jueves, 2 de enero de 2014

¿TIENES UNA RELACIÓN O TE RELACIONAS?


Hoy voy a colgar un extracto del libro que estoy leyendo ahora. Habla del hombre y de la mujer, y de las relaciones y la danza de las energías entre ambos.
Alguien me comentaba hoy por qué no escribía sobre algunos temas en concreto. Bien, es algo que quiero hacer en casos particulares pero a su vez, es algo que en cierto modo hoy os comparto. Habla de muchas de las cosas que a menudo se tratan entre seres humanos pero que por desgracia, pocas veces se entienden.

Empecemos pues con lo que siempre comento… ¿Tú tienes una relación o te relacionas?

“Cuando digo relacionaros, me refiero a que permanezcáis continuamente en una luna de miel. Continuad buscándoos, encontrando maneras nuevas de amaros, de estar juntos. Cada persona es un misterio infinito, inagotable, insondable, de modo que no es posible que alguna vez podáis decir “La he conocido” o, “Lo he conocido”. Como mucho podréis decir “He intentado todo lo que he podido, pero el misterio sigue siendo el misterio”.
De hecho, cuánto más conocéis, más misteriosa se vuelve la otra persona. Entonces el amor es una aventura constante.

Si sois capaces de encontrar la intimidad, la intimidad espiritual con un hombre o con una mujer, entonces habrá una unión natural que no requiere ninguna ley que la refuerce. Entonces experimentaréis un gozo espontáneo por estar juntos. Mientras dure, magnífico; cuando desaparezca, no tendrá sentido seguir juntos… ¡ninguno en absoluto! Porque de ese modo os estaréis aplastando, matándoos… y en ese caso sois masoquistas o sádicos, sois neuróticos.

No existe necesidad para el matrimonio. Si amáis a una mujer, vivís con ella. Cuando el amor desaparece, os despedís con profunda gratitud: “Todos los días que pasé contigo fueron memorables. Los llevaré en mi mente, en mi memoria, como una hermosa fragancia. Me acompañarán como un sueño, un sueño hermoso. Pero ahora ha llegado el momento de que nos marchemos, gozosamente. A partir de ahora seremos amigos”… No hay necesidad de convertirse en enemigos.

Si mi idea algún día prevalece (lo cual parece muy difícil, porque el hombre se ha acostumbrado tanto a los papeles muertos que ha olvidado cómo vivir), si algún día la vida prevalece y el hombre se vuelve lo bastante valeroso como para vivir peligrosamente, entonces habrá verdaderos matrimonios, encontraréis a muchos espíritus afines juntos.

Sólo mediante vuestra propia experiencia (no por lo que dicen los budas, no por lo que digo yo), sólo mediante vuestra propia experiencia algún día seréis capaces de ir más allá de todas las relaciones. Entonces podréis ser felices solos. Y aquel que puede ser feliz solo es realmente un individuo. Si vuestra felicidad depende de otro, sois esclavos; aún no sois libres, estáis en cautiverio.

Cuando sois felices solos, cuando podéis vivir con vosotros mismos, no existe la necesidad intrínseca de mantener una relación. Eso no significa que no vayáis a relacionaros. Pero relacionarse es una cosa y otra muy distinta es mantener una relación. Os relacionaréis con muchas personas, compartiréis vuestro júbilo con mucha gente, pero no dependeréis de nadie en particular y no dejaréis que nadie más dependa de vosotros. No seréis dependientes, y no permitiréis que nadie sea dependiente de vosotros. Entonces viviréis con libertad, con gozo, con amor

El amor es un lujo, es abundancia. Es tener tanta vida como para no saber qué hacer con ella, de modo que la compartís (…) El amor acontece sólo cuando estáis maduros, cuando sabéis que el amor no es una necesidad sino un desbordamiento. Entonces dais sin ninguna condición.

Cuando dependéis del otro siempre hay desdicha. En cuanto dependéis, comenzáis a sentiros desgraciados, porque la dependencia es esclavitud. A nadie le gusta que alguien tenga poder sobre ellos, a nadie le gusta depender, porqué la dependencia mata la libertad y el amor no puede florecer con la dependencia. El amor es una flor de libertad: necesita espacio, espacio absoluto. El otro no tiene que interferir con él. Es muy delicado.

Si el hombre tiene derecho a realizar sus sueños, la mujer tiene el mismo derecho a realizar los suyos. Y cuando habéis decidido estar juntos, se convierte en algo parecido a un deber sagrado ir con cuidado para no pisotear los sueños del otro.

Nada duele más que cuando se aplasta un sueño, cuando muere una esperanza, cuando el futuro se torna oscuro, cuando todas las grandes ideas que habéis creído que conformaban vuestra vida parecen imposibles porque esa mujer, o ese hombre, continuamente destruyen vuestro estado de ánimo, vuestra paz, vuestro silencio. (…)

Toda vuestra concentración pasa a ser el otro, y cuando pasa eso, estáis perdidos. Entones, ¿cuándo vais a recordaros de vosotros mismos?”.

Porque desde mi punto de vista, que uno te pise los sueños o no… no depende de que lo haga o no… depende de que tú lo toleres o no…

(Extracto de OSHO Hombre y Mujer La danza de las energías).

domingo, 15 de diciembre de 2013

CUANDO LA GENTE SE CONFUNDE


Es todo muy curioso… se acercan las navidades y con ellas todas las cenas de empresa, las salidas con amigos, los encuentros con el grupo de tal o cual actividad… La verdad que a mi no me gusta demasiado toda esa parafernalia… pero lo cierto es que por otro lado, normalmente utilizo esas citas para observar a la gente detalladamente.

Hay algo que me sorprende mucho, no sé que pensarás tú que me estás leyendo pero sé que por lo menos, te resonará lo que te cuento. Yo lo llamo los “permisos de libertad condicionada”. Con ellos me refiero a todas esas escenas que hombres y mujeres verbalizan en la mesa de la cena, a esas escenas de “hoy la parienta me da permiso para llegar a las tres… voy a llamarlo porqué así ya me olvido… Y cómo no, los que atañen a mi persona: ¿cómo es que no te suena el móvil a ti? ¿No te controla?

Normalmente todo esto tiene unas secuencias. La cena empieza tranquila, a la segunda vuelta de copas se dan los permisos de libertad condicionada y antes de terminar la ronda, todos despotrican de sus respectivas parejas. Evidentemente hay otro factor añadido que pocos contemplan. Hay una sensación generalizada de caza permanente donde a menudo te sientes presa… es cómo si anheladamente uno buscase una salida a todo ese infierno que dice vivir con él o con ella.

A mi me parece una falta de respeto importante que además, se acentúa en la discoteca. Si eres joven, te cuidas y por mala suerte tienes carrera en eso del baile… parece que eso de bailar no está bien y parece que tu actitud sólo se corresponde a llevar una relación poco verdadera. Pero lo más curioso es que todo eso no está bien a ojos de todos aquellos que pesan demasiado, que han bebido demasiado para girar en las ruedas o que simplemente quieren hacer lo mismo y actuar desde la libertad... pero su permiso de libertad condicionada no les deja.

Lo peor del caso es que una vez la crítica está hecha, posiblemente todo lo criticado será lo que a posteriori y a espaldas de toda la parentela… harán ellos. Llegarán a casa con los cartuchos vacíos y con la crítica hecha, con horarios que se confunden y horas que no se sabe cómo ni con quién… se habrán perdido.

Las únicas acciones fuera de lugar serán las de aquellos y aquellas que habrán reído, habrán bailado y habrán vuelto a casa tan tranquilamente. Habrán encontrado a sus parejas que dormirán plácidamente y que por rareza o algo que se le estila… no les esperaran con las escopetas y el libro de reclamaciones o el cuestionario de tercer grado.

Y la cosa es mucho más simple de lo que parece. Es tan simple como elegir bien a sus parejas, pues para mi el amor es otra cosa. Cómo dice aquél, el amor es la libertad de elegir libremente con quién quieres estar, con quién quieres vivir.

Es una cuestión de coherencia personal y de valores claros. No se trata de vender tu vida, se trata de vivirla. Condicionarte por alguien o condicionar sus movimientos es otra historia. Quizá es cuestión de que uno revise qué vida está viviendo y que tipo de pareja está teniendo.

Y si eres de los primeros y de los que han elegido bien… sólo puedo decirte que no te contagies del resto. A fin de cuentas sólo puedes salir perdiendo por el simple hecho de ser diferente, de vivir diferente y de tener una pareja (por suerte tuya) DIFERENTE.

jueves, 21 de noviembre de 2013

DURO

Avui he escoltat una cançó en una d’aquelles emisores oblidades. He traduit la lletra, crec que és sincera i si més no, sentida. Considero que es aplicable a tot en aquesta vida:

“Duro… duro pensar que todo se hunde, duro pensar que es el azar, duro pensar en que esto se acaba y que no estamos haciendo nada para salvarlo.

Duro el sabor dulce del olvido. Primero húmedo y doloroso, luego pasajero, momentáneo, finalmente no presente.

Nunca sabes quién te está leyendo, quién te está recordando, quién te está olvidando.

En ese no saber pasajero te tambaleas, y escoges la opción que te es menos dolorosa, más llevable. En ocasiones te preguntas si todo esto tiene algún sentido. Lo tiene para ti, o quizás sólo eso sea una afirmación enmascarada.¿Lo tiene para mi? No lo sé, hay días en los que todo es cristalino. Hay noches en las que ya no me quedan respuestas.

¿Hacia dónde? Quizá sólo sea cuestión de seguir andando.

Duro…”

ARGENT, PLATA, OR.

Com en tantes altres ocasions avui escriuré sobre un tema que no és personal però que m’ha tocat de prop. Aquest serà un text que et farà obrir els ulls, valorar què fas, observar la teva intenció real cada cop que et pronuncies. Està dedicat a dues dones, nouvingudes fa relativament poc al meu poble. Alhora, està dedicat a tota aquella gent que potser encara viu a la caverna i que com apuntava Plató, veu tanta llum que s’enlluerna.

Argent i Coure eren dues dones d’edat madura

Argent es veia amb somnis de nena i des de la meva opinió, hagués alçat tant el vol si hagués gestionat la seva intenció d’una altra manera... però com he dit, aquest només és un humil punt de vista. Argent entén el món com li ensenyen, vol canviar patrons i vol tancar cremalleres. Sap que pot enganxar-se els dits i potser cada vegada que aquella mirada passa... el seu sentiment es corrobora. Però ja és tard, almenys per canviar aquests aspectes.

Agafa l’últim alè i arrenca el vol. Un vol que va cap al sud. No sap ben bé com serà l’aterratge però dins seu alguna mostra es va dibuixant. Canvia de gent, d’aires, de poble, de vida. Però dins seu, què és el que canvia?

Materialitza a fora una il•lusió que li ve de dins. Té vida, té força vida, i l’entorn li recorda que té vida. Però es distreu. I es distreu perquè encara que ella balli, el compàs que porta no segueix el ritme que marca la música. Es vesteix amb les seves millors prendes, decora el seu nou espai com pocs, per no dir com cap dels del seu ram, però tot això que creu que és el que s’ha de fer, no és suficient. Busca, rebusca, busca fora als culpables, exigeix que algú vegi tot el que ha fet, tot el que ha invertit, i no li és suficient. Cau, plora, crida, s’estira els cabells... i mira als que l’envolten. Resulta que ella no pot deixar de ser la forta perquè reclama el seu dret... però vés per on... si ella afluixa, el vaixell s’enfonsa.

Coure és mare. I aquest fet és memorable. No és una mare qualsevol. És una mare amb lletra majúscula. Però ha de saber que és molt més que una mare. És un potencial que no té aturador. Només té incertesa, i defalleix quan veu que és la única que veu projectes on la resta veu defalliment. Espera que els altres ho vegin com ella, que els surti de dins el que hauria de ser evident... i quan un espera i no rep, cau i es desconsola. Per mi és una de les dones més valentes que conec i tant de bo no perdi aquesta perspectiva. Cal ser una formigueta per cultivar el camí, i cal no oblidar-ho per seguir caminant.

A vegades m’agradaria poder arribar a aquesta gent que és com elles. Agafar a Argent i dir-li només que si ha tingut la força i l’amor per crear l’imperi que ha creat en un carrer que ni tan sols els mapes recorden, en un poble on els despertadors ja no funcionen... no busqui a fora. Alhora, voldria mirar fermament a Coure i recordar-li que no està sola i que ella és exemple vivent de que la vida continua.

Feu el favor d’observar tot el que heu fet fins ara i no llenceu la tovallola.
Igual que elles i igual que tu, lector... Revisa criteris, compren la teva intenció real a l’hora de fer les coses. Escolta’t a tu i desconnecta d’altri. El teu camí està molt clar... Els guanyadors van per estadis, d’argent i plata, passen a or.

Jo només puc dir-te una cosa: brilla si és que ets valent i pots reconèixer la teva gran capacitat per fer-ho...

martes, 5 de marzo de 2013

MUJERES E HISTERIA

Hoy sé que se me van a cabrear muchas mujeres. De hecho pienso que sólo no lo harán aquellas que sean honestas, aquellas que se consideren mujeres válidas, mujeres que tienen capacidad de análisis y de síntesis. Mujeres con pensamiento crítico, capaces de reconocerse en situaciones límite, capaces de sentir abiertamente su sexualidad y su feminidad. Mujeres que hablan claramente. Y en especial, mujeres capaces de recuperar las riendas de su existencia.

Soy mujer pero he tenido la suerte de rodearme de muchos hombres. Algunos de ellos, “master en féminas”. Y podría decir que hay actitudes femeninas que me indignan, pero sólo diré que me sorprenden…

Hace días que muchos me dicen que vuelva a escribir. A continuación me dicen que “si no lo hago será porqué no tengo tiempo”. Y cuando les cuento a que me dedico realmente… se sorprenden de que siempre me sobre tiempo.

Creo que la clave está en dosificar tus horas y hacer lo que verdaderamente te mueve. Para los que somos inquietos y curiosos siempre es algo que nos apasiona y nos hace ser selectivos. Vaya… que no nos entretenemos en perder nuestro valioso tiempo. Sobre todo no lo perdemos observando qué hacen otros en sus ratos libres ni publicando (disculpadme la expresión) cada “meada” en twitter o en facebook. Y justamente por eso, porqué me considero una mujer selectiva, hoy he decidido dedicar una parte de mi tiempo a hablar de eso. La verdad es que lo hago porqué así lo siento.

Es curioso cómo la mayoría se dedican a quejarse por no tener horas mientras se dejan absorber y se esfuerzan para perderlas... Y las pierden a conciencia. Ya sea con historias inútiles, amistades que contaminan, series inconexas o cómo no…con todas las redes sociales y todas las vías de comunicación del aquí y el ahora mismo.

Y todo eso me hace pensar en el control y en la histeria. Especialmente en el los de ellas.

Por suerte yo no soy una de esas mujeres que vivo conectada a mi facebook o a mi whatts app. De hecho cada vez que leo en alguna parte algo sobre esos medios, me estremezco.

Ayer mismo leía a uno de mis autores favoritos. A modo de sátira, como en casi todo su estilo, hacia referencia a la gran cantidad de horas que se pierden en ellas y a la magia que pierden las relaciones personales cuando esos factores intervienen. Y la verdad, pesé mucho en ello. Pensé en cuán destructivo, manipulador y controlador puede llegar a ser eso. Casi podríamos licenciarnos para el FBI atrapados en ellas…

Pero después de pensar rato en ello y en cómo pueden encerrarte dentro, también pensé en que yo tengo mucha suerte de no caer en eso. Y creo que eso es porqué tengo la suerte de vivir una vida que me llena, que me apasiona; y me apasiona porqué no me limita. Me llena y no me deja abandonarme constantemente. De hecho, diría que me permite no ejercer control y me permite vivir cada día de manera distinta. Entre otras cosas porqué en mi trabajo trato con muchas personas y muchas de ellas vienen a mi porqué tienen problemas. Y eso me da mucha amplitud de miras.

Y diréis… ¿cuál puede ser uno de los GRANDES problemas que preocupa a toda esa gente? Pues si… las relaciones de pareja. Y sobre todo, las que se enfocan en la desgana, los celos, la desconfianza y el mangoneo. Y diréis...¿qué hace que eso se incremente brutalmente? No hace falta que os escriba en mi muro la respuesta, ¿no?

Me tiraría de los pelos cuando trato con hombres que no comprenden a sus mujeres. Hombres que han perdido todo su atractivo y su espacio personal, por ellas. Mujeres que juegan con sus maridos sin que estos pobres desgraciados se enteren.
Y eso me sorprende.

Creo que hemos perdido todos un poco el norte. Antes las relaciones se basaban en el amor y en la presencia. No se basaban en “última conexión a las 06.47” ni en etiquetaje de fotos comprometidas los sábados por la noche.
Y lo más curioso de todo esto es lo que viene como “siguiente”: Esos amantes que no saben por qué sienten lo que sienten, no buscan opciones de cambio.

No tienen soluciones tajantes como podrían ser abandonar esas relaciones virtuales y empezar a vivir una relación de pareja, una relación de tú a tú en la que tú sabes qué es importante para él y que necesita ella… la solución que tienen… siempre está fuera.

Empiezan a observar qué se cultiva en otros escaparates.

Y ahí encuentran su respuesta.

Ven a una mujer qué les gusta y van directos a ella. No importa si ella está libre o si tiene familia y seis hijos. Ven a un hombre atractivo y deducen que seguro querrá sexo con ellas. Ven una relación que funciona y empiezan a ir a por ella.
Y ojo… que me parece muy bien que los sentimientos se expresen y que entiendo que el amor es libre. Pero hagámoslo des del respeto y des de la honestidad. ¿De qué sirven las máscaras? ¿De qué sirve la investigación constante y la falsedad a cara descubierta?

Me sorprenden de manera arrolladora los sistemas con los que se opera en el cortejo actual. Esas personas se preguntan a sí mismas cuando ven al sujeto o a los sujetos que les interesan: “¿Qué harán?, ¿Seguirán? Uyyy parece que él ya no sale en las mismas fotos… y parece que ella hace horarios extravagantes…” y ahí empieza la búsqueda incansable de pistas que puedan detallar cómo evoluciona la novela.

Y lo más impactante es que creen que esa realidad sólo la conocen ellos.

No se dan cuenta del resto, de lo que hay fuera de esa virtualidad. Quizá un matrimonio suyo que salvar y unas sombras de Grey que aparcar.

No sé qué pensaréis vosotros ni si os habéis identificado con algo de lo que he puesto, pero yo sólo os puedo decir a mí me “flipa” mucho ver esa histeria. Y si…lo siento, pero por mi experiencia es algo que he detectado especialmente en todas ellas.






lunes, 27 de agosto de 2012

PRINCESAS

He vuelto una vez más. Siempre he pensado que los espacios son necesarios, que las personas deben elegir por ellas mismas, que la vida te ofrece demasiados colores como para no hacer la mezcla. Llevaba tiempo viviendo la variedad… Empecé con la literatura, seguí con las terapias físicas, los masajes y la concepción del hombre como unidad de mente alma y cuerpo. Más tarde trabajé la psicología y el funcionamiento del cerebro humano y de la comunicación, y lo apliqué a la formación de adultos. Estos últimos tiempos, sin embargo, tengo la oportunidad de provocar esos cambios en los más pequeños. Esos locos bajitos, cómo decía Serrat, son capaces de sorprenderte día a día. Hoy mismo, a la hora de comer… estaba sentada en una mesa con nueve niños. Hablábamos de costumbres y hábitos, y de su concepción de la educación. Entre primer y segundo plato, Laura que es una niña de siete años me comenta: “Debo sentarme con los codos pegados al cuerpo. Mi padre siempre me dice que debo hacerlo así si quiero ser una princesa”. ¿Tú también lo crees? Lo cierto es que al mismo momento, mi cerebro ha hecho un clic y ha pensado… “Escribirás sobre esto”. Mi respuesta ha sido directa. Simplemente le he dicho “Eso sólo debes hacerlo si verdaderamente quieres ser una princesa”. Acto seguido, y huyendo de nominalizaciones, le he dicho a Laura “por qué para ti… ¿qué es exactamente una princesa?” Trabajar con niños me abre a cada momento sus mapas mentales, sus creencias, sus valores inculcados. La charla de hoy ha sido muy productiva y me ha hecho reflexionar. Me ha hecho pensar justamente en qué les enseñamos a los que nos siguen, en si realmente les dejamos ser y elegir o si como en el caso de Laura, a medida que ella crezca, las princesas sólo serán esas señoritas que hacen lo que toca y que se sientan bien en la mesa. Pensemos en esto… al menos, hagamos eso.

Mi vida empieza hoy (250812)

Mi vida empieza hoy

Una noche diferente. Fueron muchas las noches en las que me preguntaba por qué, era mucha la ocasión en la que dentro de mí esa fuerza me empujaba a creer en algo superior, en algo que llegaba dónde la razón no alcanzaba. Era frecuente esa certeza de creer en algo que sentía evidente.

Mi vida empieza hoy. Cuando la muerte llega y arrasa, cuando el terreno deja de ser fértil porqué esa persona se fue, porqué su destino lo eligió. Decidió irse para no volver, decidió dejar el vació, decidió marcar la diferencia. Siempre la marcó, la marcó en esa incomprensión mal comprendida, en esa habladuría quizá cierta, aunque yo nunca la quise. No quise mirar a fuera, porqué nuestro mundo era sólo nuestro. Quizá ese no sea el mejor camino, pero por hoy, es el existente.

En mi presente, en mi ser, en mi. La sala queda vacía… Ese espacio que se llenaba de ti hoy se llena de amigos. Se llena de charlas certeras, se llena de personas que te quieren y que te dicen que la vida sigue… y verdaderamente, siempre ha seguido. Quizá la vida simplemente te pone el bolero...

Mi vida empieza hoy, en éste rompecabezas. Es esta sensación de volver a montar el puzzle, de volver a la rayuela. De creer y sentir en ese cielo que siempre pinté a mi manera. Nunca puedes dudar del destino, él tiene la baraja. Las personas se van, quizá sólo lo hagan en ese sentido básico e independiente. La muerte existe para renovar lo viejo.

Mi padre siempre me decía “deja que tu alma vuele libre por los jardines de la confianza en algo superior que te lleva”. En eso estoy ahora que no está, en asumir que ahora sólo la libertad existe. Con la carretera desierta, con los carriles de buffet libre. Puedes estacionar a la derecha, seguir sintiendo que todo es injusto y que ojala hubiese salido de otra manera. Tan joven, tan débil… No pudo ser nada más de lo que es.

Asume desde la grandeza, desde la objetividad. Piensa siempre en qué la que elijas será la mejor de las maneras. Cruzó la frontera en un viaje sólo de ida. Descansarás lejos cómo si nada de esto nunca hubiese pasado. Me mirarás desde tu cielo y yo seguiré con los pies en la tierra. Mi luz seguirá brillando, esa fue siempre mi diferencia. Lo fue para ti, lo es para el resto.

La vida pasa en la tarea de su propio pasar. Y aquí cerca, mi mundo todavía rueda. Y en este final que, para mí, no es más que un hasta luego… mis palabras restan. Restan en ese deseo de llegar a ti allí dónde estés, apoyando tu nueva vida, contigo siempre alzando el vuelo.

Siéntete libre, siéntete lleno. Siempre habrá lugar para el recuerdo. Y quién sabe… dicen que nadie vuelve del mundo de los muertos. Sin embargo… tú lo sabes bien… yo siempre creí que serías eterno…

Momentos

Momentos en los que te pienso, desde las rejas, desde este humo, desde lo duro.

Momentos en los que no estás, momentos en los que su voz suena, y tu música es suave…

Momentos en los que dices por qué, momentos en los que te echo de menos, en los que tu azul ya no está. Y dolor. Dolor llevadero, sonrisas que se dibujan cuando la vida no te da respuestas, cuando el recuerdo queda, cuando miro a través de las rejas.

Hay vida, hay noche, hay movimiento. Y no hay la manera.

A veces el destino es firme y discreto. No sabes por qué, no sabes ni cómo, no sabes por qué te pasa a ti. Y simplemente esperas, porqué esa es la única esperanza del que desespera.

Momentos vacíos, momentos que llenas de otros cuerpos y de otras miradas. Otros aromas y otras manos. Y otra vida nueva.

Momentos en los que deseas que el deseo te desee.

Momentos en los que no pierdes el rumbo porqué sabes qué es lo que quieres.

Momentos en los que sientes que puedes. Y esas rejas que, de nuevo, llenan esos momentos.

Este es el primer texto después de mucho tiempo. Y no volveré a escribir. O quizás si. Quizás cada vez que dije no volver lo hice. Quizás la vida sea eso, esperar esos momentos…

lunes, 11 de julio de 2011

QUI VOLS SER?

Avui he tingut un d’aquells moments d’inspiració incontrolables. Em passa molt sovint, però avui he de reconèixer que ha estat un impuls molt i molt exagerat. Em trobava al bar de sempre, tranquil•lament esmorzant. A dins, amb el portàtil, amb moltes coses per escriure. Escoltava al voltant, d’aquella manera involuntària i alhora tan innata. Un dels cambrers, argentí, deia a un dels altres “que dura es la vida, chee”, i li deia entre somriures i lamentacions de “tant de bo pogués fer una altra cosa, però ara mateix això és el que hi ha”. Hi he pensat... He pensat que podria escriure alguna cosa sobre la reflexió de qui és cada persona i de qui vol ser, o de qui pot arribar a ser. He pensat que a vegades ens mirem molt el melic i ens conformem amb allò que ja ens construeix com a persona.

He sortit del bar, començava a fer força calor i he pensat que sortir m’aniria bé. M’he assegut a la primera taula, just a l’esquerra de la porta. He mirat endavant i aleshores, a mode “d’esquizofrènia sana” -tal i com sempre m’ha dit el meu amic i pintor Bono-, he començat a visualitzar totes les taules de la terrassa. I la meva ment ha començat a veure tot tipus de personatges. Ha passat el cambrer, li he demanat un bolígraf. Amb la seva picaresca i les mans ocupades per gots buits i safata plena m’ha dit “Me metes mano?” i ha acostat la butxaca dels seus pantalons. N’he extret un bolígraf groc, d’aquests que arriben a tu sense saber mai com ho han fet. He agafat un tovalló i hi he plasmat la distribució de la terrassa, tal i com veureu a continuació. Cada quadrat és una taula. Els que són buits, són taules buides, els altres, les persones que les ocupaven:



Us n’adoneu de la quantitat de rols que hi ha al món? I això que aquí només hi ha una mínima mostra, molt i molt petita, de tot allò que pot arribar a ser. No ho sé. Però crec que és per pensar... on sóc, on vaig, on vull anar i sobretot... sóc conscient del potencial que puc arribar a tenir?

martes, 5 de julio de 2011

PERSONAS CON BUENA SUERTE

Hace días que tengo unas charlas más interesantes de lo habitual. Hace días que vuelvo a hablar de aquellas cosas que mueven a las personas. Hace días que hago más grande el círculo, que no limito ese tema a ese centro. Una de estas últimas noches estaba hablando con un potente interlocutor. Cuestionábamos casi al aire, la típica pregunta de “qué tal, cómo te va” y la “típica respuesta de “bien, igual que siempre”.

Me preguntaba casi a rintintín qué tal estaba yo, a lo que él mismo respondía “¿Qué pregunta no, Lou? Siempre estás bien”. La verdad es que sonríes con esa picardía entre buenos jugadores pero a la vez te lamentas suavemente, piensas cómo podrías hacer para que la gente comprendiera que hay personas que realmente están bien, personas que no se cuestionan cómo están; simplemente están, fluyen, viven. Personas que no buscan la parte oscura porqué en su cerebro esa parte no se plantea.

A todo esto, hoy andaba leyendo la contra de La Vanguardia. Me ha parecido un gran artículo. Joaquim Valls, entrenador de inteligencia emocional, economista y profesor universitario, hablaba de los siete rasgos en común de las personas con buena suerte. Me ha parecido realmente interesante y creo que puede servirnos para saber cómo hacen esas personas que simplemente se sienten bien. Cómo hacemos los que nos consideramos situados en esa punto de mira constante de los otros hacia nosotros, en esa línea del “no puede ser posible, algo debes estar fingiendo”.

Según Valls, esos rasgos son los siguientes:

1) Buen autoconcepto
2) Optimismo. Ver salida a todas las situaciones
3) Extraversión. Allá dónde van establecen buenas relaciones
4) Empatía. Saben ponerse en la piel del otro, escuchar con el corazón
5) Autogestión emocional. Autocontrol o saber enfadarse. Todo cuando toca
6) Proactividad. Generan sus circunstancias, las que les resultan más favorables
7) Perseverancia. Saben picar piedra y saben ser constantes.


Piensen en aquellas personas de su entorno que tienen éxito, que no se cuestionan -al menos a ojo de cubero-, en aquellas que siempre sonreímos, en aquellas personas que pese a todo saben reencuadrar las situaciones y ver siempre el lado optimista de la vida. ¿Las sitúan en los rasgos anteriores? ¿Pueden trabajarse a ustedes mismos en algunos de ellos? Lo cierto es que es una gran reflexión a tener en cuenta.

domingo, 3 de julio de 2011

COSES QUE ÉS VOLEN, COSES QUE DOLEN

Avui parlava sobre la raó i l’emoció. Algú em parlava de la seva ex parella. Deia que feia poc que havien deixat la relació, tot i que decidida verbalment només per a una de les parts. La noia preguntava al noi, després d’ haver-se donat un temps, si volia o no estar amb ella. Ell li responia que no ho sabia. Ella creia que si algú no sap quelcom de tal assumpte, la resposta era simplement que no volia estar amb ella. Ella demanava un si o un no, i una resposta coherent: si era que si, avançaven junts en un projecte comú i almenys, amb intencions similars. Si era un no, cadascú pel seu camí. Però res de cafès amb llet.

Ella no estava bé. Havia tingut una conversa amb ell. Altes hores de nit i massa temps d’espera. Ella havia tancat persiana. Ja que no es definia ell, ella ho va verbalitzar, i que siguis molt feliç...

M’ha fet pensar. Fins a quin punt podem controlar el que diu el cap i el que diu el cor?

A vegades analitzo actuacions de gent propera. Nois que rebutgen el compromís i que en un acte admirable d’honestedat i suposem de raó encertada, afirmaven no voler res, almenys ara, amb l’altra part implicada. Gent que no vol una relació però que sent uns sentiments. Gent a qui tampoc li és fàcil, gent que considera a l’altre persona molt especial i a la que estima moltíssim però que no és capaç d’anar més enllà. Gent que sense voler-ho, vol i dol... I els dies passen... i se suposa que la decisió ja està presa... Però nous encontres, noves mirades, i altre cop aquesta mena d’avançar efímer però alhora escrit només en un dels guions mentals. I això no està bé.

No està bé perquè no parla de respecte i no parla de coses clares. Potser no pot parlar-ne perquè aquestes coses mai acaben d’estar del tot clares. Suposem que podem verbalitzar un mantra i repetir-nos-el dia a dia. Mentalment haurem decidit, però costarà molt fer-ho de cor. I si seguim així, seguim marejant la perdiu.

Avui m’ho deia la noia amb la que he encetat el text. I jo li he dit una cosa molt simple. Si diuen sempre que el cor acaba guanyant a la raó, si sempre diuen que l’home no fracassa per temes racionals si no que ho fa per qüestions emocionals, cal posar pausa indefinida. Tancar parada, firmar comiat.

I cal només per una simple raó. Perquè l’amor no pot racionalitzar-se i el que ha de fer l’home és sentir. Si en el cas d’aquesta noia la pilota continua, les trobades es succeeixen, les mans es busquen, els cors bateguen, però la raó segueix dient que ara això no toca... la única cosa que s’està fent és ofegar emocions. Elles volen créixer, la raó les mata.

No es tracta de ser positius o d’esperar miracles. Es tracta de no esperar res a canvi. De no esperar a seques. Es tracta de viure per un mateix i de concedir-se el luxe de noves emocions. De gestionar l’enyorança, de revalidar criteris, de deixar fluir i de no malmetre a l’altre. Ningú ens pot exigir que tinguem les coses clares. I per tenir-les clares cal veure-les de lluny. A vegades és com mirar un quadre. Si t’apropes massa t’adones de tots els punts que no ressalten, t’adones de les ombres, de les taques, de les tares. T’adones de que el quadre no et diu res. Quan respires i vas enrere, quan agafes perspectiva, comences a comprendre un rerefons d’imatge, comences a deixar d’observar errors i entendre allò que veritablement s’hi plasma.

A vegades el cor té raons que la raó no entén.

martes, 28 de junio de 2011

“HAURIA” PERÒ NO “HA”…

Avui llegia un bloc que he descobert fa poc. Hi havia un text que parlava d’allò que ens succeeix i d’allò que sentim, d’aquelles situacions en les que ens diem “el cor em diu blanc però jo actuo i no sé per què... acabo fent negre...” Parlava sobre què podem racionalitzar i què no; què HAURIA de ser però no HA de perquè ser.

El text que m’he trobat venia a dir, si el parafrasegem, que no podem criticar sota cap concepte, el que senten les persones. Que no podem racionalitzar quelcom que per a l’altre escapa de la racionalitat, que no podem doncs criticar un sentiment perquè aquest és involuntari i que l’únic voluntari són les accions de la persona, tot i que aquestes es vegin sovint empeses per la irracionalitat o els sentiments. Podem criticar doncs accions i no sentiments profunds.

La conclusió que n’he extret m’ha agradat molt però alhora, també m’ha fet pensar molt. Perquè si les accions venen sovint empeses per sentiments, aleshores no les podem criticar? Però és clar, hi ha accions que a vegades s’han de revisar. I jo ho veig des de l’aprenentatge profund i el creixement. És a dir, alerta amb el que sentim i amb les accions que fer arrel d’allò que sentim. On posem el límit per saber si aquella acció és perdonable o no perquè ha estat producte d’un sentiment? I de quina mena de sentiment estem parlant concretament?

Sovint les persones, almenys les que som impulsives, ens deixem guiar molt ràpidament per la part més intrínseca, més visceral, ens emboliquem i no ens en adonem fins que ja som dins l’embolic. I aleshores una part nostra i racional s’adona de que aquell ja no era el camí. Però és clar, ja és tard. I aleshores penses... ostres les accions! No ho HAURIA d’haver fet però ja s’HA fet. I penses que et surt perquè així ho sents. I quan mires ja hi ets.

I està molt bé per a grans decisions o per a coses que si les dubtes massa passen de llarg. Però quan es tracta d’accions i sentiments a vegades cal mirar-ho amb calma tot i que ens costi a molts. Veiem un mínim foradet i ja ens hi colem. I això no pot ser. Com bé deia també aquest bloc, no ens podem agafar al primer estel fugaç que passa.

Trobo que la reflexió d’aquest bloc ens hauria de fer pensar a tots. Per què fem el que fem? Què ens mou realment? Som conscients del poder emocional i del que ens pot arribar a fer? Què som capaços de fer per amor? Fins on podem arribar seguint un sentiment? On hi ha el límit? On nosaltres el vulguem posar com diuen alguns? Segur...? O potser on les emocions ens permetin arribar?

Crec que val molt la pena reflexionar sobre això i tenir control de tots els nostres sentiments. Més que tenir control (ja que res és controlable), tenir coherència, saber-los entendre i respectar. Com he extret del text i com deia el bloc no tot el que “hauria” de ser ha de tenir un motiu per “ser”. I sobre els sentiments, tal i com diu David Deida “Lo único que no tiene reglas son las emociones. Sé comprensivo con ellas. Con las suyas y con las tuyas”.

jueves, 23 de junio de 2011

AUTOPISTA

Dissabte estava a la platja amb una bona amiga. Comentàvem moments de vida i realment preníem consciència de que a vegades pots trobar-te sense saber ben bé on anar tot i sentir-ho molt a dins; pots tenir les sensacions molt clares i potser tenir massa mandra, en el sentit bo de la paraula, per fer-ho. Jo li deia que em sentia dins del meu vehicle, un vehicle que sóc jo mateixa. Per mi un vehicle dels millors, fins i tot el millor dels vehicles. Totes les eines, el motor perfecte, dipòsit a vessar, i una gran quantitat de carreteres davant meu. I potser mandra de pitjar l’accelerador... potser ganes de gaudir a un altre ritme o de viure en l’aturada. Només sensacions, aire i música, i aquella comoditat de carretera a mitja tarda...

Porto dies reflexionant el que li vaig dir i potser simplement m’agrada la sensació de conduir o d’aturar-me i saber si vull conduir o si dins el meu cotxe hi estic massa bé. La sensació d’ESCOLLIR, en resum...

Ahir sopava amb un altre bon amic. Xerràvem més o menys d’una cosa per l’estil. Ell, però, em comentava coses curioses l’endemà del sopar. És a dir, avui. Em deia que no havia estat un dels seus millors dies. Sensacions del passat apropant-se al present i fent-lo recordar aquelles rutes on fa temps ja havia aparcat. Mentre parlava del seu mal dia, jo estava tornant a casa, després del meu dia... La darrera cosa que havia fet abans de parlar amb ell havia estat mantenir una conversa amb un altre amic, algú nou, d’aquelles persones que sense saber exactament per què apareixen a la teva vida i comencen a fer-te veure que no ets l’únic que veu el món d’un altre color.
Aquest darrer amic, però, m’ha fet un comentari que m’ha fet pensar encara més profundament en tot això que us estic dient.

Segons ell, les persones que es troben enmig de l’autopista com jo o la meva amiga, no ens refiem de nosaltres mateixes i ens contenim. És una bona idea tot i que no la comparteixi (jaja, sabies perfectament que no ho faria). I et diré el per què... de fet, justament és el que més tard li he comentat al meu altre amic, al “del mal dia”.

Quan ets a l’autopista a punt d’encetar ruta o de simplement decidir aturar-te a l’àrea de servei, no és que no et refiïs de tu o que t’estiguis contenint. Per mi, i tal i com li deia al meu amic:

- És com si la vida em digués constantment “Has d’escriure el millor text del món”... I jo sentir que tinc la certesa plena i absoluta de que el puc fer perfectament. Però alhora, sentir que simplement, no em dóna la gana fer-lo”.

És una sensació imagino que estranya si un no la viu en pròpia pell. Però realment és màgica. Potser alguns la defineixen com a llibertat... Vindria a ser quelcom semblant al que fa el bebè al vídeo...





Llibertat per ESCOLLIR, llibertat per a dir NO... llibertat per fer i desfer a criteri única i exclusivament personal. Llibertat per donar-se permís, per sentir sentiments nous, i per revisar-ne de vells...per aprendre del camí, per gaudir de la pausa. Per refredar el motor, o potser, per analitzar si realment vols escriure el millor text del món.

lunes, 13 de junio de 2011

MITJANIT A PARÍS

Fa anys anava molt per Arenys de Mar. Ara només hi vaig a comprar líquid de lentilles... és cert... però fa un parell de dies seguits que hi he anat cada nit. I aquesta retrobada amb terres veïnes m’ha fet pensar molt.

Ahir vaig sopar a un vell restaurant. La cambrera era la mateixa. El temps passa per tots però a vegades no passa de la mateixa manera. Hi ha gent que segueix sempre fent el mateix, que no té somnis o millor dir, que permet que els somnis passin d’ells. Potser ella també sigui així. Aquell accent mulat i aquell tenyit estarrufat. Els seus moviments plens d’amabilitat dolça i aquell ambient, prop del mar. Una conversa seva. I en part, tan meva.

- “Ara i aquí no sé què fer. I potser no haig de fer res, i potser el talent m’ha d’indicar. Jo estic esperant una senyal que em digui cap on haig de tirar. No ho sé, però sento que ho tinc a les mans, que és a punt de passar, i alhora... potser no és el que haig de fer i potser no és ara, o si...”
- “Mira com a Lou que et coneix... et diré que el talent el tens en abundància. Vius en l’excel•lència i crec que ets admirable. I sovint massa estrident, però això ja ho tenen els genis. I viviu en l’escepticisme constant de si sou prou bons o no. Sempre aquesta qüestió de si quelcom ha d’assenyalar-vos un camí... i torna a girar el pensament... jo de tu ja faria la primera acció. Potser no saps cap on anar, però potser mentre comences a caminar les passes et porten a algun destí...”

Aquesta nit he anat al cine. De fet, una tarda molt agradable al costat d’una noia amb llum. Sensible, innocent i molt madura. De les poques que encara pots admirar. Deu ser que es de Can Genis en Majoria... La cosa és que hem vist “Mitjanit a París”.

He recordat com vivia jo, dia a dia, la literatura ara fa uns anys. Com sentia l’art, com va ser aquella vegada que em vaig colar a la Residencia de Estudiantes de Madrid, com va ser aquell viatge a París, d’un sol dia i per veure Courbet; com eren els matins de primera hora amb música clàssica i espelmes a l’aula. Com era el misticisme, com era l’aroma dels museus... És cert que visc en aquest món i que ell viu en mi. Però a vegades també és cert que el dia a dia te’l camufla una mica i no és el mateix que anar molts anys a estudi i viure amb personalitats d’aquest món. Amb gent que viu d’això i per això, que assisteix a trobades, que escriu llibres, que fa crítiques i que destrossa l’art. Gent que es lleva amb la Divina Comèdia, que riu de Plaute o que conviu relacions d’un platonisme mal entès. Però gent que actua.
Avui he reflexionat després del cine. I només us puc dir que no perdeu mai la vostra essència. Potser com al film us mogui la literatura, l’art... us cridi Hemingway, Picasso o potser Gauguin; potser també us torbeu amb una dona que prefereix un París allunyat de la pluja, que no vulgui anar a tertúlies i que encara que no ho vulgui i que vosaltres ho comprengueu, li tolereu que no respecti allò que és important per a vosaltres.
Diuen que la gent sovint impedeix que cada persona faci el seu camí, escrigui el seu somni. Només viureu un cop així que potser que confieu en vosaltres, us deixeu d’històries i poseu la primera pedra per construir. Amic bohemi, creu en la teva melodia, és només teva. Els genis no moren mai i potser com a la pel•lícula, també seria bo poder viatjar en el temps i prendre un vi al costat de Dalí o de Twain... però com que viatjar en el temps encara no és del tot factible, imagina com t’agradaria que et recordessin d’aquí a uns anys. Creu en tu.

SIGAN SOÑANDO… ESTO ES HOLLYWOOD

Hoy voy a contaros algo extraño. Quizás ni yo lo entiendo, tal vez no sigas el texto. O tal vez te veas reflejado completamente en lo que cuento.

He llegado a casa hace poco. La tele estaba puesta, y estaban dando Pretty Woman. Venía de un fin de semana maravilloso. Y de una tranquilidad poco habitual en estos último tiempos.

No sé por qué pero siempre me pongo idiota con las comedias románticas. Imagino que todos saben de la película… Me ha hecho pensar…

Julia Roberts tiene el sueño de acabar al lado del galán seductor. Un hombre de bien. De hecho, Roberts tiene un cuento que recitaba de niña. Ella estaba encerrada en la torre más alta de un castillo. Un príncipe la iba a salvar. Y no sabemos qué pasa cuando llega el príncipe hasta el final de la película, justo cuando el gran seductor sube las escaleras de un barrio de suburbio con una rosa entre los labios. La mira profundamente y antes de besarla le dice “¿Y qué pasa cuando el príncipe salva a la princesa?” a lo que ella responde “Que ella lo salva a él”.

Ya sabéis que siempre creo en las señales. Justo antes de llegar a casa y ver la película, venía pensando en ello. “No sé que hacer…” me decía a mi misma. No sé si tener fe, no sé si creer que mi cuento es cierto, no sé si la fe sólo es tapadera de una realidad que no quiero ver; no sé si actuar, no sé si no actuar, no sé si irme, no sé si sé que no sé… un lío en letras mayúsculas. Me he puesto a cenar mirando la tele. Mi mente se ha relajado aunque no del todo, ver las escenas de Pretty Woman me hacía dar aún más vueltas.

Al final de la película, otra frase me ha quedado en mente “Sigan soñando, esto es Hollywood”. Y me he preguntado si quizá eso fuera una respuesta a mi pregunta, una señal sobre si yo también debería seguir soñando o si quizás yo soñaba demasiado; si quizás yo tenga demasiada fe o demasiada creencia en mis corazonadas, en mis intuiciones. Lo cierto es que por ahora no lo sé hacer de otra manera. Dejar de soñar a veces me suena a cerrar el cuento. Y entonces siento miedo, porqué no sé si lo que siento dentro de mí es cierto… y no sé hasta cuando voy a seguir queriendo leer mi historia como un cuento.

No lo sé. Hoy no me siento con ganas de escribir. Me borran el cuento y yo me empeño en seguir leyendo. Paciencia, amor y cómo dijo aquél…pensamientos OG. No lo sé, hoy no me entiendo.

jueves, 26 de mayo de 2011

IMPOTÈNCIA

La veritat és que mai havia parat atenció a la paraula “impotència”. Potser perquè mai m’hi he sentit, d’impotent... potser perquè sempre he dit que la paraula “impossible” no tenia cabuda al meu diccionari...

La cosa però, ha començat aquest matí. Un bon company m’explicava les seves històries amoroses, i entre somriures i estridències de territoris que no es deixen conquerir... m’ha mirat intensament. Els seus ulls s’obrien profundament, i des d’aquesta mateixa profunditat, la seva veu s’ha transformat per uns segons, ha transmès el tacte del dol i ha vocalitzat un elevat grau d’impotència:

- “Lou és molt dur adonar-te de que ella és la dona de la teva vida. I que no hi ha ningú més com ella”.

Per un moment el seu discurs ha calat molt a dins meu, i ràpidament, li he plasmat un to més còmic i li he dit que bé... que no es tanqui portes perquè mai se sap. Reconec que aquesta afirmació meva, no és del tot meva... És a dir, jo sempre ho he pensat com ell, hi ha una persona que et marca per sempre. O diverses persones que són realment importants per tu. En termes d’amor, bé... jo pensava que algú havia d’arribar i en un acte de sinceritat (i espero de comprensió pels afectats) en el moment d’anteriors relacions tenia la certesa i us ho dic sincerament, de que si... que allò estava bé però que no era exactament el que volia jo.

Avui és diferent. I m’arrisco plenament i amb molt de gust a que tots refuteu les meves explicacions. A que molts em digueu que això no es pot dir mai, que alerta amb el que deixem escrit i que potser demà ens sabrà greu.

Jo sempre m’he mogut per decisions molt fermes. És cert que la vida canvia i molts pensareu que les persones i els gustos també canvien. Jo penso que més aviat evolucionen, i que potser si que les coses s’acaben però no ho sé... Des de petita tenia certes coses molt clares, han passat vint-i-cinc anys, i encara les sento, les penso, les dic i les veig igual de clares.

Potser, per als més adults, l’experiència és un grau i millor no refiar-se ni de la camisa que es porta... però volia compartir amb vosaltres que avui m’he sentit feliç quan el meu company ha pronunciat les seves paraules. Per una vegada he connectat realment amb un pensament similar al meu. Potser en un moment de la vida alguna part de tu fa un click, i de cop, sense saber ni com ni per què, et sents en el lloc exacte, en el moment adequat i amb la persona idònia.

I potser no val la pena creure i sigui millor pensar que tot això és fruit d’un núvol mental que dius ara perquè estàs capficada en això... i que quan un temps passi tot canviarà i que feliços serem tots amb el nou o la nova.

Perdoneu però ho intento de cor eh... però no trobo la manera. Realment vosaltres també penseu que això és tan volàtil? La meva àvia sempre deia que allà on un s’hi troba bé, sempre hi torna. Jo penso que directament ja no marxa.

lunes, 23 de mayo de 2011

PASIONES

Miro las teclas y quiero escribir sobre demasiadas cosas. Y ahora pienso que quizá hoy escriba por escribir, por sentir que tú me estarás leyendo, por saber que no sé qué haces, cómo sientes, qué dibujas, de quién te rodeas.

Este fin de semana ha sido realmente distinto. Y me he dado cuenta de algo que es obvio, pero que en ocasiones olvido. La vida está llena de personas maravillosas, de gente que te mira y sabe qué es lo que te pasa.

Este sábado conocí a alguien diferente. Igual a mí en muchos aspectos, diferente en algunos otros. Me dijo que desprendía vida, me dijo que una niña alegre y llena de vida estaba conmigo siempre. Me dijo que tenía demasiada energía expandida, que tenía una gran mente, demasiado rápida y en ocasiones demasiado impulsiva. Una mente preparada para grandes retos y grandes proyectos. Me transmitió estados. Muchos estados agradables que reconozco en mi ser.

Conocí a otras personas totalmente distintas a esa. Hablamos ya del viernes. Una noche distinta, charlas desde San Sebastián a Vallès Oriental… miradas que buscan, cuerpos que se aproximan… y ese darse cuenta constante de qué despiertas en la gente. Entre todos ellos, una chica. Distinta, desconectada a veces, pendiente en demasiados ratos. Ella conoció a un chico, una historia de tres citas. Ella también es impulsiva. Constantemente charlábamos entre vino y cena. Me decía que no comprendía porqué él no le decía nada a ella.

Y yo le dije que quizá no estaba proyectando lo adecuado para que el chico se fijara en ella. Y a veces el error es de enfoque, si es que hay error. Yo soy un caso exagerado en eso, siempre insisto demasiado, siempre actúo antes de pensar, siempre tengo la mente más avanzada que el cuerpo. Y eso no siempre es bueno. En ocasiones parecemos futuros guionistas de cine. Y quizá deberíamos parecer más bien monjes budistas.

Sólo quiero transmitir de alguna manera que a veces deambulamos demasiado, y a veces nos dejamos llevar demasiado por esas reacciones impulsivas que no nos llevan a ningún lado. Quizá deberíamos movernos más por las filas del optimismo y de la espera bien llevada… como dijo uno de mis grandes maestros en una ocasión “no te preocupes demasiado por la vida, al fin y al cabo, nadie sale vivo de ella”.

martes, 17 de mayo de 2011

COR COUNTRY

Sóc d’aquelles persones que han de fer més d’una cosa alhora per sentir-se en actiu, d’aquelles que si segueixen sempre la mateixa línia senten que no avancen i sobretot, que no milloren. Fa uns mesos que vaig encetar una nova activitat. Sempre m’havia cridat l’atenció, i fins i tot havia parlat amb la persona que feia les classes i sempre m’havia dit que ho provés. I un bon dia vaig començar a ballar country.
Tota la gent era més gran que jo, però a mi i a ells no els importava. Ens divertíem, ens apreciàvem, ens ajudàvem i lentament, ens impregnàvem d’aquells móns diferents, d’aquelles xerrades a la sortida, d’aquelles trobades, d’aquelles sensacions de carretera deserta i d’esperit lliure.
Crec que sempre recordaré la primera trobada. A un local de Canet. Era una nit de dissabte, de pluja intensa, sobre les onze de la nit. Vaig arribar sola, doncs en aquell temps anava sola, sovint, a molts llocs. Els meus companys van decidir que no vindrien a la trobada; “massa pluja per cossos adults” explicaven entre trucades i bromes... Només un parell de companys del meu grup m’esperaven a dins. I a dins, també, m’esperava una dona que em despertaria molta admiració.
El mestre de cerimònies se’m va acostar just arribar per saludar-me, i per presentar-me a la seva companya de camí. La primera sorpresa, penso, va ser mútua. “Força joventut” em van dir els seus ulls... i crec que els meus li van dir alguna cosa així com “quina sort, no sóc la única persona que creu que l’amor no té edat”.
Crec que ens vam sentir molt identificades una amb l’altra. I així, sense conèixer res una de l’altra. Em va mirar tendrament i em va mostrar molta llum, molta sinceritat, i en cert sentit, molta duresa per arribar fins on havia arribar. Una història d’amor diferent, surrealista a ulls d’alguns, plena d’interessos en ulls d’altres, i transparent, molt transparent als meus ulls.
El meu mestre em va dir que eren parella, i ens va deixar soles un moment, doncs la festa i els convidats també el sol•licitaven. I ella em va somriure, i jo li vaig dir “Carai, així que sou parella...” Ella va adquirir aquell posat que tantes vegades he posat jo mateixa, i va arrencar el discurs breu i ja memoritzat que imagino, igual que jo, ha recitat moltes vegades...
“Si... sobta una mica oi? Per la diferència d’edat i això...” La seva expressió restava a l’expectativa, potser a l’espera de les típiques mirades de cortesia però de poca acceptació, potser a les preguntes indiscretes, potser a la sorpresa desitjada de que algú entengués el seu amor, aquell que ella mateixa agraïa cada dia.
I jo li vaig somriure, i li vaig dir “Sembla mentida oi? Ja som dues persones en una mateixa situació. Jo també em porto alguns anys... una xifra d’aquelles que pot despertar dubtes de relacions familiars... pare i filla, cosins germans... potser coneguts? Jaja!”
La veritat és que la seva mirada es va encendre de cop amb aires de sorpresa, va canviar
de cop la cara i va esclatar a riure; un riure d’aquells que crec, feia temps que no deixava escapar. Van ser només uns minuts, molt pocs, però suficients per despertar-me admiració cap a una parella que, com jo, ha lluitat pel seu amor i per les seves creences.
Sonarà poètic, sonarà idíl•lic, però senyors... quan es trobin amb una mirada com aquella, quan es mirin i vegin la primera arruga, quan es pensin que ja no tenen edat per això, quan el seu sexe necessiti una reconstrucció, quan la por i els dubtes els pintin el camí de fosc... tanquin els ulls i recordin això, unes paraules que a mi em van captivar quan les vaig escoltar del meu mestre a la seva dona. Plantegen tot el que pot passar-te pel cap quan et trobes en una situació així i alhora, recorden que allà on hi ha emoció vertadera, poca cosa a fer hi té la raó...

“Avui la meva ment continua despistada... No sé què pensar, no sé si acostar-me o mirar-la; si deixar-la acostar o donar-me per assabentat quan em mira...
Serà un joc? Estarà jugant amb mi com tantes dones juguen amb els homes? O seré jo qui estarà jugant? Seré jo qui estarà imaginant? Serà la meva ment la que veu on no cal veure? Seran les meves ganes de felicitat oblidada les que em fan somniar o imaginar? O seran els seus ulls els que em busquen perquè en el fons som dos solitaris empedernits?
Tenim futur?
Ganes no ens en falten... n’estic segur... però som ella i jo els predestinats a compartir l’amor?


Bé... jo crec que si... no creieu?

lunes, 16 de mayo de 2011

La nit del 15 de maig

Paper en blanc, llàgrimes al rostre. Lluna plena. Silencis. Sense tu

Avui em toca posar punt. Em toca somriure i entendre que la vida continua. Em toca retocar els somnis, em toca tornar a l’escola i agafar llapis i goma. Em toca ser prudent en les petites coses. Diuen que tot té sempre com a mínim dos punts de vista. Els meus diuen que tot sempre acaba bé, que allà on hi ha hagut sempre hi queda. Però també em diuen que tot això no és res més que un gran moment per aprendre.

I em sento buit, i em sento sol. I comprenc, jo sempre comprenc. I procuro corregir aquells punts que ja no em pertoquen. I aquest ofec constant no deixa de ser-hi. I penso en el que m’han ensenyat, i resulta que fins i tot tinc gran formació en aquests temes. Però avui ja no en sé més. Però avui tot em pesa, i el temps ha de passar. I diuen els savis que el temps només enterra allò que el cor ja ha donat per mort.

I em dius que canviï les sensacions. I els puc donar la volta, i puc fer bon paper, i puc viure el que per edat em toca. Però jo vull l’altra vida, la que fins ara portava. I entenc el temps i entenc l’espai, però em costa desdibuixar el que ja havia construït.

I torno a la mateixa pàgina, i el meu titular està en quarantena. I no sé què redactar. I no sé si aquest és el meu ofici. No en sé més, no sé com dir-vos com em sento.

Perdut, perdut enmig de tot. Sense tu. I desitjaria que no m’importés el teu petit espai de sensacions i sentiments, i desitjaria no saber del cert que ens estimem. I desitjaria no saber que estàs pensant que aquest és el camí fàcil, i desitjaria no pensar que penses que les dones sempre viuen en el drama.

Avui el drama viu en mi, i jo visc en ell. I em sento, em sento en tu sense mi, i et sento en mi massa amb tu.

Incertesa. Sensacions feixugues, i arguments escoltats i ben entesos.

Nit. Fred. Boira.

Tot queda enrere

Bé... han passat mesos en els que hi ha hagut altres tasques a fer. Si, pot sonar a excusa, però és així. Ara les coses tornen a ser més tranquil·les, i el temps es recupera. Tot el que he escrit en els últims mesos anirà apareixent aquí. De moment, un d'aquells escrits que fas i que deixes... Si més no és graciós recordar com eres en aquell moment!


Et sento lluny, et sento apàtic, et sento fred... potser només t’hi sento en aquesta distancia gèlida, en aquest espai de temps on no ens trobem, on les mans ja no s’enllacen, on les mirades ja no es creuen, on els petons ja no cremen.

Et sento lluny i et sento apàtic, quan no tinc la teva presència, quan només puc recordar el teu somriure, quan vius en la teva independència... i tot plegat em resulta estrany, em resulta volàtil.

I em resulta estrany perquè les coses són tant diferents... és tant diferent viure en les teves abraçades, en els teus ulls que em transmeten, en els teus llavis que m’acaricien... és tant diferent.. i alhora, és tant incomprensible...

Potser és por, potser és la manera, potser és el teu sistema... però no notes l’enyorança? No notes les ganes de ser-hi? Les ganes de conviure? Diuen que trobar-se sol és estar envoltat de gent i pensar en el que està lluny... Potser sigui d’aquelles persones que senten massa... Potser senti el fet de sentir, potser simplement sigui l’espera... l’espera de sentir-te sentir el que jo sento...


Què boig el món...


A vegades em pregunto si sóc jo el boig, si la meva ideologia és falsa, si el món que em projecto cada dia té alguna mena de sentit, si viure del que imagino pot aportar-me
Sobre el sentir-se sol, sobre el perdre el temps, sobre la incertesa, sobre sentir-se desplaçat, sobre el sentiment de creure que has deixat de ser important; sobre el valor de les coses... Sobre si em miro massa a mi mateixa però alhora, sobre el saber que jo mereixo, sobre el sentiment de saber que tot s’acaba en aquest principi...