Fa anys anava molt per Arenys de Mar. Ara només hi vaig a comprar líquid de lentilles... és cert... però fa un parell de dies seguits que hi he anat cada nit. I aquesta retrobada amb terres veïnes m’ha fet pensar molt.
Ahir vaig sopar a un vell restaurant. La cambrera era la mateixa. El temps passa per tots però a vegades no passa de la mateixa manera. Hi ha gent que segueix sempre fent el mateix, que no té somnis o millor dir, que permet que els somnis passin d’ells. Potser ella també sigui així. Aquell accent mulat i aquell tenyit estarrufat. Els seus moviments plens d’amabilitat dolça i aquell ambient, prop del mar. Una conversa seva. I en part, tan meva.
- “Ara i aquí no sé què fer. I potser no haig de fer res, i potser el talent m’ha d’indicar. Jo estic esperant una senyal que em digui cap on haig de tirar. No ho sé, però sento que ho tinc a les mans, que és a punt de passar, i alhora... potser no és el que haig de fer i potser no és ara, o si...”
- “Mira com a Lou que et coneix... et diré que el talent el tens en abundància. Vius en l’excel•lència i crec que ets admirable. I sovint massa estrident, però això ja ho tenen els genis. I viviu en l’escepticisme constant de si sou prou bons o no. Sempre aquesta qüestió de si quelcom ha d’assenyalar-vos un camí... i torna a girar el pensament... jo de tu ja faria la primera acció. Potser no saps cap on anar, però potser mentre comences a caminar les passes et porten a algun destí...”
Aquesta nit he anat al cine. De fet, una tarda molt agradable al costat d’una noia amb llum. Sensible, innocent i molt madura. De les poques que encara pots admirar. Deu ser que es de Can Genis en Majoria... La cosa és que hem vist “Mitjanit a París”.
He recordat com vivia jo, dia a dia, la literatura ara fa uns anys. Com sentia l’art, com va ser aquella vegada que em vaig colar a la Residencia de Estudiantes de Madrid, com va ser aquell viatge a París, d’un sol dia i per veure Courbet; com eren els matins de primera hora amb música clàssica i espelmes a l’aula. Com era el misticisme, com era l’aroma dels museus... És cert que visc en aquest món i que ell viu en mi. Però a vegades també és cert que el dia a dia te’l camufla una mica i no és el mateix que anar molts anys a estudi i viure amb personalitats d’aquest món. Amb gent que viu d’això i per això, que assisteix a trobades, que escriu llibres, que fa crítiques i que destrossa l’art. Gent que es lleva amb la Divina Comèdia, que riu de Plaute o que conviu relacions d’un platonisme mal entès. Però gent que actua.
Avui he reflexionat després del cine. I només us puc dir que no perdeu mai la vostra essència. Potser com al film us mogui la literatura, l’art... us cridi Hemingway, Picasso o potser Gauguin; potser també us torbeu amb una dona que prefereix un París allunyat de la pluja, que no vulgui anar a tertúlies i que encara que no ho vulgui i que vosaltres ho comprengueu, li tolereu que no respecti allò que és important per a vosaltres.
Diuen que la gent sovint impedeix que cada persona faci el seu camí, escrigui el seu somni. Només viureu un cop així que potser que confieu en vosaltres, us deixeu d’històries i poseu la primera pedra per construir. Amic bohemi, creu en la teva melodia, és només teva. Els genis no moren mai i potser com a la pel•lícula, també seria bo poder viatjar en el temps i prendre un vi al costat de Dalí o de Twain... però com que viatjar en el temps encara no és del tot factible, imagina com t’agradaria que et recordessin d’aquí a uns anys. Creu en tu.
lunes, 13 de junio de 2011
SIGAN SOÑANDO… ESTO ES HOLLYWOOD
Hoy voy a contaros algo extraño. Quizás ni yo lo entiendo, tal vez no sigas el texto. O tal vez te veas reflejado completamente en lo que cuento.
He llegado a casa hace poco. La tele estaba puesta, y estaban dando Pretty Woman. Venía de un fin de semana maravilloso. Y de una tranquilidad poco habitual en estos último tiempos.
No sé por qué pero siempre me pongo idiota con las comedias románticas. Imagino que todos saben de la película… Me ha hecho pensar…
Julia Roberts tiene el sueño de acabar al lado del galán seductor. Un hombre de bien. De hecho, Roberts tiene un cuento que recitaba de niña. Ella estaba encerrada en la torre más alta de un castillo. Un príncipe la iba a salvar. Y no sabemos qué pasa cuando llega el príncipe hasta el final de la película, justo cuando el gran seductor sube las escaleras de un barrio de suburbio con una rosa entre los labios. La mira profundamente y antes de besarla le dice “¿Y qué pasa cuando el príncipe salva a la princesa?” a lo que ella responde “Que ella lo salva a él”.
Ya sabéis que siempre creo en las señales. Justo antes de llegar a casa y ver la película, venía pensando en ello. “No sé que hacer…” me decía a mi misma. No sé si tener fe, no sé si creer que mi cuento es cierto, no sé si la fe sólo es tapadera de una realidad que no quiero ver; no sé si actuar, no sé si no actuar, no sé si irme, no sé si sé que no sé… un lío en letras mayúsculas. Me he puesto a cenar mirando la tele. Mi mente se ha relajado aunque no del todo, ver las escenas de Pretty Woman me hacía dar aún más vueltas.
Al final de la película, otra frase me ha quedado en mente “Sigan soñando, esto es Hollywood”. Y me he preguntado si quizá eso fuera una respuesta a mi pregunta, una señal sobre si yo también debería seguir soñando o si quizás yo soñaba demasiado; si quizás yo tenga demasiada fe o demasiada creencia en mis corazonadas, en mis intuiciones. Lo cierto es que por ahora no lo sé hacer de otra manera. Dejar de soñar a veces me suena a cerrar el cuento. Y entonces siento miedo, porqué no sé si lo que siento dentro de mí es cierto… y no sé hasta cuando voy a seguir queriendo leer mi historia como un cuento.
No lo sé. Hoy no me siento con ganas de escribir. Me borran el cuento y yo me empeño en seguir leyendo. Paciencia, amor y cómo dijo aquél…pensamientos OG. No lo sé, hoy no me entiendo.
He llegado a casa hace poco. La tele estaba puesta, y estaban dando Pretty Woman. Venía de un fin de semana maravilloso. Y de una tranquilidad poco habitual en estos último tiempos.
No sé por qué pero siempre me pongo idiota con las comedias románticas. Imagino que todos saben de la película… Me ha hecho pensar…
Julia Roberts tiene el sueño de acabar al lado del galán seductor. Un hombre de bien. De hecho, Roberts tiene un cuento que recitaba de niña. Ella estaba encerrada en la torre más alta de un castillo. Un príncipe la iba a salvar. Y no sabemos qué pasa cuando llega el príncipe hasta el final de la película, justo cuando el gran seductor sube las escaleras de un barrio de suburbio con una rosa entre los labios. La mira profundamente y antes de besarla le dice “¿Y qué pasa cuando el príncipe salva a la princesa?” a lo que ella responde “Que ella lo salva a él”.
Ya sabéis que siempre creo en las señales. Justo antes de llegar a casa y ver la película, venía pensando en ello. “No sé que hacer…” me decía a mi misma. No sé si tener fe, no sé si creer que mi cuento es cierto, no sé si la fe sólo es tapadera de una realidad que no quiero ver; no sé si actuar, no sé si no actuar, no sé si irme, no sé si sé que no sé… un lío en letras mayúsculas. Me he puesto a cenar mirando la tele. Mi mente se ha relajado aunque no del todo, ver las escenas de Pretty Woman me hacía dar aún más vueltas.
Al final de la película, otra frase me ha quedado en mente “Sigan soñando, esto es Hollywood”. Y me he preguntado si quizá eso fuera una respuesta a mi pregunta, una señal sobre si yo también debería seguir soñando o si quizás yo soñaba demasiado; si quizás yo tenga demasiada fe o demasiada creencia en mis corazonadas, en mis intuiciones. Lo cierto es que por ahora no lo sé hacer de otra manera. Dejar de soñar a veces me suena a cerrar el cuento. Y entonces siento miedo, porqué no sé si lo que siento dentro de mí es cierto… y no sé hasta cuando voy a seguir queriendo leer mi historia como un cuento.
No lo sé. Hoy no me siento con ganas de escribir. Me borran el cuento y yo me empeño en seguir leyendo. Paciencia, amor y cómo dijo aquél…pensamientos OG. No lo sé, hoy no me entiendo.
jueves, 26 de mayo de 2011
IMPOTÈNCIA
La veritat és que mai havia parat atenció a la paraula “impotència”. Potser perquè mai m’hi he sentit, d’impotent... potser perquè sempre he dit que la paraula “impossible” no tenia cabuda al meu diccionari...
La cosa però, ha començat aquest matí. Un bon company m’explicava les seves històries amoroses, i entre somriures i estridències de territoris que no es deixen conquerir... m’ha mirat intensament. Els seus ulls s’obrien profundament, i des d’aquesta mateixa profunditat, la seva veu s’ha transformat per uns segons, ha transmès el tacte del dol i ha vocalitzat un elevat grau d’impotència:
- “Lou és molt dur adonar-te de que ella és la dona de la teva vida. I que no hi ha ningú més com ella”.
Per un moment el seu discurs ha calat molt a dins meu, i ràpidament, li he plasmat un to més còmic i li he dit que bé... que no es tanqui portes perquè mai se sap. Reconec que aquesta afirmació meva, no és del tot meva... És a dir, jo sempre ho he pensat com ell, hi ha una persona que et marca per sempre. O diverses persones que són realment importants per tu. En termes d’amor, bé... jo pensava que algú havia d’arribar i en un acte de sinceritat (i espero de comprensió pels afectats) en el moment d’anteriors relacions tenia la certesa i us ho dic sincerament, de que si... que allò estava bé però que no era exactament el que volia jo.
Avui és diferent. I m’arrisco plenament i amb molt de gust a que tots refuteu les meves explicacions. A que molts em digueu que això no es pot dir mai, que alerta amb el que deixem escrit i que potser demà ens sabrà greu.
Jo sempre m’he mogut per decisions molt fermes. És cert que la vida canvia i molts pensareu que les persones i els gustos també canvien. Jo penso que més aviat evolucionen, i que potser si que les coses s’acaben però no ho sé... Des de petita tenia certes coses molt clares, han passat vint-i-cinc anys, i encara les sento, les penso, les dic i les veig igual de clares.
Potser, per als més adults, l’experiència és un grau i millor no refiar-se ni de la camisa que es porta... però volia compartir amb vosaltres que avui m’he sentit feliç quan el meu company ha pronunciat les seves paraules. Per una vegada he connectat realment amb un pensament similar al meu. Potser en un moment de la vida alguna part de tu fa un click, i de cop, sense saber ni com ni per què, et sents en el lloc exacte, en el moment adequat i amb la persona idònia.
I potser no val la pena creure i sigui millor pensar que tot això és fruit d’un núvol mental que dius ara perquè estàs capficada en això... i que quan un temps passi tot canviarà i que feliços serem tots amb el nou o la nova.
Perdoneu però ho intento de cor eh... però no trobo la manera. Realment vosaltres també penseu que això és tan volàtil? La meva àvia sempre deia que allà on un s’hi troba bé, sempre hi torna. Jo penso que directament ja no marxa.
La cosa però, ha començat aquest matí. Un bon company m’explicava les seves històries amoroses, i entre somriures i estridències de territoris que no es deixen conquerir... m’ha mirat intensament. Els seus ulls s’obrien profundament, i des d’aquesta mateixa profunditat, la seva veu s’ha transformat per uns segons, ha transmès el tacte del dol i ha vocalitzat un elevat grau d’impotència:
- “Lou és molt dur adonar-te de que ella és la dona de la teva vida. I que no hi ha ningú més com ella”.
Per un moment el seu discurs ha calat molt a dins meu, i ràpidament, li he plasmat un to més còmic i li he dit que bé... que no es tanqui portes perquè mai se sap. Reconec que aquesta afirmació meva, no és del tot meva... És a dir, jo sempre ho he pensat com ell, hi ha una persona que et marca per sempre. O diverses persones que són realment importants per tu. En termes d’amor, bé... jo pensava que algú havia d’arribar i en un acte de sinceritat (i espero de comprensió pels afectats) en el moment d’anteriors relacions tenia la certesa i us ho dic sincerament, de que si... que allò estava bé però que no era exactament el que volia jo.
Avui és diferent. I m’arrisco plenament i amb molt de gust a que tots refuteu les meves explicacions. A que molts em digueu que això no es pot dir mai, que alerta amb el que deixem escrit i que potser demà ens sabrà greu.
Jo sempre m’he mogut per decisions molt fermes. És cert que la vida canvia i molts pensareu que les persones i els gustos també canvien. Jo penso que més aviat evolucionen, i que potser si que les coses s’acaben però no ho sé... Des de petita tenia certes coses molt clares, han passat vint-i-cinc anys, i encara les sento, les penso, les dic i les veig igual de clares.
Potser, per als més adults, l’experiència és un grau i millor no refiar-se ni de la camisa que es porta... però volia compartir amb vosaltres que avui m’he sentit feliç quan el meu company ha pronunciat les seves paraules. Per una vegada he connectat realment amb un pensament similar al meu. Potser en un moment de la vida alguna part de tu fa un click, i de cop, sense saber ni com ni per què, et sents en el lloc exacte, en el moment adequat i amb la persona idònia.
I potser no val la pena creure i sigui millor pensar que tot això és fruit d’un núvol mental que dius ara perquè estàs capficada en això... i que quan un temps passi tot canviarà i que feliços serem tots amb el nou o la nova.
Perdoneu però ho intento de cor eh... però no trobo la manera. Realment vosaltres també penseu que això és tan volàtil? La meva àvia sempre deia que allà on un s’hi troba bé, sempre hi torna. Jo penso que directament ja no marxa.
lunes, 23 de mayo de 2011
PASIONES
Miro las teclas y quiero escribir sobre demasiadas cosas. Y ahora pienso que quizá hoy escriba por escribir, por sentir que tú me estarás leyendo, por saber que no sé qué haces, cómo sientes, qué dibujas, de quién te rodeas.
Este fin de semana ha sido realmente distinto. Y me he dado cuenta de algo que es obvio, pero que en ocasiones olvido. La vida está llena de personas maravillosas, de gente que te mira y sabe qué es lo que te pasa.
Este sábado conocí a alguien diferente. Igual a mí en muchos aspectos, diferente en algunos otros. Me dijo que desprendía vida, me dijo que una niña alegre y llena de vida estaba conmigo siempre. Me dijo que tenía demasiada energía expandida, que tenía una gran mente, demasiado rápida y en ocasiones demasiado impulsiva. Una mente preparada para grandes retos y grandes proyectos. Me transmitió estados. Muchos estados agradables que reconozco en mi ser.
Conocí a otras personas totalmente distintas a esa. Hablamos ya del viernes. Una noche distinta, charlas desde San Sebastián a Vallès Oriental… miradas que buscan, cuerpos que se aproximan… y ese darse cuenta constante de qué despiertas en la gente. Entre todos ellos, una chica. Distinta, desconectada a veces, pendiente en demasiados ratos. Ella conoció a un chico, una historia de tres citas. Ella también es impulsiva. Constantemente charlábamos entre vino y cena. Me decía que no comprendía porqué él no le decía nada a ella.
Y yo le dije que quizá no estaba proyectando lo adecuado para que el chico se fijara en ella. Y a veces el error es de enfoque, si es que hay error. Yo soy un caso exagerado en eso, siempre insisto demasiado, siempre actúo antes de pensar, siempre tengo la mente más avanzada que el cuerpo. Y eso no siempre es bueno. En ocasiones parecemos futuros guionistas de cine. Y quizá deberíamos parecer más bien monjes budistas.
Sólo quiero transmitir de alguna manera que a veces deambulamos demasiado, y a veces nos dejamos llevar demasiado por esas reacciones impulsivas que no nos llevan a ningún lado. Quizá deberíamos movernos más por las filas del optimismo y de la espera bien llevada… como dijo uno de mis grandes maestros en una ocasión “no te preocupes demasiado por la vida, al fin y al cabo, nadie sale vivo de ella”.
Este fin de semana ha sido realmente distinto. Y me he dado cuenta de algo que es obvio, pero que en ocasiones olvido. La vida está llena de personas maravillosas, de gente que te mira y sabe qué es lo que te pasa.
Este sábado conocí a alguien diferente. Igual a mí en muchos aspectos, diferente en algunos otros. Me dijo que desprendía vida, me dijo que una niña alegre y llena de vida estaba conmigo siempre. Me dijo que tenía demasiada energía expandida, que tenía una gran mente, demasiado rápida y en ocasiones demasiado impulsiva. Una mente preparada para grandes retos y grandes proyectos. Me transmitió estados. Muchos estados agradables que reconozco en mi ser.
Conocí a otras personas totalmente distintas a esa. Hablamos ya del viernes. Una noche distinta, charlas desde San Sebastián a Vallès Oriental… miradas que buscan, cuerpos que se aproximan… y ese darse cuenta constante de qué despiertas en la gente. Entre todos ellos, una chica. Distinta, desconectada a veces, pendiente en demasiados ratos. Ella conoció a un chico, una historia de tres citas. Ella también es impulsiva. Constantemente charlábamos entre vino y cena. Me decía que no comprendía porqué él no le decía nada a ella.
Y yo le dije que quizá no estaba proyectando lo adecuado para que el chico se fijara en ella. Y a veces el error es de enfoque, si es que hay error. Yo soy un caso exagerado en eso, siempre insisto demasiado, siempre actúo antes de pensar, siempre tengo la mente más avanzada que el cuerpo. Y eso no siempre es bueno. En ocasiones parecemos futuros guionistas de cine. Y quizá deberíamos parecer más bien monjes budistas.
Sólo quiero transmitir de alguna manera que a veces deambulamos demasiado, y a veces nos dejamos llevar demasiado por esas reacciones impulsivas que no nos llevan a ningún lado. Quizá deberíamos movernos más por las filas del optimismo y de la espera bien llevada… como dijo uno de mis grandes maestros en una ocasión “no te preocupes demasiado por la vida, al fin y al cabo, nadie sale vivo de ella”.
martes, 17 de mayo de 2011
COR COUNTRY
Sóc d’aquelles persones que han de fer més d’una cosa alhora per sentir-se en actiu, d’aquelles que si segueixen sempre la mateixa línia senten que no avancen i sobretot, que no milloren. Fa uns mesos que vaig encetar una nova activitat. Sempre m’havia cridat l’atenció, i fins i tot havia parlat amb la persona que feia les classes i sempre m’havia dit que ho provés. I un bon dia vaig començar a ballar country.
Tota la gent era més gran que jo, però a mi i a ells no els importava. Ens divertíem, ens apreciàvem, ens ajudàvem i lentament, ens impregnàvem d’aquells móns diferents, d’aquelles xerrades a la sortida, d’aquelles trobades, d’aquelles sensacions de carretera deserta i d’esperit lliure.
Crec que sempre recordaré la primera trobada. A un local de Canet. Era una nit de dissabte, de pluja intensa, sobre les onze de la nit. Vaig arribar sola, doncs en aquell temps anava sola, sovint, a molts llocs. Els meus companys van decidir que no vindrien a la trobada; “massa pluja per cossos adults” explicaven entre trucades i bromes... Només un parell de companys del meu grup m’esperaven a dins. I a dins, també, m’esperava una dona que em despertaria molta admiració.
El mestre de cerimònies se’m va acostar just arribar per saludar-me, i per presentar-me a la seva companya de camí. La primera sorpresa, penso, va ser mútua. “Força joventut” em van dir els seus ulls... i crec que els meus li van dir alguna cosa així com “quina sort, no sóc la única persona que creu que l’amor no té edat”.
Crec que ens vam sentir molt identificades una amb l’altra. I així, sense conèixer res una de l’altra. Em va mirar tendrament i em va mostrar molta llum, molta sinceritat, i en cert sentit, molta duresa per arribar fins on havia arribar. Una història d’amor diferent, surrealista a ulls d’alguns, plena d’interessos en ulls d’altres, i transparent, molt transparent als meus ulls.
El meu mestre em va dir que eren parella, i ens va deixar soles un moment, doncs la festa i els convidats també el sol•licitaven. I ella em va somriure, i jo li vaig dir “Carai, així que sou parella...” Ella va adquirir aquell posat que tantes vegades he posat jo mateixa, i va arrencar el discurs breu i ja memoritzat que imagino, igual que jo, ha recitat moltes vegades...
“Si... sobta una mica oi? Per la diferència d’edat i això...” La seva expressió restava a l’expectativa, potser a l’espera de les típiques mirades de cortesia però de poca acceptació, potser a les preguntes indiscretes, potser a la sorpresa desitjada de que algú entengués el seu amor, aquell que ella mateixa agraïa cada dia.
I jo li vaig somriure, i li vaig dir “Sembla mentida oi? Ja som dues persones en una mateixa situació. Jo també em porto alguns anys... una xifra d’aquelles que pot despertar dubtes de relacions familiars... pare i filla, cosins germans... potser coneguts? Jaja!”
La veritat és que la seva mirada es va encendre de cop amb aires de sorpresa, va canviar
de cop la cara i va esclatar a riure; un riure d’aquells que crec, feia temps que no deixava escapar. Van ser només uns minuts, molt pocs, però suficients per despertar-me admiració cap a una parella que, com jo, ha lluitat pel seu amor i per les seves creences.
Sonarà poètic, sonarà idíl•lic, però senyors... quan es trobin amb una mirada com aquella, quan es mirin i vegin la primera arruga, quan es pensin que ja no tenen edat per això, quan el seu sexe necessiti una reconstrucció, quan la por i els dubtes els pintin el camí de fosc... tanquin els ulls i recordin això, unes paraules que a mi em van captivar quan les vaig escoltar del meu mestre a la seva dona. Plantegen tot el que pot passar-te pel cap quan et trobes en una situació així i alhora, recorden que allà on hi ha emoció vertadera, poca cosa a fer hi té la raó...
“Avui la meva ment continua despistada... No sé què pensar, no sé si acostar-me o mirar-la; si deixar-la acostar o donar-me per assabentat quan em mira...
Serà un joc? Estarà jugant amb mi com tantes dones juguen amb els homes? O seré jo qui estarà jugant? Seré jo qui estarà imaginant? Serà la meva ment la que veu on no cal veure? Seran les meves ganes de felicitat oblidada les que em fan somniar o imaginar? O seran els seus ulls els que em busquen perquè en el fons som dos solitaris empedernits?
Tenim futur?
Ganes no ens en falten... n’estic segur... però som ella i jo els predestinats a compartir l’amor?
Bé... jo crec que si... no creieu?
Tota la gent era més gran que jo, però a mi i a ells no els importava. Ens divertíem, ens apreciàvem, ens ajudàvem i lentament, ens impregnàvem d’aquells móns diferents, d’aquelles xerrades a la sortida, d’aquelles trobades, d’aquelles sensacions de carretera deserta i d’esperit lliure.
Crec que sempre recordaré la primera trobada. A un local de Canet. Era una nit de dissabte, de pluja intensa, sobre les onze de la nit. Vaig arribar sola, doncs en aquell temps anava sola, sovint, a molts llocs. Els meus companys van decidir que no vindrien a la trobada; “massa pluja per cossos adults” explicaven entre trucades i bromes... Només un parell de companys del meu grup m’esperaven a dins. I a dins, també, m’esperava una dona que em despertaria molta admiració.
El mestre de cerimònies se’m va acostar just arribar per saludar-me, i per presentar-me a la seva companya de camí. La primera sorpresa, penso, va ser mútua. “Força joventut” em van dir els seus ulls... i crec que els meus li van dir alguna cosa així com “quina sort, no sóc la única persona que creu que l’amor no té edat”.
Crec que ens vam sentir molt identificades una amb l’altra. I així, sense conèixer res una de l’altra. Em va mirar tendrament i em va mostrar molta llum, molta sinceritat, i en cert sentit, molta duresa per arribar fins on havia arribar. Una història d’amor diferent, surrealista a ulls d’alguns, plena d’interessos en ulls d’altres, i transparent, molt transparent als meus ulls.
El meu mestre em va dir que eren parella, i ens va deixar soles un moment, doncs la festa i els convidats també el sol•licitaven. I ella em va somriure, i jo li vaig dir “Carai, així que sou parella...” Ella va adquirir aquell posat que tantes vegades he posat jo mateixa, i va arrencar el discurs breu i ja memoritzat que imagino, igual que jo, ha recitat moltes vegades...
“Si... sobta una mica oi? Per la diferència d’edat i això...” La seva expressió restava a l’expectativa, potser a l’espera de les típiques mirades de cortesia però de poca acceptació, potser a les preguntes indiscretes, potser a la sorpresa desitjada de que algú entengués el seu amor, aquell que ella mateixa agraïa cada dia.
I jo li vaig somriure, i li vaig dir “Sembla mentida oi? Ja som dues persones en una mateixa situació. Jo també em porto alguns anys... una xifra d’aquelles que pot despertar dubtes de relacions familiars... pare i filla, cosins germans... potser coneguts? Jaja!”
La veritat és que la seva mirada es va encendre de cop amb aires de sorpresa, va canviar
de cop la cara i va esclatar a riure; un riure d’aquells que crec, feia temps que no deixava escapar. Van ser només uns minuts, molt pocs, però suficients per despertar-me admiració cap a una parella que, com jo, ha lluitat pel seu amor i per les seves creences.
Sonarà poètic, sonarà idíl•lic, però senyors... quan es trobin amb una mirada com aquella, quan es mirin i vegin la primera arruga, quan es pensin que ja no tenen edat per això, quan el seu sexe necessiti una reconstrucció, quan la por i els dubtes els pintin el camí de fosc... tanquin els ulls i recordin això, unes paraules que a mi em van captivar quan les vaig escoltar del meu mestre a la seva dona. Plantegen tot el que pot passar-te pel cap quan et trobes en una situació així i alhora, recorden que allà on hi ha emoció vertadera, poca cosa a fer hi té la raó...
“Avui la meva ment continua despistada... No sé què pensar, no sé si acostar-me o mirar-la; si deixar-la acostar o donar-me per assabentat quan em mira...
Serà un joc? Estarà jugant amb mi com tantes dones juguen amb els homes? O seré jo qui estarà jugant? Seré jo qui estarà imaginant? Serà la meva ment la que veu on no cal veure? Seran les meves ganes de felicitat oblidada les que em fan somniar o imaginar? O seran els seus ulls els que em busquen perquè en el fons som dos solitaris empedernits?
Tenim futur?
Ganes no ens en falten... n’estic segur... però som ella i jo els predestinats a compartir l’amor?
Bé... jo crec que si... no creieu?
lunes, 16 de mayo de 2011
La nit del 15 de maig
Paper en blanc, llàgrimes al rostre. Lluna plena. Silencis. Sense tu
Avui em toca posar punt. Em toca somriure i entendre que la vida continua. Em toca retocar els somnis, em toca tornar a l’escola i agafar llapis i goma. Em toca ser prudent en les petites coses. Diuen que tot té sempre com a mínim dos punts de vista. Els meus diuen que tot sempre acaba bé, que allà on hi ha hagut sempre hi queda. Però també em diuen que tot això no és res més que un gran moment per aprendre.
I em sento buit, i em sento sol. I comprenc, jo sempre comprenc. I procuro corregir aquells punts que ja no em pertoquen. I aquest ofec constant no deixa de ser-hi. I penso en el que m’han ensenyat, i resulta que fins i tot tinc gran formació en aquests temes. Però avui ja no en sé més. Però avui tot em pesa, i el temps ha de passar. I diuen els savis que el temps només enterra allò que el cor ja ha donat per mort.
I em dius que canviï les sensacions. I els puc donar la volta, i puc fer bon paper, i puc viure el que per edat em toca. Però jo vull l’altra vida, la que fins ara portava. I entenc el temps i entenc l’espai, però em costa desdibuixar el que ja havia construït.
I torno a la mateixa pàgina, i el meu titular està en quarantena. I no sé què redactar. I no sé si aquest és el meu ofici. No en sé més, no sé com dir-vos com em sento.
Perdut, perdut enmig de tot. Sense tu. I desitjaria que no m’importés el teu petit espai de sensacions i sentiments, i desitjaria no saber del cert que ens estimem. I desitjaria no saber que estàs pensant que aquest és el camí fàcil, i desitjaria no pensar que penses que les dones sempre viuen en el drama.
Avui el drama viu en mi, i jo visc en ell. I em sento, em sento en tu sense mi, i et sento en mi massa amb tu.
Incertesa. Sensacions feixugues, i arguments escoltats i ben entesos.
Nit. Fred. Boira.
Avui em toca posar punt. Em toca somriure i entendre que la vida continua. Em toca retocar els somnis, em toca tornar a l’escola i agafar llapis i goma. Em toca ser prudent en les petites coses. Diuen que tot té sempre com a mínim dos punts de vista. Els meus diuen que tot sempre acaba bé, que allà on hi ha hagut sempre hi queda. Però també em diuen que tot això no és res més que un gran moment per aprendre.
I em sento buit, i em sento sol. I comprenc, jo sempre comprenc. I procuro corregir aquells punts que ja no em pertoquen. I aquest ofec constant no deixa de ser-hi. I penso en el que m’han ensenyat, i resulta que fins i tot tinc gran formació en aquests temes. Però avui ja no en sé més. Però avui tot em pesa, i el temps ha de passar. I diuen els savis que el temps només enterra allò que el cor ja ha donat per mort.
I em dius que canviï les sensacions. I els puc donar la volta, i puc fer bon paper, i puc viure el que per edat em toca. Però jo vull l’altra vida, la que fins ara portava. I entenc el temps i entenc l’espai, però em costa desdibuixar el que ja havia construït.
I torno a la mateixa pàgina, i el meu titular està en quarantena. I no sé què redactar. I no sé si aquest és el meu ofici. No en sé més, no sé com dir-vos com em sento.
Perdut, perdut enmig de tot. Sense tu. I desitjaria que no m’importés el teu petit espai de sensacions i sentiments, i desitjaria no saber del cert que ens estimem. I desitjaria no saber que estàs pensant que aquest és el camí fàcil, i desitjaria no pensar que penses que les dones sempre viuen en el drama.
Avui el drama viu en mi, i jo visc en ell. I em sento, em sento en tu sense mi, i et sento en mi massa amb tu.
Incertesa. Sensacions feixugues, i arguments escoltats i ben entesos.
Nit. Fred. Boira.
Tot queda enrere
Bé... han passat mesos en els que hi ha hagut altres tasques a fer. Si, pot sonar a excusa, però és així. Ara les coses tornen a ser més tranquil·les, i el temps es recupera. Tot el que he escrit en els últims mesos anirà apareixent aquí. De moment, un d'aquells escrits que fas i que deixes... Si més no és graciós recordar com eres en aquell moment!
Et sento lluny, et sento apàtic, et sento fred... potser només t’hi sento en aquesta distancia gèlida, en aquest espai de temps on no ens trobem, on les mans ja no s’enllacen, on les mirades ja no es creuen, on els petons ja no cremen.
Et sento lluny i et sento apàtic, quan no tinc la teva presència, quan només puc recordar el teu somriure, quan vius en la teva independència... i tot plegat em resulta estrany, em resulta volàtil.
I em resulta estrany perquè les coses són tant diferents... és tant diferent viure en les teves abraçades, en els teus ulls que em transmeten, en els teus llavis que m’acaricien... és tant diferent.. i alhora, és tant incomprensible...
Potser és por, potser és la manera, potser és el teu sistema... però no notes l’enyorança? No notes les ganes de ser-hi? Les ganes de conviure? Diuen que trobar-se sol és estar envoltat de gent i pensar en el que està lluny... Potser sigui d’aquelles persones que senten massa... Potser senti el fet de sentir, potser simplement sigui l’espera... l’espera de sentir-te sentir el que jo sento...
Què boig el món...
A vegades em pregunto si sóc jo el boig, si la meva ideologia és falsa, si el món que em projecto cada dia té alguna mena de sentit, si viure del que imagino pot aportar-me
Sobre el sentir-se sol, sobre el perdre el temps, sobre la incertesa, sobre sentir-se desplaçat, sobre el sentiment de creure que has deixat de ser important; sobre el valor de les coses... Sobre si em miro massa a mi mateixa però alhora, sobre el saber que jo mereixo, sobre el sentiment de saber que tot s’acaba en aquest principi...
Et sento lluny, et sento apàtic, et sento fred... potser només t’hi sento en aquesta distancia gèlida, en aquest espai de temps on no ens trobem, on les mans ja no s’enllacen, on les mirades ja no es creuen, on els petons ja no cremen.
Et sento lluny i et sento apàtic, quan no tinc la teva presència, quan només puc recordar el teu somriure, quan vius en la teva independència... i tot plegat em resulta estrany, em resulta volàtil.
I em resulta estrany perquè les coses són tant diferents... és tant diferent viure en les teves abraçades, en els teus ulls que em transmeten, en els teus llavis que m’acaricien... és tant diferent.. i alhora, és tant incomprensible...
Potser és por, potser és la manera, potser és el teu sistema... però no notes l’enyorança? No notes les ganes de ser-hi? Les ganes de conviure? Diuen que trobar-se sol és estar envoltat de gent i pensar en el que està lluny... Potser sigui d’aquelles persones que senten massa... Potser senti el fet de sentir, potser simplement sigui l’espera... l’espera de sentir-te sentir el que jo sento...
Què boig el món...
A vegades em pregunto si sóc jo el boig, si la meva ideologia és falsa, si el món que em projecto cada dia té alguna mena de sentit, si viure del que imagino pot aportar-me
Sobre el sentir-se sol, sobre el perdre el temps, sobre la incertesa, sobre sentir-se desplaçat, sobre el sentiment de creure que has deixat de ser important; sobre el valor de les coses... Sobre si em miro massa a mi mateixa però alhora, sobre el saber que jo mereixo, sobre el sentiment de saber que tot s’acaba en aquest principi...
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
