran de les tempestes ha dit una frase més o menys així “ Sempre m’havia sentit capaç, sempre havia cregut en mi, en les meves possibilitats i en el terme de que amb la meva fe, jo podria moure muntanyes. I en aquesta ocasió, per primer cop, sento que potser no ho podré fer”

Què fer en aquests moments? Com agafar-te les coses? Com fugir de la idea de que la realitat és només una il·lusió? M’agradaria respondre a això compartint amb vosaltres un dels millors poemes, per mi, de Martí i Pol:

ARA MATEIX

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

Potser només m’enganyi constantment, potser res del que crec viable pugui arribar a ser-ho. Potser només hauria d’enfocar-me en allò que una vegada vaig escriure... “el món canvia i nosaltres tenim por al canvi”. Però per què? Per què els canvis no poden ser a millor? Per què la pèrdua sempre s’entén com a fi? Tal vegada no seria millor tornar a creure? Tornar a pensar que a vegades, els mals moments et juguen males passades... Tal vegada, no seria millor tornar a creure que tot està per fer i tot és possible...?

Podria allargar-me molt més en aquest text, podria no parar d’escriure només per creure una vegada més que el que més desitjo arribarà a port... però potser que simplement deixi en aquesta ocasió que parlin les paraules del poeta, que d’una vegada assentem els peus a terra, enterrem el que no ha sortit bé, i ens proclamem hereus d’un temps de dubtes i renúncies, sí... però d’un temps que queda enrere, com una simple batalleta perduda però mai com a una guerra. Sé que tot és possible. Posem-nos dempeus altra vegada i continuem la lluita, perquè com deia el mite, “si tienes un porqué lo sificientemente grande, podrás encontrar el cómo” Centrem-nos en això i oblidem la resta.

Cruzado / Paralelo

Hoy ha sido un día muy intenso. De hecho, los últimos días han sido muy intensos. Emociones diversas, sensaciones nuevas, reflexiones extrañas, ideas que no me gustan, decisiones que no sé cómo llevo. Pero aún así, creo que en los últimos tres días mi mente ha dado un giro importante, aunque os suene un poco raro por lo poco o lo mucho que pueden ser tres simples días...

Esta mañana he asistido a otra de las clases de PNL y me gustaría compartir con vosotros algo de lo que he aprendido. Hoy hemos reflexionado acerca de las creencias, las presuposiciones, el lenguaje, y la gestión de la relación entre pensar y decir. Todo ello ha surgido a raíz de un juego, el “Cruzado o Paralelo”. El juego consiste en sentar a varias personas en circulo e ir pasando un objeto con las manos de uno al otro. Hoy han sido dos rotuladores, uno azul y otro rojo. La gracia está en saber si lo pasas en “cruzado” o en “paralelo”. Todos observábamos al iniciador de la ronda: manos en paralelo, rotuladores alineados... paso al jugador dos. Éste cruza los brazos uno encima de otro, como en una cruz y menciona “cruzado” o “paralelo”. Claro, hasta aquí al idea es entender cuando es cruzado en forma y cuando es paralelo, pero llega un punto en que no sé cuando es cruzado y cuando paralelo, la forma de las manos no tiene relación alguna con la palabra, el tono de voz no cambia, qué es lo que pasa para que yo piense “me pasa lo rotuladores en cruzado” y la persona me diga “pues no, para mi esto es paralelo”. Hasta aquí el juego es como un reto de averiguar cuál es el truco, cuál es la estrategia. Cuando son varias las rondas y algunos ya ven de qué se trata el secreto, otros realmente se cabrean porque no lo perciben y sus cerebros se centran en la presuposición. Serán las manos? La posición de los rotuladores? Una sonrisa? Un movimiento de ojos? Estamos tan centrados en eso que no vemos más allá. Y el truco está en las piernas!!

La clave de todo eso es simple: Nuestro cerebro se busca todos los sistemas para entender ¡qué leches está pasando! Y muchas veces, sobretodo en situaciones problemáticas, en enfoque del tema no es correcto: nos centramos sólo en un punto, blanco o negro. No vemos más allá, no lo miramos desde lejos, no pensamos en otras de las muchas posibilidades de enfoque. De hecho, esta última afirmación es la que relaciono con lo que he mencionado antes. A veces nos pasan muchas cosas, muchas vivencias, muchos momentos en los que no acabamos de entender el por qué. Por qué me responde alguien así? Por qué eso no salió de tal forma? Por qué mi amiga se molesta? Por qué nadie me entiende? Por qué no sé expresar lo que siento? Por qué no comparte esa idea conmigo? Por qué por qué por qué. Las cosas suceden y el cerebro no para de dar vueltas al mismo tema. No somos capaces de disociarnos del evento y seguimos con la “rayada” mental, no aprendemos a pulsar el botón de stop. Y pulsar ese botón es algo mucho más sencillo de lo que creemos.

De hecho, si pensamos acerca de lo que nos sucede de determinada manera es porqué así lo elegimos. Todas nuestras vivencias de vida nos crean una especie de mapa mental, algo como un circuito de conexiones que se sustenta en las llamadas creencias: ideas, credos que tenemos sobre nosotros mismos, sobre los otros, sobre lo que nos sucede, sobre nuestra sistema operativo, sobre nuestro qué y sobre el cómo. Éstas creencias son distintas entre ellas y una de las diferencias principales es reconocer si una creencias es fija, inamovible, o si podemos variarla.

Cuando una creencia acerca de alguna cosa o sobre nosotros mismos nos preocupa, debemos aprender a gestionarla y a cambiarla. Cuando una creencia nos limita, debemos usar el llamado PENSAMIENTO CRÍTICO y arrancarla de nuestro sistema porqué no nos funciona y además nos limita.

No me sirve de nada creer “Ese asunto se resolverá así” un poco a modo de ley de la atracción. No me sirve de nada creer “yo no soy capaz” o “yo no sirvo” o “ya soy demasiado mayor” o “nunca encontraré pareja”. Es para mi, lo mismo a pensar acerca de los problemas, y sobretodo de las decisiones que no dependen de nosotros. No sirve de mucho creer en el llamado “wishfull thinking” o lo que es lo mismo, ese pensamiento que deseamos que sea así, pero que no es algo que podamos tocar con las manos ni que dependa exclusivamente de nosotros: “Me quiero casar con Cameron Díaz y lo pido cada día al cielo” o “No quiero terminar una amistad o relación” por ejemplo... Eso es cosa de dos. Tu puedes enfocarte al máximo y hacer todo lo posible para conseguir tu propósito, pero debes tener en cuenta que lo tuyo, sólo será el 50% de lo que se decida finalmente.

No hay nada absoluto, por eso voy a usar lo que me es más útil y más práctico en cada momento. Porque ya sabemos que los “problemas” que pueda tener el hombre vienen de la interpretación que él hace de la realidad, de cómo se lo monta todo dentro de su cabecita. Por eso mismo es importante el Pensamiento Crítico, es importante pues darte cuenta de lo que tu crees y de lo que no, de lo que estás dispuesto a aceptar y de lo que no. Es importante tener en cuenta que todo puede y debe ser relativizado. Si no relativizamos, las cosas que creemos profundamente y que no nos son útiles, nos limitan y se tornan inamovibles, se vuelven un verdadero problema imposible de arrancar y una pesadilla constante para el día a día. Coloquialmente hablando, entonces estás bien jodido.

En este punto yo me planteo: por qué no lo reflexionamos? Por qué uno se queda con un tipo de creencias y no con otras? Si todas las creencias están allí fuera pululando? Coge la más útil para ti! Piensa acerca de las cosas de una manera más útil, nada limitante y mucho más práctica. Por eso, piensa a modo de pensamiento crítico: relativiza las cosas y encuentra aquello que verdaderamente te es útil, lógico y cómodo para sentirte bien y para ser más libre, más feliz.

Muchas de nuestras ideas son simples presuposiciones. Creemos que son así, que son ideas ciertas y las tomamos como tal. Y no observamos que quizá, sólo podrían serlo, o no. Debemos aprender a mirar des de otra perspectiva, cambiar el enfoque. Si aprendemos a relativizar y a cambiar de perspectiva, si cambiamos lo que creemos inamovible o inmodificable a otro ámbito, a la posibilidad de que no sea así, anulamos el problema. Hacer este esfuerzo de cambio de perspectiva significa anular el problema. Cambiando esto cambiamos el conjunto de creencias, y quizá, a veces nos hacemos montañas de granitos de arena, quizá deberíamos parar y enfocarnos más en el pensamiento crítico. Qué es más útil para mí? Qué me aporta pensar de esta manera sobre éste tema? De qué me sirve tener ésta creencia? Hay algo que me limite? Cómo puedo cambiarlo para ser más feliz?

Rubrick, l’holandès

Heu anat mai a Port Aventura? Coneixeu l’atracció Stampida? Jo si, tot un espectacle! Fa dos estius hi vaig tornar a anar, i sense saber ben bé com, allà hi vaig conèixer en Rubrick, tot un personatge! Un noi de trenta quatre anys, viscuts i presents en el registre, però un tros de pa, un somriure tendre i innocent, gairebé d’infant nounat; una mirada clara com el cel, una vida massa intensa potser, una dualitat increïble i alhora, admirable.

En Rubrick i jo vam fer una amistat que potser va més enllà del que és comú, vam aconseguir una connexió d’aquelles que poques vegades a la vida et trobes, vam pujar junts a l’atracció, vam riure moltíssim i evidentment, vam tenir llargues converses al llarg del dia, un dia que per mi serà inoblidable.

No sabria explicar exactament com va anar però sé que va ser una cosa meravellosa. Ell va acostar-se a mi i em va explicar coses fascinants, em va parlar de la seva vida, dels seus somnis, dels seus projectes, de la seva il·lusió de millorar el món, d’ajudar a les persones, però sobretot, em va obrir el seu interior i em va mostrar el seu secret més gran: la seva essència. No he conegut mai a ningú com ell. Ben bé, un personatge de novel·la.

Aquell estiu en Rubrick va viure una situació que potser pocs arribareu a comprendre. Venia d’Holanda a passar només uns dies a la nostra terra, i venia sobretot a oblidar, a trobar-se a ell mateix, a saber què era el que realment volia, que sentia i com podia conduir-ho. Em va explicar que a Holanda havia viscut experiències que sincerament, a mi em van costar de creure. Havia passat tota la vida treballant, havia viscut per ajudar als altres, havia composat diverses melodies. Aparentment era una persona feliç i aposentada, havia après molt de la trentena, però en aquell moment de la seva vida, en aquell parc d’atraccions havia volgut aparcar tot aquest passat i venia a trobar les respostes. En Rubrick va asseure’s amb mi i em va explicar aleshores el seu gran dilema, aquest que us deia, em va semblar impossible de creure.

S’havia enamorat de la Lluna!

Si si... la que tots coneixem i que cada nit ens acompanya. Evidentment això era una cosa impossible, mai podria tenir-la plena a les seves mans...

La meva primera reacció va ser esclatar a riure! La seva mirada va ser de tristesa. Un cop més, ningú l’entenia. Certament vaig preocupar-me en veure el seu rostre i li vaig demanar que m’expliqués més detalls, que em parlés del seu tema.

En Rubrick va agafar-me la mà, va respirar profundament i va pronunciar les següents paraules:

- “Mira Lou, sempre havia desitjat trobar la perfecció, trobar a alguna persona o trobar quelcom capaç de comprendre’m, trobar amb qui crear un món únic on només hi tinguessin cabuda dos subjectes. Creia que mica en mica anava trobant el meu lloc al món, creia en això i mira’m ara... sé que tot el que desitjo és impossible. Avui he vingut al parc perquè a vegades em sento com les atraccions, precisament com l’Stampida. A vegades dins meu hi tinc dos personatges que dialoguen, en Ru i en Brick. Si t’ho hagués d’explicar perquè ho entenguessis et diria que en Ru és el meu amic. En Ru és el meu somriure, és la il·lusió, és la profunda creença de que tot tornarà a funcionar, és el cúmul de la sensació, és la meva plenitud. Tot i això i igual que l’Stampida, també tinc en Brick: ell és el meu foc intern, però és un foc que constantment em crema. És la veu que em diu que tots estan a la meva contra, és la veu que em diu que no confiï, és la veu que sap que mai ningú m’ha estimat realment, i potser no és així, però la veu m’ho diu. És una sensació molt trista i molt dolorosa per mi, no sé com controlar-la i a vegades se m’escapa de les mans.

La veritat és que en aquest punt dins meu alguna cosa havia canviat. La seva cara de dolor em feia mal. Els seus ulls estaven desolats i la seva enteresa començava a desmuntar-se dins dels meus esquemes. Ell però, va seguir parlant.

- “T’he dit que m’he enamorat de la Lluna? Et deu semblat una bogeria! Però bé... per mi és només una manera d’expressar el que em passa des de fa uns mesos. Penso que si pogués tenir la lluna a les meves mans, tot això canviaria. A vegades, sobretot a les nit, estic sol a casa, sento només el silenci i la brisa, miro al cel, tanco els ulls i aleshores penso. Penso que el meu cos es trasllada, que tots els meus músculs reposen, i em sento lluny d’aquesta terra, em sento al costat d’ella, d’aquesta esfera blanca i lluminosa que em recolza quan ningú m’escolta. Sento la seva textura suau i tendre, penso en que potser em mira, penso que al seu costat res pot passar-me, penso que sempre serà perfecte. Però evidentment, a vegades la lluna no és plena i aleshores jo desespero.

En Rubrick estava realment commogut en el seu deliri. Dins seu el debat cada nit

encetava i ell no sabia com fer-s’ho per parar el diàleg. En Ru li deia constantment que tot allò que volgués ho tindria, fins i tot la Lluna si fos necessari. En Ru li projectava un seguit d’imatges i de moments, en Ru li ensenyava tot això com si fos una pel·lícula, Li feia sentir i li feia veure com n’era de màgic adormir-se cada nit al costat de la lluna. Li ensenyava el seu propi cos estirat damunt d’ella, li recordava les llargues converses de matinada, li recordava les emocions més profundes viscudes amb ella... en Brick però també hi deia la seva... li deia “Rubrick per favor! La lluna mai podrà ser totalment plena! T’estàs il·lusionant amb quelcom efímer! La lluna és massa enlaire i tu ets massa petit per arribar-hi, ella és grandesa i a tu sempre t’han sortit malament els grans projectes! Com pots pensar que la lluna, quan és mitja, ho és només per tu? Realment penses que ella agafa aquesta forma per acollir-te millor damunt seu? Vés home... la lluna és universal, és massa llum per a tu sol, tot el planeta sencer l’observa cada vespre! Tota la humanitat hi parla..... Vés home... potser si que, perquè tu ho diguis, la lluna estarà disposada a aguantar-te! És totalment injust que creguis això, ets un egoista

i això que fas no està bé”

Podeu imaginar que després d’això, fins i tot a mi em queien les llàgrimes! Vaig mirar fermament als ulls d’en Rubrick i només li vaig dir quatre paraules: JO CREC EN TU.

La mirada d’en Rubrick va canviar completament. Vaig explicar-li que de molt petita, jo em vaig enamorar del Sol, l’astre rei. Era evident que mai l’obtindria, era evident que cremava massa per ni tan sols acostar-m’hi. Dins meu també hi havia aquests diàlegs entre veus profundes.

En Rubrick semblava no creure’m... Però li vaig dir només una cosa que, almenys per mi, era útil:

“Quan l’amor és més fort que les adversitats, l’esperança i l’esforç poden fer realitat allò que sembla impossible”

L’Stampida va acabar llavors el seu trajecte. En Rubrick i jo ens vam separar en aquell instant, però d’alguna manera, ell era amb mi i jo era amb ell. I així era sempre. Des de llavors, la lluna no sempre és plena i el sol no sempre es deixa veure. Des de llavors, els homes dubten de si mateixos, des de llavors, tots tenim por i tots no sabem cap on enfocar les nostres vides.

En Rubrick em va ensenyar moltes coses, em va mostrar com va aconseguir ser l’enamorat de la lluna, em va explicar com va complir el seu somni. Al poc temps, vaig rebre una carta d’en Rubrick dirigida a la Lluna, una carta que em va fer patir però que alhora, em va fer descobrir molt. Deia així:

“Pes i nit... els teus braços vorejant el meu perfil, les teves carícies a la meva pell, els teus llavis em miren, els teus ulls somriuen. I jo et sento aquí, et sento en la part més profunda de les sensacions, ets com una pulsació constant i tèbia que volteja dins del meu pit. I et sento amb mi, t’observo i sento, sento que t’estimo com poques vegades he arribat a estimar, i m’agrada molt poder sentir tot això, m’agrada acomplir la idea que sempre havia tingut de l’amor i sona estúpid i potser recargolat, però m’agrada haver demostrat que jo tenia raó, que aquest tipus d’amor era possible. Et miro i cada cop tinc més endins aquesta sensació, et miro i no t’enganyaré, sento molta por, sento por al rebuig, sento por a ser vulnerable. Sento por al matí, a saber que aleshores, ja no podrem seguir...”

Tot i això, en Rubrick ha aconseguit canviar les seves sensacions. Segueix en el seu somni, i lluita constantment entre en Ru i en Brick. D’aquella diada, en Rubrick va aprendre que “quan l’amor és més fort que les adversitats, l’esperança i l’esforç poden fer realitat allò que sembla impossible”. I certament... no observeu mai que quan un dia es esplèndid i el Sol brilla, l’endemà el cel es seré i la Lluna és plena? Res és impossible, ni tan sols, estar enamorat de la Lluna.