" Lo fàcil... no és vida"

Fa dies que vull escriure i tinc tantes coses a dir que no sé com fer-ho. La veritat és que després de tantes festes i tantes converses, el cos s’impregna de moltes sensacions i de moltes reflexions, algunes millors que altres, evidentment!

Voldria destacar avui una de les reflexions que va regalar-me un bon amic, tot i que novell pel que fa a temps de coneixença! És el que jo anomeno el “Seductionman””. Si si... donis per al·ludit. La qüestió és que en un de tants correus de bones festes, aquest fantàstic personatge (de jove vull ser com tu, per cert ;)) em va dir alguna cosa així:

“La vida és difícil. Lo fàcil és deixar els estudis a mig camí, lo fàcil és quedar-se al sofà fent el gos, lo fàcil és queixar-te d’una feina que no t’agrada, lo fàcil és no trobar parella, lo fàcil és tenir-la i deixar-la perdre, lo fàcil és no saber per què aquella i no una altra, lo fàcil és gastar i malbaratar el temps i els diners, lo fàcil és tot això... i un dia te’n adones que LO FÀCIL... NO ÉS VIDA”.

Certament aquesta reflexió em va fer pensar molt. Quina manera més encertada de descriure una idea totalment compartida! “Lo fàcil no és vida”. Amic Seductor, volia donar-te les gràcies per les teves paraules i alhora, demanar-te-les en préstec per aquest post.

Aquests darrers dies i per circumstàncies de salut, he estat físicament i mentalment de baixa forma. Desgana, tristesa, cansament, dolor... tots els símptomes d’una d’aquelles grips que et deixa fet caldo... Aquestes sensacions físiques (que en el fons són semblants a les que un té, segons diuen, quan es deixa de fumar o quan es fa un procés depuratiu), m’han permès gaudir de tot el que és fàcil: De queixar-me, de no tenir ganes de fer res, de sentir-me defallida, malament... i com no, de sentir-me en alguns moments trista, desubicada i fins i tot, amb pors. Mirat amb perspectiva, la veritat és que tot el panorama fa riure... però quan hi ets, no veus la comèdia per enlloc. I precisament això m’ha semblat molt dur per a les persones que viuen en aquesta situació cada dia. En certa manera, m’ha semblat molt trist pensar que hi ha persones que viuen cada dia amb aquests pensaments i amb aquestes sensacions “de que res flueix” i de que la vida, parlant clar, “és una merda”. Han estat tot un cúmul de sensacions les que m’han portat a sentir-me identificada amb les sensacions que segurament viuen constantment, en paraules de Plató, els que encara no han sortit de la caverna.

I aquesta situació personal viscuda, relacionada amb les paraules del meu amic Seductor, m’han fet reflexionar molt sobre com n’és d’important no caure en allò que és fàcil. És senzill caure en el dramatisme i en allò que ens resulta fàcil perquè realment no ens suposa cap esforç. I per mi això és un problema molt greu. Crec que cal aprendre què és important per a nosaltres, què pot costar-nos a nivell d’inversió energètica, com ho farem i per quin objectiu. I per a poder realitzar tot això, si voleu saber una cosa, per mi el DETALL és la cirereta del pastís.

Si tens una feina, busca el detall que té, sent en tu com la teva feina, la fas i la tens perquè t’agrada. Si tens una família, busca el detall, busca els moments per compartir, cultiva les bones sensacions i projecta-les, sigues detallista en aquest sentit... Si tens aficions, procura saber per què t’agraden, quin és el detall que les defineix? Si tens fills, fes-los saber que són el millor que t’ha passat, omple la relació de detall amorós. Si tens parella, fes-li saber detalladament perquè és ella i no una altra; si tens amics, descobreix què és el que omple l’amistat, des d’allò més efímer i precís, des d’allò més detallat a allò més complex. Busca el detall i elimina els punts de fuga. Evita les intrusions de terceres persones, en el camp i a través del mitjà que sigui, evita les paraules que poden ferir als qui t’importen, evita relativitzar en nivells desmesurats, mostra el millor de tu i fes-ho amb el detall i amb el cor, fes-ho perquè vagi destinat al que vertaderament t’importa.

Perquè en el fons, quan te’n adones de que tot lo fàcil no és vida, a vegades ja has perdut la partida. Així que procura apostar pel que és difícil. En el fons, és com el sistema de rodalies: lo fàcil és que perdis el tren, lo difícil és que tinguis el detall i la cura suficients per agafar-lo...

ÉS NADAL AL TEU COR?

Aquesta cançó, sempre que ve Nadal, em fa pensar. Si podeu escoltar-la, comprovareu com màgicament, les veus juguen constantment amb les sensacions, arriben a allò kinestèsic i ens transporten, en certa manera, a l’ambient nadalenc. Permeteu-me parafrasejar-ne algunes de les idees: “nits llargues, vent fred, carrers plens de festa... també parla d’aquelles emocions que potser no ens agraden tant, emocions com el buit que deixen aquells que ja no hi són, el buit que queda a casa quan ja no hi ha ningú, els petits detalls que són els únics que ens queden, aquell cabell llarg que queda en el jersei, aquells records que tornen a fer-se presents i sobretot, aquest temps pacient que va passant i aquesta germanor que floreix quan ens trobem junts al teu costat...”
Penso que totes aquestes idees que floreixen al voltant de l’època nadalenca estan molt bé, que tot això de l’època màgica de l’any és fantàstic i que els dinars familiars i les postals són encertades...
I quan penso en això, també penso que malauradament, potser aquesta sigui l’única manera per a moltes persones, i permeteu-me la generalització, de trobar-se amb els seus, de sentir-se feliços, de pensar que la vida és bonica i sorprenent, de retrobar vells amics... en definitiva, de celebrar uns dies COM SI FOSSIN MÀGICS.

I precisament és en aquest punt, on voldria aportar la meva reflexió. Si tornem a la cançó col·lectiva que he proposat avui, podem escoltar la primera paraula que s’hi diu: ARA

És cert que aquest ARA potser aquí s’enfoca a que “ARA és Nadal”, però no creieu, no sentiu, no observeu que potser el podem amplificar? No seria fantàstic que cada dia fos Nadal? No seria fantàstic (apartant com no la part de Consumisme que no comparteixo però que no és tema per parlar ara...), que cada dia fos Nadal al teu cor?


Jo almenys, intento viure cada dia com si fos Nadal. Cada dia mostro als que m’envolten que per mi són importants, que no cal un motiu específic per a dibuixar un somriure, ja sabeu allò de que “no hi ha ningú tan pobre que no pugui regalar un somriure ni ningú tan ric que no pugui acceptar-lo...” Procuro (i practico) el mantenir una actitud que em sigui útil, procuro cuidar de les petites coses, procuro empapar-me de sensacions que em fan sentir bé, d’il·lusions que m’empenyen a seguir fent el que m’agrada, a veure la part bonica de les persones, de la feina que faig, de la família, de les amistats que tinc, de les estones especials i úniques que comparteixo... i evidentment, també procuro moldejar aquells moments que potser no són tan bons, però que com tots, són momentanis.

Com diu la cançó...

“És Nadal al teu cor, quan somric content de veure’t
Quan la nit es fa més neta,
Quan m’abraço al teu cos,
I les llums de colors m’il·luminen nit i dia,
Les encén el teu somriure
Quan et parlo amb el cor...”


Per mi és important agafar-me a totes aquestes sensacions, tenir presents totes aquestes idees i viure tot l’any com si fos Nadal. Per mi és important sentir que dins meu, la il·lusió, les bones sensacions, les fantasies, els somnis, l’amor, la família, els bons moments, els detalls petits de la vida, les trobades amb els qui m’estimo, l’amistat, els records... i tot això que suposadament CREA EL NADAL, es fa present.
I em pregunto: No serà que el Nadal simplement ens recorda que tots aquests elements són en el nostre interior? No serà que som NOSALTRES ELS CREADORS?

Penso que és molt important tenir present això. És important que durant tot l’any, sigui Nadal al teu cor...

-IMPOTÈNCIA-

Avui parlava amb una persona molt especial que està vivint una situació desconeguda. Diu que sent impotència...

Si voleu que us situï una mica... el tema és que ha canviat de companys de pis. No té més opció, o això ÉS EL QUE CREU. Fins ara aquesta noia, l’Annie, vivia amb una bona companya de pis. Se l’estimava molt ja que l’havia cuidat des de petita. Ara l’Annie ja era gran i la companya de pis ja no hi era. Acostumada a viure a la seva manera, ara l’Annie es veia incapaç de suportar el buit deixat per la companya. Així que conscient o no de si tenia o no altra opció, l’Annie va agafar el més essencial i va canviar de casa, va tornar amb els seus pares i evidentment, va transformar la seva vida.

A casa les coses eren simples, però ella les veia complexes. Havia d’adaptar-se al dir i al fer d’una parella ja consolidada i no sabia ben bé com fer-ho. Si deia qualsevol cosa s’encenia una discussió, si proposava menjar més d’hora, naixien els mals d’estómac; si hi havia un dubte ella sempre tenia la resposta ( i des de la seva perspectiva, “la certa, evidentment!”...).

L’Annie se’n feia creus del panorama...

No entenia que la parella ja feta “no hi veiés més enllà”. No entenia per què les coses no es feien al moment i a la seva manera. Per què calia esperar? No entenia per què no es podia parlar amb llibertat. No entenia per què ella era tan desgraciada, no entenia per què ningú la comprenia, no entenia per què no veien les coses com ella les veia, per què no pressentien “l’aigua que baixa” i per què no feien tot el que ella faria. L’Annie sentia impotència perquè no sabia com actuar, no sabia què fer.

L’Annie tenia una germana, potser més feliçiana per alguns, potser inconscient o despreocupada per als altres, però de ben segur que una germana feliç amb ella mateixa i amb el seu món personal.

La seva germana sovint li deia: “Annie, hauries d’entendre que pots dir i pots fer, però que has de tenir molt present COM ho fas. Vivim en un món divers i variat, ens toca conviure i sovint hem d’entendre que cada persona és un món, amb uns ideals, uns hàbits, uns costums, unes creences, un mapa mental creat i unes maneres de fer. Aquesta impotència que sents, Annie, només tu la crees.

Potser et seria més útil entendre que hi ha moltes maneres de comunicar-nos amb els altres i que precisament el dramatisme, la foscor dels interrogants, el “i ara què” o els “i l’aigua que baixa i com és que no ho veuen i quina desgràcia que ens ha tocat” no ens serveixen de res. I potser, Annie, hauries de comprendre que totes les persones tenen el seu procés. El teu fer és molt encertat, el voler tenir-ho tot solucionat i com no, materialment estabilitzat, és una opció fantàstica. Però ho és precisament perquè ÉS LA TEVA OPCIÓ, no la dels altres. I si ets llesta i creus fermament que aquesta és la manera encertada de fer, fes-ho entendre als que t’envolten. Però evidentment, planteja’t COM HO POTS FER per fer-te entendre I COM HO POTS FER per arribar als teus receptors de la manera més planera, senzilla, útil i convincent.

Des del meu humil punt de vista i potser com estaràs pensat, des dels meus 10 anys menys... només puc dir-te que jo he conegut l’Annie forta i decidida però sobretot, l’Annie humana i intel·ligent. Aquella que sap ser subtil, però sobretot, aquella que sap com agafar-se les coses perquè no li facin mal.

Sempre he pensat que tu eres l’exemple a seguir. No facis ara que les coses canviïn.

Bubo.

GRÀCIES, MESTRE

Avui us explicaré una història d’aquelles que no es creuen.

Es tracta de la història d’una bruixa, “LA PEQUEÑAJA” i un mag “VON ZARATUSTRA”, “VonZa”, pels amics.
La Pequeñaja sempre havia estat una bruixa molt forta, molt segura, entregada als altres amb cos i ànima. Era aquella clau secreta que mai trobes quan vius una situació límit. Sempre tenia solucions, sabia moure’s en tots els terrenys, podia estar abatuda, podia cridar al cel perquè no trobava respostes, podia lluitar en totes les guerres per més perdudes que estiguessin. Sempre tenia respostes i sempre es sentia segura.
La Pequeñaja, però, en un dels seus actes heroics, va rebre una maledicció molt poderosa: una altra bruixa, “La Burbona”, pertanyent al seu mateix arbre genealògic i més gran que ella, li va llençar una fletxa plena de verí que se li va clavar al pit, profundament, dolorosament.
La Pequeñaja va perdre la seva capacitat per resoldre els conflictes, va veure com davant dels problemes, coneixia tots els passos teòrics però ja no tenia aquell poder per moure’s, per actuar, per solucionar-ho tot eficaç i ràpidament. La Pequeñaja volava i volava damunt la seva escombra vella però res ni ningú podia ajudar-la.

Un bon dia, La Pequeñaja va recordar que dalt de les Muntanyes Vistmark hi vivia el seu mestre, VonZa, el mag que va iniciar a La Pequeñaja en les dificultoses arts de l’encanteri. Sense pensar-s’ho, La Pequeñaja va enfilar-se a la seva escombra i va volar cap a Vistmark. VonZa, com sempre, la rebé amb els braços oberts dins la seva cova.

VonZa, però, era un mag totalment diferent a ella, i alhora, completament igual. Després de molts mil·lenis de trajectòria solidària vers els altres i com no, de recompenses inexistents, s’havia apagat. VonZa estava cansat de l’experiència, cansat de ser sempre el bo i que a sobre, tots els senyalessin amb el dit com a un incomprès.

Per contra, La Pequeñaja sempre havia actuat igual que VonZa però a canvi, havia rebut paraules amables d’agraïment i no havia defallit mai.

Ara però, havien canviat molt les coses...

VonZa s’havia introduït en un altra tipus de màgia, “El Semenfotisme i l’Amor Propi”. Tot i això, sempre hi havia una part d’ell que el transportava a la vida entregada de l’Ahir i quan això passava, VonZa s’apagava molt. La Pequeñaja era conscient d’això i quan va demanar ajuda al mag, sentia profundament que VonZa es feia present, l’ajudava i l’omplia.
Aquell dia, Mestre i Deixebla van iniciar un viatge Terra Endins i VonZa va fer un dels seus encanteris per a retornar la força perduda a La Pequeñaja.
L’esforç de VonZa va ser enorme, va pronunciar les Paraules Màgiques i La Pequeñaja va retrobar tot el que havia perdut.

Aquella nit, junts sota el cel estrellat, VonZa i La Pequeñaja van romandre un al costat de l’altre: observaven el cel, sentien el fluir del vent cada vegada més i més càlid envoltant els seus cossos, i dins seu, viatjaven per tota las seva història personal.
El cel s’anà tornant clar, la lluna s’anà enretirant i a l’horitzó, s’apuntava el somriure de l’Astre Rei.
No sé quin era el pensament de VonZa en aquell moment però la veritat és que La Pequeñaja havia après una gran lliçó.

El verí d’aquella fletxa s’havia convertit en una massa càlida, flonja i esponjosa, amb gust d’Ambrosia, “el manjar de los dioses”. La Pequeñaja mirava al seu Mestre i sentia com dins seu, creixia l’Ambrosia. Sentia un fort agraïment cap a VonZa. Havia après què era el que es sentia quan algú t’oferia la clau, quan algú et mostrava el veritable concepte d’amor. Sentia molt endins que el mag s’havia convertit per a ella en allò que ella havia estat sempre per als altres. Digueu-li la solució, la via d’escapament, el suport, el recolzament...
El camí a la vida de La Pequeñaja havia adquirit un altre to. I volia demostrar-li això al seu Mestre, volia dir-li de totes les maneres possibles per arribar a tots els sentits, volia dir-li simplement, la paraula màgica:

GRÀCIES.

En el món d’allò desconegut, en el món de la fantasia i de la màgia, “GRÀCIES” és un mot mil·lenari i molt poderós. Només els mags i les bruixes poden entendre el veritable significat del mot.
Vindria a ser, en el món dels homes, alguna cosa semblant al foc que Prometeu va robar als Déus i va entregar als homes. No sé ben bé com podria exemplificar el poder d’aquest GRÀCIES: una sensació de plenitud, de pau, de satisfacció... de quelcom que t’empeny amb molta força a seguir. És la mostra més gran, per mi, que pot expressar-se a algú. És en certa manera, la representació d’una sensació que t’impulsa a l’admiració, a l’estima profunda, a la gran mostra de Jo sóc aquí, i hi estic per recolzar-te a tu.
Potser a vegades no ens n’adonem però els nostres mestres sempre hi són.

La Pequeñaja havia regalat talent a canvi d’uns “gràcies” buits, s’havia conformat. VonZa també n’havia regalat, però després de tantes doloroses decepcions havia après a no creure’s res i sobretot, havia après a qui donar-ho. I per mi aquesta és la gran lliçó.
La Pequeñaja encara no sabia com s’ho faria per mostrar-li i fer-li arribar i sentir totes aquestes sensacions al seu Mestre, però molt a dins del seu cor sabia tota la il·lusió que el mag li havia retornat.
Des d’aquell dia, La Pequeñaja tornà a volar i a buscar solucions. Ara, però, des d’una perspectiva molt més elevada...

GRÀCIES... Mestre.

Tu a ells, no ells a tu

Segur que algun matí us ha passat que de cop sona aquella musiqueta estrident evidentment del despertador, o aquella cançó que tant us agrada i que heu seleccionat com a melodia per llevar-vos, i permeteu-me l’expressió, per llevar-vos amb “trempera matinera”, amb energia per tot el dia? O potser, algun matí us ha passat que us heu llevat “desganats”? Amb una sensació freda, de baixa intensitat? Veient l’habitació desordenada i escoltant aquella veueta interior repassant tota l’agenda del dia?

És fotut aixecar-se així, com planteja la darrera opció... I quan ens passa, crec que simplement utilitzem tots els nostres mitjans per rebolcar-nos durant tota la jornada en aquesta sensació, per vestir-nos amb el xandall més gastat, per oblidar-nos de totes les cremes facials i per esmorzar un cafè sol mentre ens recitem què desgraciats que som i que malament que ens van les coses.

A mi també m’ha passat algun matí, avui mateix m’he llevat així. Una nit de breu dormida, una sensació que pesa a l’estómac, un diàleg repugnant i avorrit, però DUES OOPCIONS PER ESCOLLIR:

1) Caure en el defalliment i tenir un dia fatídic
2) Canviar l’actitud i procurar sensacions diferents.

Avui m’he sentit així en certa manera... cansament, ganes de que les coses siguin diferents, ganes de retrobar moments amb els qui m’importen, dubtes, pors, desconfiança, incerteses... i és que en el fons, tots som humans i com a tals, tenim tant les emocions per a sentir-ho com la racionalitat per parar-nos i canviar tot això.

Així que he escollit la segona opció.

Ara sóc al bar de sempre i m’estan preparant un suc de taronja natural. Necessito vitamines per a la part física i sí, potser puc carregar-me de sucres, però no només el meu cos necessita aixecar-se, també ho necessiten les meves emocions. I per això, ara estic asseguda i escrivint. Perquè per a mi, aquesta és la manera, aquest és el sistema per passar una mena de làser que faci una radiografia de tot el meu interior.

- Com em sento? Quines sensacions tinc? Què em diu el meu interior?
- Per què crec que em sento així?
- Realment hi ha alguna cosa que em faci sentir així?
- Què és el que m’agradaria sentir?
- Com puc fer-ho per arribar a l’estat desitjat?

Crec que és molt important que cada vegada que ens llevem així ens fem preguntes similars. Bé, de fet penso que cada dia hauríem de trobar espai personal i solitari per estar amb nosaltres mateixos, per posar atenció a aquests estats, per saber i sentir profundament quin és el nostre estat realment.
Relaxar-nos més i alhora, descontrolar.nos més, com bé deia Guix en un dels seus llibres.

Tota la vida es composa d’estats i és important, almenys per mi, ser conscient de quins estats visc, de si les sensacions són producte d’un instant o si el que realitzo realment no m’omple. A vegades ens enfadem amb el món, amb les persones, amb nosaltres, però... ens enfadem sempre? “Som” a nivell d’identitat, persones enfadades, molestes amb una feina en general, amb una activitat lúdica en concret, amb una “manera de ser i de fer”, amb una parella? O simplement ens sentim a vegades així? Alguns potser pensaran que si sempre és així potser és que el tema no sigui en nosaltres, o que sigui alguna cosa externa, però això ja seria alguna cosa a analitzar des d’un altre punt de vista... Però si les sensacions desagradables són puntuals, potser que tot plegat només sigui producte d’un mal dia o d’una mala sensació.

I us posaré un exemple ben senzill:

- El meu suc de taronja té un gust massa amarg. Sempre ho és? M’agrada que ho sigui? Puc fer-hi alguna cosa?

Doncs com ja vaig dir en un altre escrit, demanaré un altre sucre.
Que no et canviïn els teus estat perquè qui ha de canviar-los ets tu. Tu a ells, no ells a tu.

Trobar-se en pau

Aquest cap de setmana m'he sentit estranya, diferent...potser perquè un cop més, he vist les coses d'una manera completament diferent als meus. Quan perds algú inicies una nova etapa, un procés on l'Ara ja no és igual, on el temps empeny i la vida continua... i ho fas sense aquells que t'han vist créixer, sense aquell cos, sense aquelles paraules... Però també has d’aprendre que ho fas en unes circumstàncies de dol, de pèrdua, de llunyania... Al meu voltant tot són sentiments de pèrdua, tot són sensacions de " I ara, què és el que hem de fer?" "Ara tot ha canviat" o "Ara no sé com seran les coses, i aquell dia de demà que havia d'arribar ja és aquí". Els sentiments i les llàgrimes es barregen amb el deure d’allò que s'ha de fer, dels papers que s'han d'omplir, dels armaris que cal buidar, de la por a tot el que ara canviarà, de la por ales noves estructures. Sento que en certa manera, tot això que ha passat és un procés i que la mort t'abraça quan menys t'ho esperes. I potser ara sento com alguns em diuen que no van dir aquella frase de disculpa, aquella paraula amable... i sento que potser jo també em qüestiono si serà que jo visc en una realitat diferent, si és que potser ho hauria de viure tot des d'una perspectiva fosca, si potser hagi de procurar més "Estar a casa" o "Fer el que toca", però per més que m'esforci a veure les coses així, a caure en el dramatisme, NO PUC FER-HO. I no és que no senti la pèrdua o que no sigui conscient de tot el que possiblement "Ens ve a sobre"..., ho sento igual o més que tots els altres, però penso que aquesta filosofia no ens pot ser útil de cap manera, penso que la raó ara s'ha d'instal·lar per damunt de les emocions, penso que aquesta "pinya" que diuen que hem de tenir ara i que mai ha existit, l'hem de començar a tenir amb nosaltres mateixos, des d'una perspectiva assenyada i congruent, crec que ara més que mai hem de Trobar-nos en pau. Crec que els canvis sempre ens fan por però certament, aquest canvi no té volta enrere i hem de continuar endavant. No serveix de res lamentar-nos ara per allò que no vam fer, no serveix de res pensar que "som tan poca cosa" o que "ens ve una muntanya a sobre"... Jo penso que el més útil ara és encarar la muntanya i començar a fer camí. Potser no sabrem com fer-ho, però no ho sabrem ENCARA. Al cap i ala fi, la vida segueix i passa com deia el poeta, "en la tarea de su propio pasar". Tot flueix i de nosaltres depèn, exclusivament, que flueixi amb una actitud o altra.Trobar-se en pau, en darrera instància, és l'única manera de permetre'ns fluir.

Y es en esos momentos... en los que dices... ¡¡ BASTA!!

Avui he rebut la trucada d’una amiga, la Sandra. Bé... no sé ben be que dir-vos. No faré públic res del que m’ha explicat, respecte davant de tot. Però com que m’ha donat permís per fer-li una reflexió sobre el que li ha passat, si que intentaré explicar què he sentit mentre hi parlava i com gestionaria jo la seva situació.

La Sandra té, en teoria, una relació estable. D’aquelles que s’entenen normalment com a vida en parella, tu cuines, jo trec el gos, aquest dissabte a casa els meus pares i recorda de trucar a ta mare... El cert és que NO sap ben bé què és el que té...

Resumint molt, la Sandra m’ha comentat que en Josep el seu xicot, va sortir ahir amb els amics. Unes copes de més, unes hores de més, unes noies de més...Havia d’arribar, si si... noteu l’expressió “havia” d’arribar a certa hora determinada, si no la Sandra és de les que puja per les parets. Bé, en Josep va xerrar més del compte i la qüestió és que va arribar més tard del previst. Per postres, mentre s’ho estava passant d’allò més bé a la discoteca, va trobar-se a la seva cosina, la Clara... i la va trobar feta un nyap. Acabava de tallar amb el seu xicot, en Martí. La cosa és que com a cosins que eren, en Josep va aguantar el seu mar de llàgrimes i no se’n va adonar, però el maquillatge va quedar impregnat entre mucositats i llàgrimes –perdoneu la part escatològica- , impregnat al coll de la seva camisa juntament, com no, amb el perfum d’Ultraviolet.

En Josep era conscient de que havia fet una bona causa ajudant a la Clara, i va acabar la nit rient i llençant mirades, parlant amb totes les noies i no va anar pas més enllà, doncs per alguna cosa tenia a la Sandra, la seva millor opció.

La Sandra va adormir-se de tant esperar i al matí següent, quan en Josep encara sentia el tum tum a les orelles... la Sandra va muntar-li una catàstrofe. Seguint l’expressió de les àvies, “li va liar un tango que ni els d’en Gardel!!”:

- “On eres? Què feies? Amb qui estaves? Per què arribes a aquestes hores? Ahhhh segur que ja me l’has fotuda! Coi d’homes, tots sou iguals! No es pot confiar amb vosaltres. No esteu contents amb el que teniu a casa i per això ho busqueu a fora. Tota la nit parlant amb noies, de ben segur... i segur que ja els has donat a totes el telèfon i és clar, el correu també, oi? Què et penses que em mamo el dit? I què són aquestes taques de maquillatge a la camisa? Pots explicar-me per què em fas això? Jo no ho mereixo....”

Bé... i podria seguir en la línia de tot el que li ha dit sense ni tan sols, deixar-lo obrir boca. És clar... en aquest punt jo he observat un munt de creences que té la Sandra respecte d’en Josep i que no s’aguanten per enlloc, totes surten del seu caparronet... Fa molt temps que ho he comentat amb ella, però potser si que verba volant scripta manent... així que aquí ho tens:

Potser, Sandra, hauries d’estimar-te més i de confiar més en tu i en el que vals. Si en Josep comparteix tots els seus moments amb tu, no dubtis tant de si és o no és com hauria de ser el que segons tu teniu. Observa, que a vegades si estires molt una corda pot ser que peti. Observa que quan li dius a en Josep “segur que me l’has fotut”, el que fas és atacar profundament la seva virilitat i per mi, incentivar les seves ganes de fer-ho. Si ell t’ha escollit no pots desvalorar el que t’ofereix així com així. I no ho dic en to masclista o a nivell de “dones objecte” ni molt menys, només t’ho dic amb la idea de que notis que el que projectes és el que obtens.

Res, absolutament res, és controlable. Així doncs, i com deia aquell gran llibre d’en Xavier Guix ¡Descontrólate!. No val la pensa jutjar si ha donat o no el mòbil a les noies de la discoteca, no siguem tan infantils! Amb qui comparteix els dies? A qui dedica els seus moments? Per què estaria amb tu si té tantes opcions? Alguna cosa bona deus tenir, no trobes? I no serà que el que potser et caldria és enfocar-te més en això? Confia més en tu i procura lluitar per ser feliç, tu amb tu, tu amb ell, ell amb ell i ell amb tu. No hi ha perill més gran que voler tenir el control d’allò que és incontrolable. Com també deia molt encertadament Guix en el seu altre llibre Pensar no es gratis, “sembrarás un pensamiento y recogerás un destino”. Així que Sandra, un cop més i amb la mà al cor, és normal desitjar tenir el control de les coses que ens succeeixen, però què passa quan no depenen de nosaltres? Què passa quan volem controlar idees, emocions, persones? No és viable. Per més que creguis que amb dramatisme per posar-li un nom, tindràs el control que busques, no és així. Algunes persones creuen que això és possible i mentre creuen el que creuen, no veuen que el que estan realment fent és viure sota la por, la incertesa, la inseguretat, el dubte. Sensacions que els esgoten, els creen estats no desitjats i a més, allunyen a les persones que els envolten. Potser en Josep va enamorar-se de la Sandra que tots coneixíem. Val la pena seguir el camí del desconcert? De la por? Si has triat el camí de la felicitat no permetis que la por l’esborri. Creu en tu, creu en que tot flueix i sobretot, abandona el control o ell t’abandonarà a tu.

No es lo que te pasa si no cómo lo manejas...

“No sé que ha passat avui, no sé perquè aquest sentiment de decepció, no sé perquè diuen que toques fons per tornar a pujar. Avui és un dia d’aquells en els que tot comença a desmuntar-se, com les fitxes del dòmino...Creia que les persones que t’estimen hi són quan les necessites. Creia que una mà amiga sempre es feia present, creia que tot i les adversitats, en moments així aquesta gent aixecava el cap i veia que potser era vital, més que necessària.

Avui he descobert que potser si que la soledat és un punt a tenir en compte. Dol profundament pensar que tot anirà bé mentre tot el que creus es desmorona. Fa veritable mal sentir que res del que creus és cert i potser la culpa és simplement de l’home, del fet de pensar que amb la voluntat i el desig pots moure muntanyes. Som tan indefensos, tot és tan gran al voltant i és tanta aquesta sensació... perdre als que estimes, aquesta és la qüestió. Avui he sentit la decepció a la part més fonda de mi. Només voldria saber com canviar-la...”

Aquests darrers paràgrafs són realment profunds, d’aquelles coses que contradient a Bécquer, escrius quan sents, escrius a raig, sense parar, i sense parar-te a pensar que potser només són tonteries o fruit d’un moment confús, d’un moment de dolor, d’un estar en el que ets, fora de tu. I això ens passa molts cops a la vida. Fins i tot a la tele passa! Avui estava veient Ventdelplà, i en Monràs, formós empresari adinerat i capaç de portar un vaixell en la més gran de les tempestes ha dit una frase més o menys així “ Sempre m’havia sentit capaç, sempre havia cregut en mi, en les meves possibilitats i en el terme de que amb la meva fe, jo podria moure muntanyes. I en aquesta ocasió, per primer cop, sento que potser no ho podré fer”

Què fer en aquests moments? Com agafar-te les coses? Com fugir de la idea de que la realitat és només una il·lusió? M’agradaria respondre a això compartint amb vosaltres un dels millors poemes, per mi, de Martí i Pol:

ARA MATEIX

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

Potser només m’enganyi constantment, potser res del que crec viable pugui arribar a ser-ho. Potser només hauria d’enfocar-me en allò que una vegada vaig escriure... “el món canvia i nosaltres tenim por al canvi”. Però per què? Per què els canvis no poden ser a millor? Per què la pèrdua sempre s’entén com a fi? Tal vegada no seria millor tornar a creure? Tornar a pensar que a vegades, els mals moments et juguen males passades... Tal vegada, no seria millor tornar a creure que tot està per fer i tot és possible...?

Podria allargar-me molt més en aquest text, podria no parar d’escriure només per creure una vegada més que el que més desitjo arribarà a port... però potser que simplement deixi en aquesta ocasió que parlin les paraules del poeta, que d’una vegada assentem els peus a terra, enterrem el que no ha sortit bé, i ens proclamem hereus d’un temps de dubtes i renúncies, sí... però d’un temps que queda enrere, com una simple batalleta perduda però mai com a una guerra. Sé que tot és possible. Posem-nos dempeus altra vegada i continuem la lluita, perquè com deia el mite, “si tienes un porqué lo sificientemente grande, podrás encontrar el cómo” Centrem-nos en això i oblidem la resta.

Cruzado / Paralelo

Hoy ha sido un día muy intenso. De hecho, los últimos días han sido muy intensos. Emociones diversas, sensaciones nuevas, reflexiones extrañas, ideas que no me gustan, decisiones que no sé cómo llevo. Pero aún así, creo que en los últimos tres días mi mente ha dado un giro importante, aunque os suene un poco raro por lo poco o lo mucho que pueden ser tres simples días...

Esta mañana he asistido a otra de las clases de PNL y me gustaría compartir con vosotros algo de lo que he aprendido. Hoy hemos reflexionado acerca de las creencias, las presuposiciones, el lenguaje, y la gestión de la relación entre pensar y decir. Todo ello ha surgido a raíz de un juego, el “Cruzado o Paralelo”. El juego consiste en sentar a varias personas en circulo e ir pasando un objeto con las manos de uno al otro. Hoy han sido dos rotuladores, uno azul y otro rojo. La gracia está en saber si lo pasas en “cruzado” o en “paralelo”. Todos observábamos al iniciador de la ronda: manos en paralelo, rotuladores alineados... paso al jugador dos. Éste cruza los brazos uno encima de otro, como en una cruz y menciona “cruzado” o “paralelo”. Claro, hasta aquí al idea es entender cuando es cruzado en forma y cuando es paralelo, pero llega un punto en que no sé cuando es cruzado y cuando paralelo, la forma de las manos no tiene relación alguna con la palabra, el tono de voz no cambia, qué es lo que pasa para que yo piense “me pasa lo rotuladores en cruzado” y la persona me diga “pues no, para mi esto es paralelo”. Hasta aquí el juego es como un reto de averiguar cuál es el truco, cuál es la estrategia. Cuando son varias las rondas y algunos ya ven de qué se trata el secreto, otros realmente se cabrean porque no lo perciben y sus cerebros se centran en la presuposición. Serán las manos? La posición de los rotuladores? Una sonrisa? Un movimiento de ojos? Estamos tan centrados en eso que no vemos más allá. Y el truco está en las piernas!!

La clave de todo eso es simple: Nuestro cerebro se busca todos los sistemas para entender ¡qué leches está pasando! Y muchas veces, sobretodo en situaciones problemáticas, en enfoque del tema no es correcto: nos centramos sólo en un punto, blanco o negro. No vemos más allá, no lo miramos desde lejos, no pensamos en otras de las muchas posibilidades de enfoque. De hecho, esta última afirmación es la que relaciono con lo que he mencionado antes. A veces nos pasan muchas cosas, muchas vivencias, muchos momentos en los que no acabamos de entender el por qué. Por qué me responde alguien así? Por qué eso no salió de tal forma? Por qué mi amiga se molesta? Por qué nadie me entiende? Por qué no sé expresar lo que siento? Por qué no comparte esa idea conmigo? Por qué por qué por qué. Las cosas suceden y el cerebro no para de dar vueltas al mismo tema. No somos capaces de disociarnos del evento y seguimos con la “rayada” mental, no aprendemos a pulsar el botón de stop. Y pulsar ese botón es algo mucho más sencillo de lo que creemos.

De hecho, si pensamos acerca de lo que nos sucede de determinada manera es porqué así lo elegimos. Todas nuestras vivencias de vida nos crean una especie de mapa mental, algo como un circuito de conexiones que se sustenta en las llamadas creencias: ideas, credos que tenemos sobre nosotros mismos, sobre los otros, sobre lo que nos sucede, sobre nuestra sistema operativo, sobre nuestro qué y sobre el cómo. Éstas creencias son distintas entre ellas y una de las diferencias principales es reconocer si una creencias es fija, inamovible, o si podemos variarla.

Cuando una creencia acerca de alguna cosa o sobre nosotros mismos nos preocupa, debemos aprender a gestionarla y a cambiarla. Cuando una creencia nos limita, debemos usar el llamado PENSAMIENTO CRÍTICO y arrancarla de nuestro sistema porqué no nos funciona y además nos limita.

No me sirve de nada creer “Ese asunto se resolverá así” un poco a modo de ley de la atracción. No me sirve de nada creer “yo no soy capaz” o “yo no sirvo” o “ya soy demasiado mayor” o “nunca encontraré pareja”. Es para mi, lo mismo a pensar acerca de los problemas, y sobretodo de las decisiones que no dependen de nosotros. No sirve de mucho creer en el llamado “wishfull thinking” o lo que es lo mismo, ese pensamiento que deseamos que sea así, pero que no es algo que podamos tocar con las manos ni que dependa exclusivamente de nosotros: “Me quiero casar con Cameron Díaz y lo pido cada día al cielo” o “No quiero terminar una amistad o relación” por ejemplo... Eso es cosa de dos. Tu puedes enfocarte al máximo y hacer todo lo posible para conseguir tu propósito, pero debes tener en cuenta que lo tuyo, sólo será el 50% de lo que se decida finalmente.

No hay nada absoluto, por eso voy a usar lo que me es más útil y más práctico en cada momento. Porque ya sabemos que los “problemas” que pueda tener el hombre vienen de la interpretación que él hace de la realidad, de cómo se lo monta todo dentro de su cabecita. Por eso mismo es importante el Pensamiento Crítico, es importante pues darte cuenta de lo que tu crees y de lo que no, de lo que estás dispuesto a aceptar y de lo que no. Es importante tener en cuenta que todo puede y debe ser relativizado. Si no relativizamos, las cosas que creemos profundamente y que no nos son útiles, nos limitan y se tornan inamovibles, se vuelven un verdadero problema imposible de arrancar y una pesadilla constante para el día a día. Coloquialmente hablando, entonces estás bien jodido.

En este punto yo me planteo: por qué no lo reflexionamos? Por qué uno se queda con un tipo de creencias y no con otras? Si todas las creencias están allí fuera pululando? Coge la más útil para ti! Piensa acerca de las cosas de una manera más útil, nada limitante y mucho más práctica. Por eso, piensa a modo de pensamiento crítico: relativiza las cosas y encuentra aquello que verdaderamente te es útil, lógico y cómodo para sentirte bien y para ser más libre, más feliz.

Muchas de nuestras ideas son simples presuposiciones. Creemos que son así, que son ideas ciertas y las tomamos como tal. Y no observamos que quizá, sólo podrían serlo, o no. Debemos aprender a mirar des de otra perspectiva, cambiar el enfoque. Si aprendemos a relativizar y a cambiar de perspectiva, si cambiamos lo que creemos inamovible o inmodificable a otro ámbito, a la posibilidad de que no sea así, anulamos el problema. Hacer este esfuerzo de cambio de perspectiva significa anular el problema. Cambiando esto cambiamos el conjunto de creencias, y quizá, a veces nos hacemos montañas de granitos de arena, quizá deberíamos parar y enfocarnos más en el pensamiento crítico. Qué es más útil para mí? Qué me aporta pensar de esta manera sobre éste tema? De qué me sirve tener ésta creencia? Hay algo que me limite? Cómo puedo cambiarlo para ser más feliz?

Rubrick, l’holandès

Heu anat mai a Port Aventura? Coneixeu l’atracció Stampida? Jo si, tot un espectacle! Fa dos estius hi vaig tornar a anar, i sense saber ben bé com, allà hi vaig conèixer en Rubrick, tot un personatge! Un noi de trenta quatre anys, viscuts i presents en el registre, però un tros de pa, un somriure tendre i innocent, gairebé d’infant nounat; una mirada clara com el cel, una vida massa intensa potser, una dualitat increïble i alhora, admirable.

En Rubrick i jo vam fer una amistat que potser va més enllà del que és comú, vam aconseguir una connexió d’aquelles que poques vegades a la vida et trobes, vam pujar junts a l’atracció, vam riure moltíssim i evidentment, vam tenir llargues converses al llarg del dia, un dia que per mi serà inoblidable.

No sabria explicar exactament com va anar però sé que va ser una cosa meravellosa. Ell va acostar-se a mi i em va explicar coses fascinants, em va parlar de la seva vida, dels seus somnis, dels seus projectes, de la seva il·lusió de millorar el món, d’ajudar a les persones, però sobretot, em va obrir el seu interior i em va mostrar el seu secret més gran: la seva essència. No he conegut mai a ningú com ell. Ben bé, un personatge de novel·la.

Aquell estiu en Rubrick va viure una situació que potser pocs arribareu a comprendre. Venia d’Holanda a passar només uns dies a la nostra terra, i venia sobretot a oblidar, a trobar-se a ell mateix, a saber què era el que realment volia, que sentia i com podia conduir-ho. Em va explicar que a Holanda havia viscut experiències que sincerament, a mi em van costar de creure. Havia passat tota la vida treballant, havia viscut per ajudar als altres, havia composat diverses melodies. Aparentment era una persona feliç i aposentada, havia après molt de la trentena, però en aquell moment de la seva vida, en aquell parc d’atraccions havia volgut aparcar tot aquest passat i venia a trobar les respostes. En Rubrick va asseure’s amb mi i em va explicar aleshores el seu gran dilema, aquest que us deia, em va semblar impossible de creure.

S’havia enamorat de la Lluna!

Si si... la que tots coneixem i que cada nit ens acompanya. Evidentment això era una cosa impossible, mai podria tenir-la plena a les seves mans...

La meva primera reacció va ser esclatar a riure! La seva mirada va ser de tristesa. Un cop més, ningú l’entenia. Certament vaig preocupar-me en veure el seu rostre i li vaig demanar que m’expliqués més detalls, que em parlés del seu tema.

En Rubrick va agafar-me la mà, va respirar profundament i va pronunciar les següents paraules:

- “Mira Lou, sempre havia desitjat trobar la perfecció, trobar a alguna persona o trobar quelcom capaç de comprendre’m, trobar amb qui crear un món únic on només hi tinguessin cabuda dos subjectes. Creia que mica en mica anava trobant el meu lloc al món, creia en això i mira’m ara... sé que tot el que desitjo és impossible. Avui he vingut al parc perquè a vegades em sento com les atraccions, precisament com l’Stampida. A vegades dins meu hi tinc dos personatges que dialoguen, en Ru i en Brick. Si t’ho hagués d’explicar perquè ho entenguessis et diria que en Ru és el meu amic. En Ru és el meu somriure, és la il·lusió, és la profunda creença de que tot tornarà a funcionar, és el cúmul de la sensació, és la meva plenitud. Tot i això i igual que l’Stampida, també tinc en Brick: ell és el meu foc intern, però és un foc que constantment em crema. És la veu que em diu que tots estan a la meva contra, és la veu que em diu que no confiï, és la veu que sap que mai ningú m’ha estimat realment, i potser no és així, però la veu m’ho diu. És una sensació molt trista i molt dolorosa per mi, no sé com controlar-la i a vegades se m’escapa de les mans.

La veritat és que en aquest punt dins meu alguna cosa havia canviat. La seva cara de dolor em feia mal. Els seus ulls estaven desolats i la seva enteresa començava a desmuntar-se dins dels meus esquemes. Ell però, va seguir parlant.

- “T’he dit que m’he enamorat de la Lluna? Et deu semblat una bogeria! Però bé... per mi és només una manera d’expressar el que em passa des de fa uns mesos. Penso que si pogués tenir la lluna a les meves mans, tot això canviaria. A vegades, sobretot a les nit, estic sol a casa, sento només el silenci i la brisa, miro al cel, tanco els ulls i aleshores penso. Penso que el meu cos es trasllada, que tots els meus músculs reposen, i em sento lluny d’aquesta terra, em sento al costat d’ella, d’aquesta esfera blanca i lluminosa que em recolza quan ningú m’escolta. Sento la seva textura suau i tendre, penso en que potser em mira, penso que al seu costat res pot passar-me, penso que sempre serà perfecte. Però evidentment, a vegades la lluna no és plena i aleshores jo desespero.

En Rubrick estava realment commogut en el seu deliri. Dins seu el debat cada nit

encetava i ell no sabia com fer-s’ho per parar el diàleg. En Ru li deia constantment que tot allò que volgués ho tindria, fins i tot la Lluna si fos necessari. En Ru li projectava un seguit d’imatges i de moments, en Ru li ensenyava tot això com si fos una pel·lícula, Li feia sentir i li feia veure com n’era de màgic adormir-se cada nit al costat de la lluna. Li ensenyava el seu propi cos estirat damunt d’ella, li recordava les llargues converses de matinada, li recordava les emocions més profundes viscudes amb ella... en Brick però també hi deia la seva... li deia “Rubrick per favor! La lluna mai podrà ser totalment plena! T’estàs il·lusionant amb quelcom efímer! La lluna és massa enlaire i tu ets massa petit per arribar-hi, ella és grandesa i a tu sempre t’han sortit malament els grans projectes! Com pots pensar que la lluna, quan és mitja, ho és només per tu? Realment penses que ella agafa aquesta forma per acollir-te millor damunt seu? Vés home... la lluna és universal, és massa llum per a tu sol, tot el planeta sencer l’observa cada vespre! Tota la humanitat hi parla..... Vés home... potser si que, perquè tu ho diguis, la lluna estarà disposada a aguantar-te! És totalment injust que creguis això, ets un egoista

i això que fas no està bé”

Podeu imaginar que després d’això, fins i tot a mi em queien les llàgrimes! Vaig mirar fermament als ulls d’en Rubrick i només li vaig dir quatre paraules: JO CREC EN TU.

La mirada d’en Rubrick va canviar completament. Vaig explicar-li que de molt petita, jo em vaig enamorar del Sol, l’astre rei. Era evident que mai l’obtindria, era evident que cremava massa per ni tan sols acostar-m’hi. Dins meu també hi havia aquests diàlegs entre veus profundes.

En Rubrick semblava no creure’m... Però li vaig dir només una cosa que, almenys per mi, era útil:

“Quan l’amor és més fort que les adversitats, l’esperança i l’esforç poden fer realitat allò que sembla impossible”

L’Stampida va acabar llavors el seu trajecte. En Rubrick i jo ens vam separar en aquell instant, però d’alguna manera, ell era amb mi i jo era amb ell. I així era sempre. Des de llavors, la lluna no sempre és plena i el sol no sempre es deixa veure. Des de llavors, els homes dubten de si mateixos, des de llavors, tots tenim por i tots no sabem cap on enfocar les nostres vides.

En Rubrick em va ensenyar moltes coses, em va mostrar com va aconseguir ser l’enamorat de la lluna, em va explicar com va complir el seu somni. Al poc temps, vaig rebre una carta d’en Rubrick dirigida a la Lluna, una carta que em va fer patir però que alhora, em va fer descobrir molt. Deia així:

“Pes i nit... els teus braços vorejant el meu perfil, les teves carícies a la meva pell, els teus llavis em miren, els teus ulls somriuen. I jo et sento aquí, et sento en la part més profunda de les sensacions, ets com una pulsació constant i tèbia que volteja dins del meu pit. I et sento amb mi, t’observo i sento, sento que t’estimo com poques vegades he arribat a estimar, i m’agrada molt poder sentir tot això, m’agrada acomplir la idea que sempre havia tingut de l’amor i sona estúpid i potser recargolat, però m’agrada haver demostrat que jo tenia raó, que aquest tipus d’amor era possible. Et miro i cada cop tinc més endins aquesta sensació, et miro i no t’enganyaré, sento molta por, sento por al rebuig, sento por a ser vulnerable. Sento por al matí, a saber que aleshores, ja no podrem seguir...”

Tot i això, en Rubrick ha aconseguit canviar les seves sensacions. Segueix en el seu somni, i lluita constantment entre en Ru i en Brick. D’aquella diada, en Rubrick va aprendre que “quan l’amor és més fort que les adversitats, l’esperança i l’esforç poden fer realitat allò que sembla impossible”. I certament... no observeu mai que quan un dia es esplèndid i el Sol brilla, l’endemà el cel es seré i la Lluna és plena? Res és impossible, ni tan sols, estar enamorat de la Lluna.

Com diria la cançó... Ara ja no és hora...

No heu tingut mai la sensació de que “Ara ja no és hora”? Jo l’he tingut molts cops i especialment, tres o quatre vegades en poc temps. Passo el dia de meravella, (o potser alguna vegada, de pena... ja sigui perquè plou o perquè et trobes fatal o perquè s’espatlla la cafetera...) però el que és cert és que sempre tinc ganes d’explicar-lo a les persones que més m’importen, sobretot si parlem d’un dia fantàstic... però a vegades les coses no surten com un vol i aquestes persones no hi són fins l’endemà per la qual cosa la conversa o la trobada ja es dilueix, la situació es posposa fins a l’endemà, o la trucada si és que hi és, es converteix en un “demà en parlem”... i és clar, aquest demà és massa llarg i potser ni tan sols arriba... És en aquestes situacions quan una sensació pot envair-nos i fer-nos pensar en “ara ja no és hora” quan finalment arriba el moment.

Molt probablement més d’un de vosaltres ha sentit això en algun moment, i jo mateixa mentre escrivia aquestes línies he pensat en una de les millors dones que he conegut, una dona que ofereix un concepte d’amistat que va més enllà del que el terme comprèn. La Xènia. Em permetré agafar-li en préstec un bocí de la seva història....

Aquest passat estiu totes dues compartíem aula, fèiem de mestres a petits noiets que no arribaven als onze anys, Alhora, totes dues compaginàvem feines a les tardes per la qual cosa, tot el dia estàvem ocupades. Jo passava les tardes fent ràdio i ella en un restaurant. El tema és que ella només tenia els dilluns de festa i tot i viure amb la seva parella, el Vicenç, pràcticament no tenia temps per veure’l:

- Hola guapa!

- Hola guapo... (amb veu de cansament)

- Ha anat bé el dia carinyo?

- Si, si... però molta feina...

- Doncs descansa que demà hi tornes.

És clar, aquesta sensació a mi em produeix una certa impotència, ràbia de no poder tenir una màquina del temps amb un botó de pausa. Ja sé que no podem tenir el control, ja sé que tots podem estar a les dues bandes, a la de la Xènia i a la del Vicenç, que tots tenim poc temps... Però igualment la sensació es presenta. I en aquest sentit vull referir-me al que la Xènia em deia: “ És que no podem ni parlar! No coincidim en el temps! I quan trobem el moment, potser l’explicació “ja no ve a cuento””.

Us he de dir que últimament he pensat molt aquest tema, he reflexionat sobre les paraules de la Xènia perquè a vegades jo també tinc aquesta sensació.

Vivim tant a la nostra que a vegades no ens n’adonem de com n’és d’important pels que ens envolten prestar-los atenció, prestar-nos a l’escolta activa. A vegades és preferible prestar atenció a aquests petits detalls que poden ser grans quès per als altres. A vegades és preferible “abandonar” uns minuts la idea de “jo no deixo de fer el que vull per ningú” perquè a vegades, ser flexibles i tenir vista poden ser elements claus per a l’existència. Crec que cadascú de nosaltres hauria de veure que, a vegades, això resulta clau.

I no vull que tot això s’entengui com a “haver de deixar de fer el que m’agrada” o potser “a vegades m’han comentat aquesta sensació però jo ja faig tot el que puc i dedico quant temps tinc” (Eh, Sel...? ), simplement el que voldria és obrir la reflexió. Per mi és un tema de cura, de tenir cura d’aquests petits detalls, de tenir cura de retallar la distància, de tenir cura i potser de ser conscients evidentment de que no sempre és possible tenir a les persones que ens fan falta –aquí ja parlaríem del ser un mateix i no necessitar als altres per sentir-nos feliços, perquè nosaltres mateixos hem de crear sols aquest estat; entraríem potser a parlar de cordialitat, de fer-se present... (sense entrar en temes de dependència ni molt menys)-, però crec que a vegades l’ésser humà també ha de veure que és un ésser emocional i que sovint és bo que obri els ulls i vegi que la necessitat també és un dels elements vitals de la nostra existència i que potser, contradient al pensador, no sempre l’home és un llop per l’home.

Límit

On arriben els nostres límits? On arriba la paciència humana? Què som capaços de suportar? No m’agrada usar el plural o parlar de termes genèrics, de generalitzacions. Estic aprenent a no fer-ho, però en aquest cas crec que, apartant el que puguin significar per a cada persona termes com límit, paciència o suportar, tots ens hauríem de fer aquestes preguntes.

Aquests últims dies he estat reflexionant precisament aquestes preguntes. A nivell personal i per experiències del meu entorn crec que el límit, la paciència o l’aguantar certes coses són idees que tenia mal enteses. Estava disposada a regalar talent i quan dic talent puc referir-me simplement a temps personal. Temps de convivència, de companyia, d’escolta... i el temps és una idea buida, no podem comprar-lo ni vendre’l, no podem agafar-lo i posar-lo dins una capseta. Ja els romans van establir els calendaris i a nosaltres ens van vendre la idea de que tindríem una cosa anomenada dia i que aquesta cosa tindria 24 hores per omplir. D’elles n’hauríem de dormir 8, treballar-ne 8 més i gestionar les que ens queden al nostre gust.

Aquest any el meu temps o la meva divisió a tres bandes comença a veure’s una mica afectada. Treballo les vuit hores, podria dir que intento dormir-ne vuit més (tot i que la lectura, l’estudi per gust i l’escriptura sovint no em conviden a fer-ho) i en tinc vuit més per aprofitar de la manera més plaent per mi. Aquesta idea d’usar la resta d’hores de la manera més plaent és certa i no ho és tant. Per una banda és evident que cadascú tria què fer amb aquestes hores però també és cert que sovint el temps personal està relacionat amb un temps social, un temps familiar, un temps d’amics, un temps d’activitats lúdiques, un temps d’estar amb la parella, un temps de recolliment... som lliures d’incloure el temps personal o millor dit d’usar-lo com a metamorfosi o part dels altres temps. Tot i això i per més que intentem tots plegats de fer de Gregors Samsa... a vegades no surt tot com nosaltres voldríem: programem una cita i a l’últim moment s’anul•la, ens proposem una sortida i aquell dia plou, quedem amb algú per tenir una interessant conversa i apareix alguna persona més, anem a algun lloc i arribem tard, agafem un bus i passa abans d’hora...

És clar, tenint en compte això, depèn de nosaltres el temps? Podem fer el que ens plagui, sí... però quan aquest temps l’apliquem a altres persones o factors hem de ser conscients de que pot sortir bé o pot no fer-ho. No sé què és o com n’és d’important el temps per a vosaltres però per mi és clau. Aleshores em fa sentir malament, i em desperta una sensació de amb perdó “Casumseuna” quan alguna cosa programada em surt fora de l’agenda. Sé que tinc dues opcions, sé que puc anar més a la meva i suposo que tots hi podem anar i tenir paciència fins a cert punt, però també sé i de fet és on vull anar a parar, que les persones som capaces d’entendre què és important i què no ho és per les persones que ens importen i que ens envolten. Per això considero, fent-me les preguntes de l’inici, que si tots ens posem d’acord i mirem de gestionar el temps que tenim, les coses poden sortir millor.

Estic segura que molts pensareu: si... és clar... però que passa quan jo vull fer A i una altra persona vol fer B? Quan jo em vull llevar d’hora per anar a fer footing i la meva germana vol dormir com una marmota? Bé... tornem al tema d’abans: Consens. Pla d’acció.

No és tant fer i fer constantment o compartir el temps, es tracta de gestionar-lo millor. Per totes bandes. Ens queixem de que mai tenim temps, i jo penso: potser ens hauríem de queixar perquè no sabem gestionar el temps que tenim, i aleshores els plans no surten, el temps s’acaba perdent i les sensacions de mal humor comencen a créixer. Siguem més amos del nostre temps i si decidim compartir-lo, arribem al consens.

Pròxima circulació per via 1, Rodalies, amb destinació...?

Alguna vegada heu sentit impotència? Però impotència de veritat, d’aquella que et crema per dins, que t’apaga la mirada, d’aquella que crema foc i desapareix pel rostre en forma d’aigua...A vegades em pregunto per què? I no, no penso fer un escrit de queixa dramàtica ni fer cap mena d’esbós de Romanticisme, simplement necessito llençar preguntes a l’univers, necessito mirar al meu voltant i crida per què? Perquè passen certes coses que no entens per més que et preguntis.

Aquest cap de setmana he estat en un seminari sobre Lliçons de Transformació Profunda i realment he vist coses al·lucinants. Un dels temes més interessants ha estat la lliçó de les causes del patiment. La primera és que patim perquè el món sovint no gira com nosaltres voldríem, perquè no hi som sols, perquè encara no tenim l’elixir per col·locar l’etiqueta “jo sóc de sucre” a la nostra persona i perquè la nostra voluntat no es complirà com la que sempre es compleix en el tant conegut vers eclesiàstic. També patim perquè igual que l’energia, les coses també es transformen, canvien a cada moment i nosaltres, o si deixem la generalització, almenys jo em vaig fer sota la doctrina de que si... és clar que la vida evoluciona... però ostres! Si una cosa funciona, perquè canviar-la! I també sota la doctrina aquella de... cuida el que tens, no hi ha res millor! No ho perdis! És realment complicat a vegades fer l’exercici de ser fort i saber que res és per sempre i que la vida passa i amb ella passen totes les coses, que com deia el poeta el tiempo pasa en la tarea de su propio pasar. Cal ser conscient d’això per més que profundament desitgem potser que els fills no creixin i no deixin mai el món feliç de la innocència, o que la feina fantàstica que tenim no s’acabi, o que aquella àvia que ens ha vist créixer mai se’n vagi, o perquè la personeta que estimem sempre hi sigui... I cal ser conscient, i ho dic per pròpia experiència, de que el canvi hi és i que amb ell hi és la llibertat personal de cadascú. Ningú té el control de l’univers ni les indicacions dels camins dels altres. Ara bé, tots tenim les rendes per fer-nos responsables de l’única cosa que realment és exclusivament de cadascú: la vida personal De fet, jo sempre he tingut aquesta idea a dins però sincerament, em feia i encara en certa manera em fa mal enfocar-m’hi. Sé que possiblement és la millor opció per ser més feliç ja que pensant d’aquesta manera ens preparem, som conscients i gaudim més el present.

Però tot i això, i exercitant la meva trajectòria, també sóc conscient de que a vegades aquest pensament m’ha fet sentir la impotència de la que abans parlava. He perdut a persones importants, he vist la mort d’éssers que havien estat pilars del meu dia a dia, he viscut experiències desagradables, he viscut el desengany, he viscut la decepció. I evidentment que totes aquestes sensacions han passat, el temps, les circumstàncies, el canvi... i totes les grans invencions del llenguatge que hi vulgueu afegir.

I molt sovint, sobretot en els últims dies he tornat a sentir la impotència. La impotència i la decepció amb mi mateixa. Fa més d’un any va creuar-se o millor dit, va passar un tren de rumb indefinit per davant meu. I es va aturar, amb una forma difosa, obscura, però amb una sensació còmoda, no del tot incòmoda, misteriosa, però sobretot sorprenent. Tenia poc temps i tenia l’opció d’agafar-lo. El peatge era diferent a tots els peatges coneguts fins al moment: destinació desconeguda, possibilitat de desviament, possibilitat d’accident greu, possibilitat de viatjar sovint sense conductor, sense revisor... però possibilitat de paisatges meravellosos, d’aturades i moments increïbles, de vagons cada cop més fantàstics, de racons inhòspits, de caliu, de confiança.

La decisió era clara, no sabia on anava el tren, no sabia ni tan sols si es mouria de lloc, i només sabia que tenia dues opcions: pujar amb tot el que això comportava o deixar-lo passar.

Vaig pujar.

I vaig viure constantment creient en el recorregut sencer, constantment amb la il·lusió de que el trajecte no s’aturaria, de que el tren seguiria sentint-se més part de mi i jo més part d’ell. I el tren corria i corria... i jo em sentia molt bé.... fins aquest moment... fins avui que realment tot s’ha tornat confós i fosc.

Avui s’ha fet de nit.

I no sé què li ha passat al meu tren. No sé... perquè ara s’atura? Potser ha de descansar? Potser em depara un paisatge increïble...? Potser no em vol portar mai més? Entenc el canvi, entenc que el tren pugui voler deixar de circular... però també contemplo una altra visió. Jo sé que vaig pujar al tren perquè no va aparèixer perquè si davant meu. I sé que el tren ha viatjat feliç i orgullós, com els típics trenets dibuixats als llibres de nens... i per aquesta mateixa raó, com un nen, aquesta nit continuo dins el tren. I miro al cel amb cara de no entendre massa ben bé què és el que passa. Amb impotència perquè no sé si el meu trenet continuarà sent el més bonic de cada estació.

“LA VIDA ÉS UN JOC QUE NOMÉS DEMANA SER JUGAT”


Aquest migdia, després de treballar he anat a fer un tallat com sovint faig, acompanyada d’un bon llibre. He estat llegint i a l’entorn s’entrecreuaven diferents converses, entre elles tres de força curioses de les que només he collit algunes frases que si em permeteu la llicència, plasmaré aquí.

Una deia “alguns estan de xaxa i altres estan de XÀXARA...” evidentment aquesta frase venia del cambrer, ja cansat de passar la fregona com cada dia, amb la mateixa galleda de cada dia i sobre el mateix terra de cada dia.
L’altre frase venia d’una conversa entre dues dones, es donaven una notícia una a l’altra: la família s’havia d’ampliar, un nou fill estava per venir! La receptora responia amb un gran somriure a l’emissora “Oh! Aquesta notícia sí que és tota una IL·LUSIÓ!”.
La darrera frase ha sortit d’una conversa entre dues amigues parlant possiblement d’un trencament amorós. Una deia a l’altra: “Només et queda una opció, TIRAR ENDAVANT”.

Les tres converses m’han impactat força i potser la de l’embaràs, en major mesura. Una nova vida, i tota una IL·LUSIÓ. He pensat en els bebès, en els nens, en el que els caracteritza, coses tals com la innocència, la vida i el camí per endavant, la il·lusió i el joc feliç. En aquest punt he recordat una frase que vaig llegir un bon dia i que ràpidament vaig emmagatzemar: LA VIDA ÉS UN JOC QUE NOMÉS DEMANA SER JUGAT.

Si ens parem a pensar en termes, la paraula IL·LUSIO prové del llatí ILLUDERE que, en el seu origen, té el verb LUDERE és a dir JUGAR. La il·lusió prové del joc i el joc s’enriqueix de la il·lusió. Per tant, si la vida és un joc, també és il·lusió i en ambdós casos, només podem dur-lo a terme, JUGAR.

Aquesta reflexió l’he enllaçat amb la tercera conversa “tirar endavant”. El cert és que per mi, més que “tirar” endavant cal ANAR endavant. No és necessari enfocar-se en el resultat, és molt millor enfocar-se en el procés, no és necessari fer més important la finalitat que el joc en si perquè aleshores, pot esfumar-se la il·lusió.

Tres històries, tres pensaments i una conclusió. La vida és un joc que només demana ser jugat. I això és el que faré jo ara mateix: DEMANAR
- Un altre sucre, per favor!

(Si més no, sempre és millor donar un toc de dolçor a cada partida ;-) ).

ERRÒNIAMENT ERRONI...versus... SABER DONAR SENTIT

Avui he tingut un dia molt mogut, molt a contracorrent i molt estressant... però alhora, no sé com ni per què, tot el meu entorn a començat a enviar-me senyals, missatges i idees per escriure. La veritat és que sovint les coses del dia a dia poden inspirar-nos més del que ens pensem! M’he quedat amb moltes d’aquestes senyals que aniré afegint en textos propers, però per la meva situació d’aquests tres, quatre últims dies... la idea que més m’ha marcat avui i la que vull compartir amb vosaltres és tan sols la que podeu llegir al títol: erròniament erroni vs. saber donar sentit.

Dit així potser no s’acaba d’entendre però a mi aquesta afirmació dual m’ha fet pensar molt. Sovint les situacions poden ser errònies, les persones podem cometre errors i no adonar-nos dels fets, sovint les situacions viscudes poden ser trasgiversades, sovint poden succeir fets dels que potser ni tan sols som responsables. Aquestes situacions poden fer-nos canviar l’estat natural, poden modificar la nostra felicitat i poden fer-nos sentir profundament desmuntats per dins. En aquests moments pensem que res del que creiem o que res ni ningú dels que ens envolta té sentit. Podem arribar a sentir-nos com el guerrer que lluita en una guerra perduda, podem sentir-nos bruts, podem sentir-nos poc respectats, podem fins i tot sentir-nos enganyats i decebuts. De fet, estic convençuda que a més d’un ens ha passat. Ens hem sentit utilitzats i desvalorats.
Si heu viscut alguna situació així imagino que també haureu viscut l’escena immediatament posterior, la famosa balança on sospesar-ho tot, el famós 50%.... a vegades és bo sospesar les coses en aquest sentit però el que ja no és tan bo es fer-ho quan aquesta situació viscuda encara és massa recent. I dic que no és bo –tot i que no m’agrada usar els termes de bo o dolent perquè en el fons res és bo o dolent, tot són mers resultats-, perquè estem en calent, perquè només ens centrem en el succés en sí i no som prou forts com per obrir la ment i veure les diferents perspectives del succés en si i de la trajectòria feta abans de que el succés arribés al seu fi.

A mi m’ha passat aquesta situació més d’una vegada. He volgut engegar-ho tot, he volgut no lluitar, he perdut el positivisme per acomodar-me en el dramatisme... Però just en aquest punt he posat la ment en blanc, he observat la trajectòria recorreguda, he intentat veure el succés dels de la perspectiva del bon humor i sobretot, no he deixat mai de creure en que tots els objectius són possibles, no he deixat de creure en les causes, no he deixat de creure en les evidències, no he deixat de creure en el seu somriure, en els bons moments, en el meu dia a dia, i en el cas d’aquella persona especial, no he deixat de creure en la certesa, plena i profunda, del món construït a quatre mans.

Simplement avui he reflexionat sobre això i he descobert que quan he viscut un d’aquests moments, un succés així... simplement he mirat al cel i he agraït tot el que tinc, he descobert que tot és més senzill si el camí el faig anant lleugera d’equipatge; he descobert que el temps no existeix, que només és una divisa i que el meu present i el meu dia a dia només jo els puc construir. He tornat a creure fermament, tot i el que hagi pogut passar, i sobretot he provat d’exercitar les bones sensacions, d’arribar a l’experiència sensorial pura, d’escoltar només el que el cor em dicta, de veure la llum i no la foscor, d’olorar allò que és efímer i sobretot, de repetir-me constantment que per més que una situació o un cas puntual esdevingui erròniament erroni, sempre hem d’aprendre a saber donar-li sentit. La vida és això, és saber donar sentit, i com sempre reafirmo, saber donar sentit és tenir la plena convicció de que “el que creus és el que crees”...

TAKE IT EASY

Este mediodía iba en el coche contemplando las calles y escuchando una versión del tema Take it Easy, estaba escuchando además... que los frenos de mi coche chirrían, que el motor desentona y que el aire ya no sale frío. En ese momento he soltado una carcajada por la situación, si... una situación a lo “Thelma y Louise”, y he pensando que muchas veces soy un poco desastre, “despenjat” que dirían algunos, que no doy importancia a temas como esos o mejor dicho que aunque todo pueda parecer un desastre, aunque para muchos el curro sea una porquería, el calor agobie y las amigas te toquen demasiado las pelotas... en cualquier lugar, con una caña y un anzuelo, seguiría sintiéndome muy feliz. Mientras mi mente andaba pos esos senderos y mi coche seguía recto, he dado un vistazo a los libros apoyados en el sillón del copiloto que iban resbalando y he leído al primer vistazo “Els Fruits de la Vida”.

Toda esta sensación me ha hecho pensar: parecía como un cúmulo de mensajes, “Take it easy” (Hazlo sencillo), “Els fruits de la vida”... y en ese instante me he dado cuenta de que el fruto de la vida está en hacerlo sencillo. Precisamente en el instante en el que he hecho esta última reflexión mi mente ha visualizado a esa personita que en todo momento me acompaña, a esa sonrisa inocente que se dibuja bajo una mirada potente, audaz y pícara. Y he pensado en esos momentos en los que mi personita -sin ningún ánimo de tono posesivo y si me permiten la licencia-, en ocasiones se ofusca, cree que debe buscar un sentido o simplemente hacer algo, hacer hacer y hacer... y de lo que hace, la mitad es una locura y la otra mitad es algo que no toca...

Me ha hecho gracia toda la situación y he pensado en el agradecimiento que se desprendía de este post. La verdad es que todo el esfuerzo es tuyo, no es mío. Si yo puedo levantarte, si yo puedo aclarecer tus pequeños instantes de ofuscamiento, si puedo cambiar tu percepción en un determinado momento sólo es porque tu me invitas a ello.

Consigues despertar cada parte de mi, consigues hacerte querer, consigues

que algo en mi te observe y te vea cada vez más feliz. Eso es lo único que realmente importa, verte feliz. Y sinceramente creo que ese debería ser, no un patrón ,si no que ese debería ser el patrón, debería ser la manera. Porque cuando consigues hacer feliz a alguien, te aseguro que tu felicidad se multiplica por mil. Es algo similar a trabajar con niños: pueden alterarte, pueden decir cosas totalmente incoherentes, puedes incluso llegar a cabrearte profundamente pero pasado eso, observas. Observas y ves esos ojitos que sonríen, esa magia que se desprende y entonces te sientes la persona más recompensada del mundo.

Verte a ti es una sensación similar, es algo muy profundo que me mueve todos los días y que aunque en alguna ocasión la situación pueda parecer que se tambalee, en mi interior aparece una especie de voz, una fuerza que segundo a segundo repite “sigue adelante, no decaigas por esto, vale la pena”.

Porque si pese a todas las adversidades y pese a la locura a la que en ocasiones te lleve la vida, tu eres capaz de mantenerte a flote con una sonrisa como carta de presentación, te aseguro que el estado de los que te rodean cambiará totalmente. Hazlo sencillo, simplemente. Cree en tus proyectos, cree profundamente en tus elecciones pero sobretodo cree en ti. Si tienes la suerte de vivir cada instante al máximo, no lo desperdicies. De hecho creo que los frutos de la vida están precisamente en ese “hacerlo sencillo” y honestamente, tu siempre tienes la llave, puedes encerrarte o puedes abrirte, siente y cosecha momentos maravillosos, céntrate en cada uno de ellos, e incluso, céntrate a veces en la incomprensión de los que te rodean. Si yo decido yo elijo, y si mi vida se compone de cantidad de instantes felices, de historias rocambolescas, de siglos que ya han pasado y de complicidades con quien yo quiero, las palabras de los demás, más me activan.

Los frutos de la vida son eso, los momentos que uno se crea. Y no me digan que no es maravilloso ver a los demás y reírte cada vez que te dicen ¡tu eres de otro planeta!. Take it easy...

Neguit

Estava asseguda en aquell bar, rere l’aparença de persona positiva i creativa, persona somniadora i feliç, persona lluitadora i optimista... i la veu va pronunciar: dins meu sento una mena de neguit...

No vaig fer més cas a aquelles paraules, però al llarg de la nit, sense ni tant sols saber el com, dins meu allò es repetia “dins meu sento una mena de neguit”...

Aquests dies jo també he sentit una mena de neguit. No és res trist, no és res dolent ni negatiu, el meu ritme constant segueix sent positiu i dinàmic, però dins meu, en ocasions també sento aquest neguit. Neguit d’estar equivocat, neguit de no saber, neguit de no lluitar, neguit d’haver afluixat la velocitat, neguit de conèixer què necessito i què projecto, neguit d’esbrinar el com arribar-hi, neguit de no sé ben bé què. Etapes i vivències, instants i llargues jornades, neguit a aquesta estructura, neguit a la parsimònia, neguit a l’aturada, neguit al punt de pausa.

Neguit a trobar-se sol amb un mateix, neguit a tenir les respostes escampades dins teu, neguit a saber el què i a no saber el com... Però el veritable neguit és negar-se les coses, el veritable neguit és la incertesa de l’acció, el veritable neguit es troba en aquest sentiment d’ancaltge, de lligam a la monotonia, de por a enfrontar-se, de no creure en tot el creïble.

Tancant etapes i obrint horitzons, l’estabilitat és una constància que només jo he de crear, l’estabilitat d’aquella part de mi que no vivia en el mateix acte de viure, aquella energia que dia a dia creava tant ràpidament el meu perfil que ni jo mateixa reforçava.

Demà comença un nou dia, demà comença una nova vida. Mou-te per allò que desitges, inventa allò impossible, ressorgeix de dins teu, dibuixa’t un cop més en el teu món de somnis.

Històries d'antuvi...

Vaig sortir de casa sense saber on anar, sense saber què creure, sense entendre res. Crec que mai entendré la ment humana, crec que mai t’entendré i crec que mai m’entendré. M’he limitat a pujar al cotxe, la mateixa música que esgarrapa el silenci, la finestra oberta, la nit negra i les llàgrimes de maquillatge... Conduint sense rumb a cada passa, conduint la meva vida cap a la deriva, buscant rebaixes a la botiga dels somnis. Somriures inexistents es dibuixen a la meva retina que pretén veure el món de color rosa... crec que avui he tocat fons.

Necessito pensar per últim cop, necessito posar el punt i final a aquesta història. Per això, com tantes vegades en aquests últims dies, torno a buscar la mateixa sortida. Em dirigeixo a la nostra platja i quan hi arribo respiro fort. Aleshores crido, corro, salto, caic, m’aixeco, ploro, ploro i torno a plorar mirant al cel i buscant respostes. Quan el cor em bull de tanta decepció, em paro, abaixo el cap i miro les ones. Sempre he pensat que les ones, quan juguen amb el mar, són com la meva història. De fet, aquesta trista comèdia on tots dos juguem a perdre és exactament això; en aquesta platja va néixer, en ella va créixer, i avui, en ella, ve a morir.

La sorra és freda, i des d’aquesta alçada observo el joc de les ones. Fa molt fred i les roques estan humides. La veritat és que sembla impossible però, fins i tot aquí dalt, les espurnes d’aigua m’arriben als llavis. Deixo que el meu angelet blanc i el meu dimoni negre preparin el terreny per una guerra que ja fa massa que vaig perdre. M’amago rere el fum de l’últim cigar i des d’aquest petit racó m’imagino com serien les coses si tu tornessis a ser el que eres i si jo entengués d’una maleïda vegada que això ja no pot ser. És difícil assumir que ja no ets important per algú, és difícil pensar que aquella persona que et considerava el centre del seu món i la força dels seus dies, de cop t’oblidi. Penso en la primera mirada, penso en cada paraula, penso en cada “t’estimo”... i cada cop que hi penso t’odio una mica més.

Sembla que els ànims decauen just en el moment en què comença la lluita: l’angelet blanc afirma que les coses no són així, que he de valorar la importància dels fets en el seu valor exacte. Em diu que no perdi la força; “segueix endavant”, em crida, i és graciós, és graciós veure com et donen la mà i com la rebutges amb els ulls plorosos. És curiós que et demanin seguir endavant si davant només hi ha el final, el buit, el precipici. No puc seguir pensant en els altres, en tu, en el futur. No demano que ningú m’entengui, només demano que ningú em pregunti. Desitjaria tant ser boira, desitjaria tant que el món m’ignorés igual que m’ignores tu...

De cop, mentre segueixo sense entendre el que l’angelet blanc m’anuncia, el seu rival sembla ser més fort i se m’acosta i em parla d’odi; em parla d’engany, de ràbia, de fàstic, de vòmits, de negre, de sang, de vidres, de pols... Em parla d’aquelles persones que t’utilitzen, em convida a asseure’m a les butaques del teatre i a observar la meva pròpia comèdia. Quan s’abaixa el teló, em felicita per la boníssima actuació que he fet a l’escenari.

Quan ja no em queden forces, quan ja no puc ni seguir notant la brisa que m’introdueix el fred fins a l’últim dels ossos, penso en el que em queda a la vida i veig que els del meu voltant són tant efímers com la flor d’un dia. M’adono de que no em queda res més que la soledat.

Aleshores em miro. Abaixo el cap i m’acosto a la primera roca, la més propera al mar. Cada cop l’aire m’abraça d’una manera més dolça, veig el meu reflex i penso en el passat; penso en l’àvia quan em pentinava els rínxols, penso en les seves mans cansades dient-me com n’és de bonica, la meva cara, i penso en els pares. Un somriure que amb prou feines pot dibuixar-se entre les llàgrimes que llisquen. Ells ja no hi són; tampoc hi són els amics: no hi és en Dip, la Maria, en Jordi, l’Anna, no hi és ell, no hi ets tu. Només la meva imatge borrosa entre el moviment de les ones. Apagaré el cigar i tancaré els ulls... Tot crema amb la flama adequada.

Em pregunto com deu ser el més enllà, em pregunto com s’hi fan les coses, com són les persones. Diuen que és un lloc molt diferent, diuen que allà tot és neutre, que no hi ha sentiments, que no hi ha llàgrimes, que no hi ha records que parlin de tu.

I sé que ja no em queda res. L’alçada de les roques comença a acostar-se i m’ofereix la possibilitat de fugir cap aquest altre món. La mort no em fa por. És freda, altiva, distant. M’abraça i em crida i jo ploro, ploro i ho desitjo, i tinc por... Crido i vull fugir i vull anar-hi, i m’ofego, m’ofega l’aire, les imatges, el record, el passat, el futur, l’instant, ella, tu! No sé què m’ha passat...

De cop sento que res no és com era, de cop tot és pausat, tranquil, lluminós, diferent. Ara tot queda enrere.

Els suïcides no deixen nota...