I és en aquells moments en els que et preguntes i ara què he de fer...?

Avui em sento malament. Aquest matí he anat a la platja, una bona amistat i gent que no coneixia. Hores de pausa i bones vibracions. Gent, nens, sorra que t’arriba... he desconnectat uns instants i sense voler-ho, i per això em sento malament, la meva oïda s’ha plantat a la tovallola del costat. Dues dones, una imagino que calmant a l’altra. Més o menys el tema de la seva conversa deia el que us escriuré a continuació... M’ha semblat força curiós tot el que aquella dona explicava a l’altra, si més no, potser us farà reflexionar...
La conversa que agafo en préstec ha estat alguna cosa així:

- “Hi ha moments en els que una persona no sap cap on anar, cap on encaminar-se, de cop i volta tot és meravellós i per qualsevol circumstància, de sobte el món construït decau, aquell somni que havies deixat dalt d’un pedestal, de cop perd llum i perd credibilitat; deixa de ser el que era i si, has d’assumir per activa o per passiva que tot s’ensorra, sense entendre perquè, sense voler ser dramàtic, intentant ser pràctic i intentant no buscar massa sentit al perquè de les coses. Hi ha moments en els que el dubte pot aparèixer i crear sensacions de tristesa, de qüestionar-te què és el que has fet malament si és que has fet alguna cosa malament... quin altre joc de mans pots inventar, cap on pots portar la teva història. I penses, i tornes a pensar i penses tant... fins que en algun punt del teu pensament... penses que ja t’has cansat de pensar, de buscar la manera, d’estimar, d’entregar, de voler fer sentir bé a l’altre, de donar el millor, d’intentar sempre superar el límit de la felicitat, de portar el dia a dia a un constant estat de benestar. Te’n adones de que potser no ha de ser tan difícil, que les coses a vegades s’han de deixar respirar per tornar a agafar embranzida.

Però quan passa això, quan instal•les la pausa en el teu camí, penso que has de parar realment i sentir el teu jo, mirar-te al mirall, observar què estàs fent i cap a on estàs anant. Allò que per a tu és bo, allò que per a tu és donar el millor, aquell “estar bé amb algú”, ho és només per tu i no té perquè ser-ho per a un altre.

Potser calgui començar a desprendre, potser calgui abandonar tanta autoestima i tanta creença de que tu pots aconseguir tot el que et proposis, perquè a vegades cal entendre que perdre també és guanyar i que hi ha coses que no depenen de tu. I no des del punt de vista de la derrota romana, simplement des del punt de vista de les oportunitats que estaves deixant passar. Sol ser un procés dolorós, fins i tot un procés amb regust a aigua salada, però un procés al cap i a la fi que comença i que en algun moment s’acaba.
Pots apostar totes les teves possessions per allò que vols, per aquella persona que estimes, per allò que sempre has volgut... però quan apostes, com en tot joc, no tens perquè guanyar. Tot són resultats. A vegades és tan senzill com deixar de ser egoista, perquè el que és bo per a una persona no té perquè ser-ho per a una altra. El mapa no és el territori que diuen...i possiblement, a vegades cal pensar per què un pres necessita demanar llibertat. I és en aquest moment en el que et preguntes què has de fer. I és tan senzill com assecar-se les llàgrimes i pensar que si et demanen la llibertat no pots negar-la. Ningú és amo de ningú, ningú pot ser esclau d’una esclavitud que no li pertoca. No pots tallar les ales a qui constantment demana volar. Simplement, i per més que et pesi, tanca els ulls i sigues fort, mira’t aquell rostre que tantes vegades has besat i simplement deixa que aquella paraula que el teu cor no vol pronunciar surti per si sola, empassa’t el desig d’estima, les ganes de no perdre aquell somriure, les ganes d’aquell futur tan llunya però tan volgut i simplement pronuncia un “Vola, vola lluny, alt i ben clar...” Troba’t a tu en tu, sigues fort, respira. No té perquè desfer-se res, al cap i a la fi, el temps només enterra el que el cor ha donat per mort”

Commovedor, no?? ;-)